Van enterrar Kheti l’endemà al matí, abans que la calor pugés de la sorra.
Un home d’un escriba va arribar al cobert mentre la companyia encara enrotllava les estores de dormir. Era jove, amb un faldellí de lli nou i un jonc ficat darrere una orella, i no mirava gaire estona cap d’ells. Va dir on aniria el cos i que els homes que volguessin acompanyar-lo podien venir, sempre que fossin de tornada a l’embarcador quan Hapu els cridés. Després va esperar fora de l’estora amb la paciència de qui ja havia fet aquell camí altres vegades.
Havien amortallat Kheti durant la nit. Algú que Idu no va veure mai l’havia embolicat de cap a peus amb lli bast i l’havia lligat amb cordill als turmells i al coll. La tela era grisa més que no pas blanca, d’un teixit prou fluix perquè Idu hi hagués pogut ficar la punta d’un dit. No ho va fer. Va agafar un extrem de la llitera amb Senbi, i dos homes de la companyia van agafar l’altre, i el portador d’aigua ferit els seguia coix amb un bastó que havia tallat d’un feix de joncs trencat.
El camí s’enfilava allunyant-se del campament i del riu. Darrere seu, els coberts llargs, el fum dels forns i els magatzems vigilats es fonien en una sola taca marró damunt l’aigua. Al davant, el terra passava de terra trepitjada a sorra solta, i després a sorra escampada d’escates de pedra clara que es giraven sota els peus. Els cops de la pedrera els van seguir tot el camí. No s’aturaven per un enterrament. Idu no s’ho esperava, però igualment va parar l’orella per si feien una pausa.
A la vora del desert, on s’acabaven els darrers matolls, uns monticles baixos sorgien de la sorra en fileres irregulars. Alguns eren munts de runa, d’altres de tova que s’esmicolava pels cantons; uns quants tenien una pedra basta dreta en un extrem. Idu no sabia quants n’hi havia. Continuaven més enllà de l’elevació, fora de la vista. Cadascun era un home, o una dona, o un infant que havia vingut a aquell lloc i no havia tornat a casa.
Ja havien excavat una fossa, poc fonda, amb les parets que s’esllavissaven. L’home de l’escriba la va assenyalar. Van deixar la llitera a terra i van posar Kheti a la sorra de costat, amb els genolls una mica arronsats, tal com semblava que els homes del voltant d’Idu creien que calia. Idu no sabia si era el costum d’allà o només el que els altres havien vist fer. Va adreçar el lli damunt l’espatlla del seu pare perquè s’havia arrugat en aixecar-lo.
Senbi va treure un pa del plec del faldellí, un dels alts i cònics, i el va deixar al costat del cap de Kheti. El portador d’aigua havia portat una gerreta de cervesa amb el tap de fang encara posat. Es va agenollar maldestrament, amb el peu inflat estirat enrere, i la va deixar al costat del pa. Ningú no va dir cap pregària que Idu pogués seguir. Un dels homes dels pobles del sud va murmurar alguna cosa en la seva parla torta i empassada, i Senbi va assentir com si hagués estat el que tocava.
Hapu va pujar pel camí mentre tornaven a tirar-hi la sorra. Havia deixat el bastó en algun lloc; sense ell, les mans semblaven no saber on posar-se. Es va quedar dret als peus de la tomba i els va mirar treballar. No va agafar cap grapat de sorra ni va dir res, i quan van acabar va mirar Idu el temps d’una respiració i va tornar a baixar cap a l’embarcador.
Idu s’hi va quedar fins que l’home de l’escriba va tossir. El monticle era del mateix color que tots els altres. Per a la propera estació, va pensar, no el sabria trobar sense comptar des de l’extrem de la filera. El va comptar ara. El quart des de la pedra dreta, en una línia que anava cap al riu. Va fixar el número com hauria fixat una fita de partió.
Al cobert, el farcell de Kheti era allà on l’havia deixat, a la seva franja de terra al costat de la d’Idu. Idu el va deslligar. Un faldellí de recanvi, plegat en dos. Una fulla de sílex embolicada en cuir. Un manyoc de dàtils secs, en quedaven tres. L’últim pa de la seva mare ja no hi era. Al fons hi havia la sandàlia que s’havia quedat al peu de Kheti, amb la sola de papir gastada al taló i la corretja dels dits enfosquida per la seva pell. Algú l’havia retornat amb el cos i l’havia deixat allà. Idu la va girar entre les mans i hi va trobar fang del riu encara encastat al trenat.
Va tornar a lligar el farcell amb la sandàlia a dins i el va posar sota el seu.
Nebi el va trobar allà. El capatàs es va quedar a la porta amb el bastó curt contra el palmell i va mirar els dos farcells, l’un damunt de l’altre.
—A la teva companyia li falta un home per al fre i un home per al pa —va dir—. Hapu ha demanat que cap dels dos no siguis tu. Avui aniràs a buscar les racions de la companyia. El portador d’aigua t’ensenyarà el camí. Compta el que et donin i porta-ho tot.
