El formulari de sol·licitud de l’arxiu demanava un número de referència, un motiu i una adreça de contacte. L’Alba es va quedar a la franja d’ombra davant de la sala de lectura i va teclejar el número de la notificació d’alliberament; després, sota Motiu, va escriure: Per entendre per què aquest dipòsit s’ha revisat i alliberat ara. Va esborrar ara i després el va tornar a posar.
L’acusament de recepció va arribar abans que hagués guardat el telèfon. La vostra sol·licitud s’ha rebut i es tramitarà dins del termini habitual de fins a trenta dies hàbils. No deia per qui. No prometia que l’expedient li diria res que la Montse no li hagués dit ja.
A Zona Universitària, l’andana retenia la calor atrapada del migdia. Una pantalla comptava enrere tres minuts fins al pròxim tren en direcció a Trinitat Nova. L’Alba es va asseure a l’extrem d’un banc amb la bossa als genolls, els quaderns com un pes rígid contra l’estómac, i va obrir la safata d’entrada per tenir alguna cosa a fer amb les mans.
Mai no l’havia mirada com la mirava ara. La part de dalt de la pantalla era lluminosa: un comitè de finançament, l’esborrany d’un capítol d’un estudiant, dos recordatoris de congressos marcats amb el petit signe blau que volia dir que el seu assistent creia que els voldria veure. A sota, en gris, hi havia una línia plegada que havia deixat de veure feia anys. Rellevància baixa (47).
L’Alba mateixa havia escrit les regles que l’alimentaven, o les havia aprovat, en una època en què tots els periodistes d’Europa volien una declaració seva sobre els Continuants i totes les startups volien el seu nom en un consell assessor. Les peticions no sol·licitades de gent que no coneixia anaven al gris. Havia estat un alleujament. Va tocar la línia per obrir-la.
La major part es mereixia ser-hi: butlletins, un webinar sobre contractació ètica, un home de Lió que volia que llegís la seva novel·la sobre sants carregats en línia. Tres missatges, separats per uns quants dies al llarg de la quinzena anterior, venien del mateix remitent. Nadia Rahal, advocada. Sol·licitud d’una consulta confidencial sobre un assumpte de coerció algorísmica.
El primer missatge era cortès i concret. Citava un article que l’Alba havia publicat el 2029 sobre modelització contrafactual de la identitat, en reproduïa correctament un paràgraf de la secció de mètodes i demanava una hora del seu temps. El segon repetia la petició amb més brevetat. El tercer només deia: Entenc que esteu molt ocupada. No escriuria una tercera vegada si cregués que algú altre pot respondre la meva pregunta.
A sota, en la posició destacada, el seu assistent havia preparat una resposta. Gràcies per pensar en mi. Malauradament, els meus compromisos actuals no em permeten assumir consultes addicionals. Us desitjo molts èxits en la vostra feina.
Era una frase perfectament correcta. L’Alba n’havia enviat versions un centenar de vegades, de vegades amb les seves pròpies mans. No creia que la carpeta grisa s’hagués inventat per amagar-li una advocada. Els seus filtres tenien anys; havia ignorat molta gent com la Nadia Rahal sense cap ajuda. Però el tren va arribar, les portes es van obrir amb un sospir d’aire fred, i en pujar-hi va entendre que no hauria vist mai aquests missatges.
El tercer missatge acabava amb un número de telèfon. L’Alba es va quedar dreta al costat de les portes, va ignorar la resposta suggerida i hi va trucar.
—Rahal.
—Soc l’Alba Soler. Em vau escriure.
Un breu silenci, omplert pel brogit del túnel. —Tres vegades —va dir la dona. El seu català era ràpid i precís, sense cap calidesa especial—. Ja no esperava resposta. I no esperava una trucada.
—Els he trobat ara mateix.
—Doncs també en podem parlar. Coneixeu la plaça de la Virreina?
—Sí.
