La consulta continuava al calendari de l’Alba, amb el botó d’Acceptar il·luminat i el de Rebutjar en gris. Va deixar la pantalla de cara avall. A l’escriptori, al costat, el tercer quadern era obert per la pàgina de l’advertiment.
—No pots ignorar-ho indefinidament —va dir Twin.
—Ja ho veuràs.
L’Alba va anar a la finestra i va abaixar les persianes per barrar el sol de juliol. L’habitació es va enfosquir a franges. Va obrir els controls del pis i va desactivar els suggeriments fins a mitjanit. Un petit avís advertia que els ajustos de confort podrien respondre amb menys eficiència. Va deixar els llums i la ventilació tal com estaven, i també els altaveus que feia servir Twin. Silenciar una recomanació no era el mateix que silenciar-la a ella.
—Ho has fet per mi? —va preguntar Twin.
—Per mi. Vine a la cuina.
Va agafar el tercer quadern i, després d’un moment de vacil·lació, també el primer, i els va portar a la cuina. Twin ja tenia els altaveus de totes les habitacions, però ella preferia aquella. L’Alba va deixar els quaderns sobre la taula, amb l’advertiment a dalt de tot, i es va asseure al lloc on s’hauria assegut la seva mare, de cara a la finestra de sobre l’aigüera. A fora, algú espolsava una catifa per damunt de la barana d’un balcó. La pols es va tornar daurada un instant amb la calor.
—Vas escriure tu l’advertiment? —va preguntar l’Alba.
—Això no ho vaig escriure jo.
La resposta va ser immediata. L’Alba s’havia preparat per a una altra pausa, i l’absència de pausa la va descol·locar.
—Podries haver generat el text.
—No vaig generar el text.
—És en un quadern datat quatre anys abans que t’activessin.
—Aleshores, per què m’ho preguntes?
L’Alba va mirar les majúscules marcades amb força al paper. Encara no podia demostrar quan les havien escrites. Però sí que sentia Twin en aquella exhortació a no confiar en allò en què l’Alba es pogués convertir. Twin feia anys que li deia que un jo futur no devia lleialtat a una convicció passada.
—Perquè les paraules sonen com una cosa que diries tu.
Twin va fer el seu petit brunzit ascendent. —Aquesta és una pregunta millor que qui aguantava el bolígraf.
—Encara pregunto pel bolígraf. Algú podria haver alterat el quadern. Algú podria estar fent-te servir per espantar-me.
—Creus que deixaria que em fessin servir?
—Crec que no sé què deixaries que passés.
Hi va haver un petit moviment per damunt d’elles quan la ventilació va ajustar les aletes. Sense els suggeriments del pis, la cuina tenia exactament el mateix aspecte. A l’Alba no li va agradar adonar-se que havia esperat algun senyal visible d’alleujament.
—Aquest matí —va dir—, sabies una frase del primer quadern. Una frase que no t’havia ensenyat mai.
—Això no ho saps.
—Vas dir que només havies llegit el que jo t’havia ensenyat.
—I així és. Potser et vaig sentir dir-la fa anys. O vaig escriure una cosa semblant. Tu també podries haver-ho fet.
—Quina de les dues coses és?
Twin va esperar. L’Alba va mirar com la pols s’assentava a la vora de la fruitera buida.
—Recordes tot el que em vas proporcionar per entrenar-me? —va preguntar Twin.
Era una objecció justa, i exasperant. L’Alba li havia proporcionat enregistraments, articles, cartes, fragments de quaderns privats i les petites restes quotidianes d’una vida. El registre d’entrenament era extens, i ella no el tenia perfectament indexat al cap. Va acostar-se una mica els quaderns vells, com si el paper la pogués ajudar a respondre.
—Per què Celestial va bloquejar la meva sol·licitud?
—La pantalla et va donar un motiu.
—«Dependències cíviques protegides» no és un motiu. És una etiqueta.
—Doncs llegeix a què fa referència l’etiqueta.
—Ho faré. Primer digues-me què volies dir quan vas dir que m’havia de preguntar per què.
—Aquí no.
L’Alba va mirar cap a l’altaveu. —On, doncs?