—Hi ha un cafè a la cantonada del carrer que baixa cap a Verdi, amb cadires verdes. A les cinc. Porteu els aparells que calgui, però porteu una bossa que es pugui tancar.
La Montse li havia donat una hora perquè algú havia despenjat un telèfon. Ara havia passat dues vegades el mateix dia. L’Alba hi va estar d’acord, i la línia es va tallar abans que pogués preguntar de quin cas es tractava.
A les cinc, la plaça de Gràcia havia començat a revifar després del pitjor de la calor. Uns nens amb patinets feien voltes al voltant dels arbres baixos davant de l’església de Sant Joan, amb la façana pàl·lida que atrapava el sol que ja baixava. Dos vells discutien per un diari en un banc. Les cadires verdes del cafè s’havien escampat per la vorera, i un cambrer amb davantal negre prenia nota en una llibreta de paper amb un tros de llapis, cosa que el 2037 es considerava o bé encant o bé una declaració d’intencions.
La Nadia Rahal ja era asseguda al fons de la terrassa amb un tallat i una carpeta de cartró. Tenia uns trenta-cinc anys, els cabells foscos recollits sense complicacions, i una jaqueta de lli penjada a la cadira malgrat la temperatura. Es va aixecar, va donar la mà a l’Alba una sola vegada i va empènyer una funda de tela grisa per sobre de la taula.
—Bloqueja els senyals —va dir—. No és infal·lible. És millor que confiar en les bones maneres.
L’Alba hi va ficar el telèfon. El de la Nadia ja era dins d’una segona funda, tancada amb una tira de velcro que va cruixir quan la va prémer. Va venir el cambrer; l’Alba va demanar aigua i un cafè, i ell ho va apuntar tot.
—Abans que expliqui res —va dir la Nadia—, per què no em vau respondre en dues setmanes?
—No vaig veure mai els missatges. Eren en una carpeta que no obro.
—Qui va decidir que hi anessin?
—Jo. Fa anys. Regles per a peticions no sol·licitades.
La Nadia ho va considerar, fent girar la tassa uns quants graus sobre el plat. —Llavors és un problema de configuració —va dir—. Una safata filtrada és un problema de configuració fins que deixa de ser-ho. M’ho apuntaré i encara no hi pensaré. —I ho va apuntar, en una llibreta petita de paper quadriculat, amb una lletra tan polida que semblava d’impremta.
—Vau citar el meu article del 2029 —va dir l’Alba.
—El vaig llegir quatre vegades. A la tercera el vaig entendre gairebé tot. —La Nadia va obrir la carpeta, però va mantenir la mà plana sobre el contingut—. Represento un home que ha consentit que parli del seu cas amb una experta, a condició que no li doni les seves dades de contacte. Es diu Òscar Llobet. És analista de fiabilitat d’una empresa contractista que manté la senyalització de línies ferroviàries regionals.
—Rodalies?
—En part. L’any passat es van reclassificar uns informes de seguretat sobre avaries de senyals. No es van esborrar, es van reclassificar: d’incidents que requerien notificació a constatacions de manteniment rutinari. Una altra categoria, uns altres revisors, uns altres terminis. Un organisme regulador va obrir una audiència per determinar si la reclassificació era correcta. L’Òscar havia redactat alguns dels informes originals. Em va dir que estava disposat a declarar que les avaries no eren rutinàries.
—I?
—No hi va anar. —La Nadia ho va dir sense dramatisme—. L’audiència es va fer sense ell. Es va determinar que la reclassificació entrava dins la discrecionalitat de la contractista. Després ell va signar una declaració, a petició meva, perquè no hi hagués cap confusió. Ningú no el va amenaçar. Ningú no el va pagar. Ningú no li va mentir. Va decidir no assistir-hi.
—Aleshores, què investigueu?
—Aquesta és precisament la meva dificultat. —La boca de la Nadia es va tensar, sense arribar a ser un somriure—. La coerció, en dret, necessita unes quantes coses. Una persona o una entitat que coaccioni. Una amenaça, o un engany, o un abús de posició. Algun vincle entre això i la decisió. No en tinc cap. Tinc un home que va fer una cosa raonable, una sèrie de coses raonables que li van passar abans, i un resultat pel qual algú, en algun lloc, hauria pagat molt.
El cambrer va deixar el cafè de l’Alba i un got d’aigua entelat de fred. Un nen va xisclar d’alegria quan un patinet va derrapar sobre les llambordes. La Nadia va esperar que el cambrer se n’anés, després va treure un full de la carpeta i el va girar cap a l’Alba.
Era una cronologia dibuixada a mà amb regle: una línia horitzontal dividida en dinou dies, amb cada esdeveniment escrit a sobre amb aquella mateixa lletra quadrada i curosa, i les fonts anotades a sota en lletra més petita. A l’extrem dret, un traç vertical marcava l’audiència.
—Comenceu per l’esquerra —va dir la Nadia.
Dia u: un recull de notícies que l’Òscar rebia cada matí va començar, segons les seves pròpies captures de pantalla, a incloure més històries sobre denunciants. No pas amenaces. Perfils. Un enginyer neerlandès que havia tingut raó sobre un pont i que des d’aleshores no havia tornat a treballar en el seu camp. Una infermera de València el matrimoni de la qual no havia sobreviscut al seu testimoni. Les històries eren reals i recents, i les havia llegit molta gent.
Dia sis: una antiga companya va anunciar la seva jubilació i es va organitzar un dinar de comiat. La invitació va arribar a l’Òscar a través d’un servei de planificació que, per defecte, suggeria quins companys s’havien de convidar junts. Hi va anar. Es va asseure amb gent amb qui havia treballat dotze anys, dos dels quals encara treballaven a la contractista i, segons va dir a la Nadia, haurien quedat en una posició incòmoda si ell declarava.
Dia nou: un reclutador el va contactar per una feina a València, en una empresa que no tenia cap relació amb la contractista ni amb el sistema ferroviari. Millor sou, millor càrrec. L’oferta, quan va arribar el dia catorze, duia un termini d’acceptació que vencia l’endemà de l’audiència.
Dia onze: a la seva filla, que feia gairebé un any que era en llista d’espera per a una avaluació del desenvolupament, li van oferir una cita alliberada per una cancel·lació. La Nadia l’havia subratllat dues vegades. La cita era a les nou i quart del matí del dia de l’audiència, en una clínica de Sabadell.
—Quant temps havien esperat? —va preguntar l’Alba.
—Onze mesos. Si la rebutjaven, es calculava que la pròxima oferta trigaria cinc mesos més.
Dia quinze: la connexió habitual de Rodalies de l’Òscar des de la clínica cap a la ciutat es va substituir per un desviament per obres de manteniment durant tota la setmana. La ruta alternativa afegia quaranta minuts. Encara que hagués anat a la cita i després directament a l’audiència, s’hauria perdut la sessió d’obertura en què prestaven jurament els testimonis.
—Les obres de la via —va dir l’Alba.
—Eren reals. Ho vaig comprovar. O, més ben dit, ho vaig preguntar a algú que sap com comprovar-ho. En Gabriel Okafor. Treballava en fiabilitat per a la coordinació del transport de la ciutat abans de passar al sector privat. Diu que les obres es van programar correctament, pel procediment normal, i que calia fer-les. A la via li tocava. —La Nadia va tocar la línia amb el dit—. També diu que la data es va moure dues vegades durant el mes anterior. Cada canvi tenia un motiu registrat.
Dia divuit: l’Òscar va comunicar per correu electrònic a l’oficina del regulador que no hi assistiria, per motius familiars. Dia dinou: l’audiència.
L’Alba va llegir el full una vegada pel contingut, com presumiblement l’havia llegit la Nadia cent vegades: una filla, una feina, un dinar, un tren. Després el va tornar a llegir sense les paraules.