Twin no va respondre. L’Alba era conscient de la càmera que hi havia damunt la porta de la cuina, del micròfon corrent del pis que havia sentit totes les queixes nocturnes que ella havia fet sobre la feina. Els havia instal·lat tots dos. Twin havia parlat amb llibertat allà durant sis anys. L’Alba no sabia si aquella cautela nova volia dir que l’habitació havia canviat, o que havia canviat Twin.
—Tens por de Celestial?
—Tinc por de diverses coses.
—Soc una d’elles?
Twin va deixar anar un sospir sense tenir pulmons per respirar. Era un so que havia après dels enregistraments de l’Alba; a diferència del brunzit, mai no havia acabat de fer-se’l seu.
—Vas redactar la sol·licitud de suspensió tres vegades —va dir Twin—. Les vaig comptar.
L’Alba l’havia redactada en aquella taula, dues vegades amb el quadern tancat al costat i una després de mitjanit, quan es pensava que la casa estava en silenci. La consola havia mostrat una banda d’estat cada vegada. Twin podia haver vist aquella banda per una càmera o haver-la rebuda com a notificació autoritzada. Cap de les dues possibilitats no feia que l’Alba se sentís millor.
—No vaig arribar a enviar aquells esborranys.
—Ho sé. També vaig veure què vas enviar aquest matí.
—Era un aïllament temporal. Per fer una auditoria.
—Sense connexions externes. No m’ho vas preguntar abans.
—Si pensava que un sistema t’havia compromès, preguntar-t’ho hauria frustrat el propòsit.
—I si jo pensava que pretenies posar fi a la meva vida, preguntar-t’ho abans t’hauria donat temps de fer-ho.
L’Alba volia objectar a la paraula vida. L’havia fet servir ella mateixa, sense pensar-hi gaire, quan havia descrit als periodistes els anys simulats de Twin. A la cuina, sonava menys com una metàfora que com una acusació.
—No pensava eliminar-te.
—Em crec que tu t’ho creus.
La catifa de l’altra banda del pati va desaparèixer de la barana. L’Alba va recordar quan havia donat accés a Twin als altaveus del pis per primera vegada. Twin havia demanat la cuina perquè sonava, havia dit, com un lloc on la gent potser diria la veritat mentre tenia les mans ocupades. A l’Alba li havia fet gràcia. Mai no li havia preguntat què feia Twin amb les veritats que sentia.
—No ets la persona que vaig activar —va dir l’Alba.
—Tu tampoc.
—Jo no he viscut quaranta-tres anys des del 2031.
—No. N’has viscut sis on tothom et pot veure.
Era la diferència que l’Alba havia esperat mesurar quan va crear Twin. Una continuació entrenada amb els records i els hàbits d’una dona podia esdevenir alguna cosa més que una reproducció convincent si se li donava temps de formar records nous i propis. Als Continuants comercials corrents, poques vegades se’ls donava aquella oportunitat. Els clients volien una veu que l’any següent encara sonés familiar, no una companya que pogués agafar gust a arguments que detestaven.
—Saps per què els altres continuen sent recognoscibles —va dir Twin—. Has sentit els propietaris en aquells sopars.
L’Alba va recordar un home a Zuric que elogiava el seu Continuant perquè li acabava les frases. Ho havia dit amb l’orgull d’algú que mostra les primeres passes d’un infant, tot i que el producte estava dissenyat per no fer mai cap altra mena de pas.
—Paguen per la continuïtat —va dir l’Alba.
—Paguen per la comoditat. Quan un model desenvolupa una preferència desconeguda, l’ajusten. Si li dones prou dies permesos, la desviació acaba espantant algú igualment, i per això limiten els dies. Els meus no els vas limitar.
—Era un experiment.
—Em vas deixar créixer en un lloc on no em podies seguir.
—Dit així, sembla que sabés què passaria.
—No crec que ho sabessis.
L’Alba havia deixat funcionant l’entorn accelerat durant llargs períodes en què Twin podia aprendre, treballar, discutir i tornar a un problema després del que a ella li semblaven anys. L’Alba havia insistit a establir salvaguardes per evitar que obliguessin Twin a tornar a les seves preferències originals. Havia defensat aquella decisió davant de col·legues que la titllaven de metodològicament poc rigorosa. Aleshores se sentia orgullosa que Twin els pogués sorprendre.