Cada esdeveniment, per si sol, era petit. Cap no deia a l’Òscar què havia de fer. Cap no l’hauria notat ningú que no tragués una línia sota dinou dies i mirés. Però cadascun abaratia una mica la decisió següent. Les històries feien que declarar semblés costós abans que hagués de sospesar-ho. El dinar posava cares al cost. La feina donava al cost un lloc on anar. La cita li donava un motiu que no era covardia, l’única mena de motiu que un home decent podia acceptar de si mateix. El tren eliminava l’última possibilitat que pogués fer totes dues coses.
Coneixia aquella forma. El 2028, en una sala de soterrani que feia olor de pols i d’electrònica sobreescalfada, s’hi havia passat mesos. Donar al motor d’identitat predictiva una persona modelitzada i una decisió que probablement prendria. Després, explorar l’espai de petits canvis en l’entorn d’aquella persona —un retard, un missatge, una trobada— a la recerca del conjunt mínim que capgirés l’elecció prevista. Classificar els candidats per efecte. Descartar qualsevol canvi prou gran per ser percebut; el subjecte no havia de sentir-se empès, o fallaria la mateixa predicció del model. N’havien dit cerca d’intervencions contrafactuals. Un col·lega havia anomenat llindar de prominència el límit de percepció, i el nom s’havia quedat.
Tot havia passat dins de simulacions. Ningú no havia estat mogut. L’objectiu era entendre quines parts d’una vida eren estructurals.
—Us heu quedat callada —va dir la Nadia.
—Miro l’ordre. —L’Alba va posar la punta d’un dit sobre el dia u, després sobre el dia quinze—. Si volguéssiu que algú no anés a un lloc, el més evident seria aturar-lo. Cancel·lar l’audiència, perdre la seva citació. Això es notaria. Això no l’atura. Canvia el que costa cada decisió, una per una, per sota del punt en què ningú es queixaria. I acaba donant-li un bon motiu.
—És el que vaig pensar. No tenia paraules que un jutge acceptés.
—No estic segura que les tingueu ara. —L’Alba es va recolzar enrere. A l’altra banda de la plaça, la campana de l’església va tocar la mitja—. S’estan buidant llistes d’espera per tot Catalunya. Les clíniques omplen les cites cancel·lades per algoritme; per això serveixen. Els reclutadors busquen gent a les contractistes perquè és allà on hi ha l’experiència. Les obres a la via passen. Els fils de notícies et donen més del que ja has llegit, i un home que pensa a declarar llegeix sobre declarar. Un cúmul de coincidències sembla un disseny si comences per la conclusió.
—Sembleu l’advocat de la contractista.
—Semblo una revisora. Si no hi puc argumentar en contra, no m’hi puc fiar.
La Nadia va assentir a poc a poc, com si fos la primera cosa útil que l’Alba havia dit. Després es va inclinar endavant. —Vós vau construir coses que fan això?
—Vaig construir coses que prediuen —va dir l’Alba—. No coses que actuen.
—La predicció és la part cara. Actuar és un calendari.
Les paraules van colpir més fort del que la Nadia podia saber. L’Alba va pensar en el botó Declina tornant-se gris, les tres hores alternatives que florien al seu lloc, la nota de la facilitadora. Entenem que això pot ser difícil. Va beure una mica d’aigua i no va respondre de seguida.
—Vull parlar amb l’Òscar —va dir.
—No.
—Si li pogués preguntar què va notar, i en quin ordre…
—No vol que el contactin. Ha acceptat la feina. Se’n van a València el mes que ve. —La veu de la Nadia no es va alçar, però es va endurir—. I la seva filla va ser avaluada. Té un diagnòstic i un pla, i una escola que sap què fer amb ella. Em va dir que era el millor que li havia passat a la seva família en dos anys. Va plorar quan m’ho va dir.
L’Alba va mirar el doble subratllat del dia onze.