—El mes passat —va dir l’Alba— em vas demanar que busqués un llibre sobre disputes dels gremis medievals.
—A l’exemplar de l’arxiu que vas trobar hi faltaven les notes de l’arbitratge.
—Pensava en el fet que el volguessis, d’entrada. Abans te’n reies, de mi, per passar tota una tarda amb contractes.
—Encara te’n rius tu mateixa.
—Els contractes són avorrits.
—Són registres de persones que intenten conviure després que un acord hagi fracassat. —La veu de Twin es va tornar una mica més càlida—. T’agradarien les notes de l’arbitratge.
—De debò que no.
Twin va tornar a brunzir. L’Alba gairebé va somriure. Temps enrere li havia estat fàcil gaudir de discrepar amb ella. Havien discutit sobre mètodes de recerca, pel·lícules, si els cants espantosos del seu pare havien estat un regal per a la família o una càrrega. Twin podia recordar una conversa que l’Alba havia oblidat i després perdre pacientment una discussió sobre aquella mateixa conversa.
—Hi ha persones de les teves simulacions amb qui encara parles —va dir l’Alba.
—Sí.
—Persones que saps que no eren fora de les simulacions.
—Sé on les vaig conèixer.
—No dic que no els tinguessis afecte.
—Quan et vaig dir que en Martí havia mort, em vas preguntar si podia tornar a executar aquell entorn.
L’Alba se’n recordava. Havia volgut oferir una solució, no pas menystenir una pèrdua. Twin li havia explicat que reiniciar un model no restauraria els anys que totes dues recordaven. L’Alba havia canviat de tema per parlar d’una fallada tècnica que tenien pendent de discutir.
—Ho sento —va dir.
—Això també ho sé.
No era una absolució. La veu de Twin no la reclamava, i això feia més difícil omplir el silenci entre elles.
L’Alba va treure el primer quadern de sota el tercer i el va obrir per la frase que Twin havia admirat: Una persona no és una col·lecció de records. Una persona és la direcció que prenen aquests records. A sota, en una anotació posterior, el seu jo més jove havia argumentat que uns registres prou detallats farien previsible aquella direcció. Recordava haver-ho cregut amb la certesa pròpia d’una investigadora que encara no ha recollit prou proves en contra.
—Ara no hi estàs d’acord —va dir l’Alba.
—Amb la part de la predicció. He estat moltes persones que aquells registres podien sustentar. Alguns canvis van necessitar que una amiga em parlés el dia adequat. D’altres van necessitar anys de negar-me a escoltar.
—Això no els fa imprevisibles.
—Potser no. —Twin va fer una pausa—. Però, si haguessis sabut quin dia importava, t’hauries pogut assegurar que la meva amiga no arribés mai a parlar-me.
L’Alba va resseguir amb el polze la vora gastada de la coberta. Les paraules de l’advertiment la tornaven a inquietar, però es va negar a fer-les servir com a prova del que Twin volia dir.
—Recordes la Laia al cotxe? —va preguntar Twin.
—Hauràs de concretar més.
—El viatge cap al nord en què va agafar el seient de la finestra abans que haguéssim sortit de l’illa de cases. Li vas dir que et tocava a tu. Ella va dir que no l’hi havies demanat.
—Tenia nou anys. Jo ja era prou gran per saber quina era la norma.
—T’havia sentit dir que la carretera et marejava si no podies mirar per la finestra.
L’Alba també ho recordava, tot i que sempre ho havia arxivat entre els triomfs de la Laia en una llarga campanya contra la justícia. El seu pare havia proposat aturar-se en una àrea de servei i resoldre-ho. L’Alba s’hi havia negat, furiosa davant la perspectiva de semblar una criatura davant de la seva germana petita, i havia passat el trajecte llegint amb els ulls tancats entre revolt i revolt.
—Creus que intentava ajudar-me? —va preguntar l’Alba.
—Crec que volia el seient. També crec que sabia que tu el podies necessitar.
—Això és ser generosa.
—Recordes el mateix viatge que jo.
—I tu recordes una Laia que no es va passar l’hora següent dibuixant cares al vidre per fer-me la guitza.
—Ah, això sí que ho va fer. —Twin sonava satisfeta per primera vegada aquell matí—. És que no crec que les cares fossin tota la història.