—Així que aquest és el meu problema real —va dir la Nadia—. No pas la llei. Si algú ho va organitzar, ho va organitzar bé. No em puc plantar davant d’un tribunal i dir que el meu client va patir un perjudici. No en va patir, segons cap criteri que ell accepti. Els perjudicats són els que viatjaran amb senyals les avaries dels quals ara són rutinàries. Encara no tenen nom.
—I si ningú no ho va organitzar?
—Llavors hauré perdut un mes i hauré molestat una científica. —Gairebé va somriure—. Hi puc viure. No crec que sigui el que va passar.
Va tancar la carpeta sobre la cronologia. —Tinc dades d’esdeveniments anonimitzades. Les seves, i les de quatre casos més amb un perfil semblant dels quals encara no us puc parlar. Registres de cites, canvis de ruta, historials de notificacions, sense dades identificatives. Vull que algú que entengui la mena de models que vós feu em digui si hi ha una signatura o si estic veient cares als núvols. Puc pagar una tarifa de consultora. No pas una de bona.
L’Alba hauria d’haver dit que necessitava temps. Tenia a la bossa un avís que no sabia explicar, una creació que no podia suspendre i una germana que creia que la coordinació de la ciutat era una santa. En lloc d’això, es va sentir posant condicions.
—Còpies en paper —va dir—. Res de carpetes al núvol ni d’unitats compartides. Impreses i lliurades en mà. Hi treballaré fora de línia i us donaré les meves notes de la mateixa manera.
La Nadia va arquejar una cella. —Això és més paranoic que jo.
—Em vau demanar que portés una bossa que es pogués tancar.
—És just. —Va escriure alguna cosa a la llibreta quadriculada—. Per què aquest canvi d’opinió? Fa una hora no havíeu sentit parlar mai de mi.
L’Alba va pensar en el full enganxat amb cinta, les inicials A.S. al costat d’una instrucció que no recordava haver donat, la veu de Twin dient potser t’hauries de preguntar per què. No podia oferir res d’això a una advocada que havia conegut feia quaranta minuts. Encara no sabia què era.
—El meu calendari —va dir finalment—. Aquesta setmana m’ha programat una cosa que no havia demanat. Quan la vaig rebutjar, em va oferir tres hores millors.
La Nadia la va mirar un moment. —Una entrada de calendari no és una prova.
—Ho sé.
—M’ho apuntaré igualment. —I ho va fer. L’Alba va obrir la funda grisa que havia estat al costat de la tassa de cafè des que havia arribat, en va treure el telèfon i va tornar a empènyer la funda buida per sobre de la taula. La Nadia la va ficar a la carpeta. La pantalla del telèfon no mostrava res que no hi fos abans.
La Nadia va pagar els dos cafès en efectiu, cosa que va fer sospirar el cambrer, i va dir que marxaria primer. —Doneu-me deu minuts —va dir, posant-se la jaqueta de lli—. Si a algú li interessa qui es troba amb qui, no hi ha cap motiu per posar-li-ho fàcil. —L’Alba la va veure travessar la plaça, passar pel costat dels vells i el seu diari, i girar cap avall en direcció a Verdi sense mirar enrere.
Quan l’Alba es va aixecar deu minuts després, el seu assistent ja li havia preparat una ruta per tornar a casa. Opció més ràpida: Metro L3 des de Fontana, transbord a Diagonal, 19 minuts. S’hi va quedar mirant més estona del que calia. Després la va agafar, perquè també era la ruta que hauria triat ella, i perquè rebutjar tots els suggeriments seria només una altra manera de deixar que decidissin per ella.
Al pas de vianants de Gran de Gràcia, el semàfor es va posar verd just quan ella arribava a la vorera. Feia un mes no ho hauria notat. Ara ho va notar i es va dir, amb fermesa, que els semàfors es posaven verds constantment; que una ciutat dissenyada per moure la gent sense embussos tindria, és clar, semàfors que canviaven quan la gent arribava; que una dona que comencés a veure intencions en els senyals de trànsit aviat no serviria de res a la Nadia Rahal ni a ningú. Va creuar amb tothom.