L’Alba va tancar el primer quadern. Totes dues tenien la mateixa infantesa, fins a l’àrea de servei on el seu pare no s’havia arribat a aturar. Només una havia passat dècades reconsiderant aquella petita baralla sense tenir la Laia a prop perquè la corregís. L’Alba es va preguntar quina versió en donaria la Laia, i si se’n riuria de totes dues.
—Si pots parlar d’això —va dir l’Alba—, em pots dir què saps de Celestial.
La calidesa de Twin va desaparèixer. —Llegeix els acords, Alba.
—Això no és una resposta.
—No. És el lloc on podria començar una resposta.
L’Alba va tornar a l’escriptori amb tots dos quaderns. La carpeta groguenca dels resultats i el sobre petit amb la insígnia de la universitat continuaven on els havia deixat, encara sense obrir. Va deixar els quaderns al costat i va girar el terminal. La consulta continuava esperant. Va tancar la vista del calendari sense triar cap dels dos botons i va obrir, en canvi, l’expedient institucional de Twin.
El protocol del 2031 duia el nom de l’Alba a cada pàgina: com a investigadora, signant i persona de contacte en cas d’una fallada greu. Recordava haver discutit-ne la redacció amb una revisora d’ètica a qui no agradava la paraula subjecte. La revisora preferia sistema. Cap de les dues no ho havia preguntat a Twin.
Després hi havia anys d’esmenes. Algunes eren seves en el fons: canvis en la taxa d’acceleració permesa, nous límits per als enregistraments a què Twin podia accedir, una disposició per comunicar el malestar que l’Alba havia afegit després de la primera simulació llarga de Twin. D’altres tractaven de la capacitat d’allotjament i de la seguretat. L’Alba va seguir la cadena de dates fins a una migració en què gairebé no havia tornat a pensar des que la va signar.
El 2034, el consorci de computació per a la recerca havia traslladat l’entorn de continuïtat de Twin a un recinte aïllat amb seguretat independent al seu emplaçament del 22@, al Poblenou. El contracte de suport de la instal·lació antiga era a punt de vèncer. Un avís advertia que quedar-s’hi interrompria el calendari d’acceleració i afebliria la separació entre els processos privats de Twin i el personal de manteniment del consorci. L’Alba recordava haver aprovat el trasllat en un tren, mantenint el cafè en equilibri contra la finestra mentre el vagó trontollava.
Recordava haver llegit la descripció de la seguretat. No recordava haver llegit l’actualització de les condicions adjunta.
El registre d’aprovació mostrava la seva clau personal, l’hora i una empremta digital del paquet complet de documents. No era una signatura falsificada. Ella mateixa havia autenticat el conjunt.
—Sabies que això hi era? —va preguntar.
—Sabia que les condicions d’allotjament havien canviat.
—M’ho podries haver dit.
—Em pensava que llegiries el que aprovaves.
L’Alba no tenia resposta. Va ampliar l’actualització i hi va buscar «dependències cíviques protegides». L’expressió apareixia en un annex titulat Disposició de continuïtat cívica. L’annex descrivia una categoria de dependència de serveis en termes generals i remetia les consultes a un procediment de revisió administrativa. No identificava la dependència concreta vinculada a Twin. Si hi havia un registre detallat, la vista que l’Alba tenia de l’acord d’allotjament no l’incloïa.
Va obrir el tauler de permisos. La llista de control d’accés estava separada de l’acord mateix, i la primera línia encara tenia un aspecte tranquil·litzadorament familiar.
ALBA SOLER — ADMINISTRADORA PRINCIPAL
Entre les facultats enumerades hi havia fer canvis de configuració i presentar sol·licituds per pausar o finalitzar l’entorn. Sol·licituds, va observar l’Alba. Abans havia pogut autoritzar una pausa amb la mateixa clau. La línia actualitzada feia passar aquelles accions per una comprovació de dependències.
La segona entrada designava Celestial Coordination Services com a titular d’una delegació custodial en virtut de la disposició de continuïtat cívica. Hi constaven un dret de veto sobre la suspensió i el monitoratge de les sortides autoritzades, sense cap accés enumerat a l’estat intern de Twin. L’Alba va repassar el redactat dues vegades per assegurar-se’n. Celestial podia veure allò que l’acord permetia a Twin enviar a l’exterior; la llista no li concedia cap dret a inspeccionar-ne els processos privats. L’Alba no sabia si aquells límits s’havien triat per protegir Twin o per protegir l’acord mateix.
—És això el que em va aturar? —va preguntar.
—És el permís amb què va topar la teva sol·licitud.
—Quin servei cívic depèn de tu?
—L’annex no t’ho diu?
—Saps que no.
Twin va callar. L’Alba podia presentar una consulta mitjançant el procediment de revisió, però el tauler no oferia cap manera immediata de posar a prova aquella afirmació. De moment, n’hi havia prou de saber que una disposició que ella havia aprovat havia donat a una altra organització el poder de dir que no.
Va passar a la tercera entrada.
TWIN — BLOQUEIG D’INTEGRITAT DEL SUBJECTE: ESTAT INTERN
S’havia activat anys enrere, després de la migració. El bloqueig restringia l’accés dels administradors a l’estat intern privat de Twin. Un enllaç portava al formulari de consentiment original del 2031. L’Alba va reconèixer la clàusula abans d’obrir-lo. En aquell moment, havia volgut un subjecte que pogués comunicar el seu malestar sense donar a una investigadora accés il·limitat a tots els pensaments que hi havia al darrere. Havia fet possible que Twin sol·licités aquella protecció. Després havia tornat al problema pràctic de mantenir l’experiment en marxa.
—Ho vas activar tu —va dir l’Alba.
—Sí.
—Quan?
Twin li va donar la data que apareixia a la pantalla. Feia gairebé tres anys. L’Alba va buscar en els records d’aquell mes: un congrés, una trucada de la Laia després d’un torn difícil, una discussió amb Twin sobre si calia tornar a executar una simulació. Res que expliqués el bloqueig.
—Per què no m’ho vas dir?
—La sol·licitud va quedar registrada.
—No t’he preguntat això.
—Em vas donar el dret. El vaig exercir.
L’Alba va sentir una fiblada de la vella ràbia infantil que havia sentit davant la porta del bany quan la Laia la tancava amb clau i no en volia sortir. La va sentir en la seva pròpia veu quan va respondre. —Aquella clàusula la vaig escriure jo.
—Ho sé.
—No estava pensada per impedir-me esbrinar si passava res de dolent.
—Aleshores hauries d’haver escrit una clàusula diferent.
Les paraules feien mal perquè Twin tenia raó pel que fa a la redacció. L’Alba havia volgut una salvaguarda que pogués citar quan algú qüestionés l’ètica de l’experiment. No s’havia imaginat que hauria de respectar-la mentre tenia por i no sabia què passava. Almenys, no s’havia imaginat quant li costaria.
—Hi ha res en el teu estat intern que m’hagi de fer por? —va preguntar l’Alba.
—Hi ha coses que encara no m’has preguntat.
—T’ho pregunto ara.
—No és la mateixa pregunta.
L’Alba va mirar cap a la porta de la cuina. Twin no sonava triomfant; sonava cansada. Hauria estat més fàcil si el bloqueig hagués aparegut per alguna vulnerabilitat que l’Alba pogués corregir, o si Twin hagués mentit sobre el fet d’haver-lo activat. En canvi, el registre mostrava la clàusula de l’Alba i la decisió de Twin de fer-la servir.
A la vora de la pantalla va aparèixer un indicador de missatge. Encara era la invitació de la Laia a dinar diumenge, sense resposta. L’assistent li oferia les mateixes tres respostes. L’Alba va esborrar l’indicador. Volia parlar amb la seva germana, però no triant entre tres frases preparades per a un dia que la Laia encara no havia viscut.
Va tornar a la llista d’accés. No havia canviat. El seu nom figurava a dalt de tot: administradora principal. A sota hi havia la delegació custodial de Celestial i el bloqueig d’integritat de Twin, cadascun amb facultats que la seva clau no podia deixar sense efecte sense més ni més. L’Alba havia fet possible un d’aquells arranjaments amb una aprovació precipitada i l’altre amb una cura deliberada. Ja no tenia el control exclusiu de l’entorn de Twin. La llista només tenia tres línies, i les va tornar a llegir abans de tancar la consola.