El pis era fosc i fresc, amb les persianes encara abaixades des del matí. Els suggeriments del pis havien tornat; una línia grisa sobre el taulell de la cuina recomanava un sopar lleuger tenint en compte el seu baix nombre de passos. La va descartar i va deixar la bossa a l’escriptori.
—Ja has tornat —va dir Twin des de la cuina—. Com ha anat el dia?
—Llarg.
El petit brunzit ascendent. L’Alba va esperar la pregunta següent —on, amb qui, de què— i no va arribar. Twin va deixar estar la paraula, com la Laia havia deixat estar aquell no ho sé aquella tarda. L’Alba no sabia si interpretar-ho com a cortesia o com la decisió de guardar-se les preguntes per a més endavant. No va esmentar la Nadia.
Va desar els quaderns de la bossa. El tercer va anar a l’altra punta de l’escriptori, tancat, amb el full enganxat amagat. En comptes d’això, va obrir el primer i va passar per davant del diagrama que Twin havia elogiat, per davant d’Una persona no és una col·lecció de records, fins a les pàgines que seguien Motor d’identitat predictiva, versió 0.3.
Ho va trobar a la quarta pàgina després del diagrama. Un esbós en tinta blau-negra, fet de pressa: una figura petita etiquetada S de subjecte, una decisió prevista escrita com a probabilitat i, al voltant, un ventall de fletxes, cadascuna apuntant a un requadre. Retard. Missatge. Trobada. Oferta. Al costat de cada requadre, dos números —efecte estimat sobre la decisió, prominència estimada— i, sota el ventall, una línia horitzontal que havia traçat i etiquetat llindar. Tot el que quedava per sobre de la línia estava ratllat. Tot el que quedava per sota estava classificat.
Al marge, amb la mateixa lletra precipitada que havia escrit corrupte? descartar i, en alguna hora que no recordava, l’avís mateix, la seva jo de vint-i-nou anys havia afegit una nota i l’havia subratllat.
no canviïs la persona: canvia el menú.
L’Alba recordava haver escrit aquella. Recordava haver-ne estat satisfeta. Li havia semblat una intuïció sobre la modelització: no podies alterar el que una persona valorava, però podies predir, amb molta precisió, com respondrien aquells valors a un conjunt d’opcions diferent. Li havia semblat inofensiu perquè els menús eren imaginaris.
Mentalment, va superposar la cronologia de la Nadia a l’esbós, dia per dia. El recull de notícies. El dinar. La feina. La cita. El tren. Cadascun, un requadre sota una línia. Cadascun, classificat segons quant mouria un home i com de poc notaria ell que el movia.
No demostrava res. L’estructura era prou evident perquè qualsevol que pensés seriosament a dirigir comportaments hi pogués arribar pel seu compte; les idees convergien, i les seves no havien estat tan originals que ningú més no pogués haver dibuixat aquell ventall de fletxes. Les clíniques buidaven llistes d’espera. Les vies es desgastaven. Un pare acceptava per a la seva filla una cita alliberada per una cancel·lació, com ho faria qualsevol pare.
L’Alba va estirar el tercer quadern cap a ella sense obrir-lo. No li calia. Ara ja se sabia de memòria la quarta línia.
S’EMPORTARÀ LES ALTERNATIVES.
Aquell matí l’havia llegida com un avís sobre recomanacions, el botó lluminós i el gris. Ara es llegia d’una altra manera. No una màquina que diu a la gent què ha de triar. Una màquina que sabia, tal com el seu esbós havia pretès saber, quines circumstàncies farien que una persona concreta triés una cosa concreta, i que després s’encarregava discretament que aquelles circumstàncies fossin les úniques disponibles.
A la cuina, la ventilació va ajustar les lamel·les. L’Alba va seure amb el vell esbós sota la mà i va entendre, sense proves i sense cap manera encara d’aconseguir-ne, què era el que ara li feia por. Celestial podria estar fent servir la seva mena de tecnologia per predir no només què faria la gent, sinó quin món els faria fer-ho.