No era amabilitat. Idu sentia que no ho era. Potser era una cosa més propera, o potser només era que un home de dol a prop d’una línia de fre era un perill per a tots els altres. Va dir: «Sí, capatàs», i Nebi va sortir.
Els forns eren darrere el campament, a sotavent dels coberts, i Idu els va olorar molt abans que el portador d’aigua el fes tombar l’última paret. Era l’olor de l’estació de proveïment multiplicada fins que ja no era una olor sinó un temps atmosfèric. El fum penjava baix damunt un pati tancat per murs de tova de l’alçada de l’espatlla d’un home. A dins, l’aire tremolava de calor.
A tocar de la porta, una filera de dones estaven agenollades davant les moles. Cada pedra inferior era una llosa llarga, buidada per l’ús i inclinada en direcció contrària a la dona agenollada, amb l’extrem del fons alçat damunt un graó baix de tova. Cada dona sostenia amb les dues mans una pedra més petita, arrodonida per dalt i plana per sota, i l’empenyia endavant al llarg de la llosa amb tot el seu pes, després la tornava enrere, i endavant de nou. Una noia al costat abocava gra d’una cistella a l’extrem superior. Quan la pedra hi passava, el gra s’esberlava, després es trencava, i després lliscava pendent avall convertit en farina grossa, que s’amuntegava en una pila clara a la vora, d’on una altra noia la recollia en un bol. Els braços de les dones eren blancs de pols fins als colzes. Els vestits de lli, que penjaven rectes de tirants estrets, s’havien tornat grisos de farina als genolls i estaven xops i foscos entre els omòplats. Una d’elles cantava fluixet al ritme de la pedra, i la següent agafava la tonada sense semblar adonar-se’n.
Idu va pensar en la seva mare davant la mola de casa, l’única pedra de la casa que venia de la seva mare. Mai no l’havia considerat feina. Havia estat un so del matí.
Més endins, passat un abeurador on homes de faldellí curt pastaven farina i aigua amb els avantbraços, hi havia les fosses de brases que havia vist a l’estació. Uns gerros en forma de campana s’escalfaven en fileres entre les brases, amb les boques gruixudes cap amunt. Un home que només duia un faldellí socarrimat els treia amb un coixinet de roba plegada embolicat a la mà, els posava drets en una rasa poc fonda i s’apartava mentre un altre hi abocava la pasta humida d’una gerra. Un tercer gerro es posava damunt de cadascun com a tapa. Els homes es movien sense parlar, en un ordre que havia gastat els seus propis camins al terra. On s’havien trencat els gerros refredats, els pans cònics s’amuntegaven damunt estores, torrats a les espatlles, més pàl·lids a la punta.
La cerveseria compartia una paret amb el forn. Per la porta, Idu va veure grans gerres enterrades fins a la panxa al terra, més altes que un home agenollat, i cadascuna desprenia una olor agra i espessa que li agafava el fons de la gola. Una dona en remenava una amb una pala. Al llarg de la paret del fons, les gerres acabades s’alineaven en rengles, i un noi passava entre elles amb una cistella de fang gris i humit, posant un tap a cada boca i allisant-lo amb els polzes. Un home el seguia amb una cosa petita tancada al puny i la premia contra cada tap mentre el fang era tou. Idu veia l’empremta que hi quedava, una fileta de figures, però no li deia més que les petjades dels ocells.
A la porta interior del pati, un escrivent seia amb les cames creuades sobre una estora de jonc amb una tauleta d’escriure damunt els genolls. El portador d’aigua va dir el nom de la colla i de la companyia. L’escrivent va trobar un lloc a la tauleta amb el jonc, va alçar la vista, els va comptar a tots dos com si poguessin ser tota la companyia, i després va fer una marca.
Uns traginers van deixar cistelles a terra. Idu va comptar els pans dins la seva cistella, un per un, movent els llavis. Vint-i-un. La companyia havia estat de vint-i-dos. Llavors ho va entendre, i la comprensió el va travessar com aigua freda: la tauleta ja ho sabia. Algú havia escrit que la companyia era més petita, i el pa s’havia reduït en conseqüència abans que Idu hagués pensat a dir a ningú que el seu pare ja no menjaria.
Va tornar a comptar. Vint-i-un. Va comptar les cebes i el peix sec, i les gerres de cervesa que el portador d’aigua s’enfilava al costat bo. També quadraven. Tot quadrava.
Hauria hagut de ser un consol. A l’estació, quan el pa havia quadrat amb els homes, alguna cosa del pit se li havia afluixat. Ara era dret enmig de la calor amb la cistella contra el maluc i només sentia que aquí el recompte era molt bo, i ràpid, i el feia gent que sabia llegir el que ell no sabia. Sis racions per a sis homes que no existien s’havien anotat al seu poble amb la mateixa facilitat amb què aquell matí se n’havia tret una.
—Vinga —va dir el portador d’aigua—. El pa pesa més com més estona el tens.
Va fer el mateix trajecte l’endemà al matí, i el recompte va ser el mateix, i després va tornar a l’embarcador perquè Hapu havia fet dir que el volia allà.
Hapu el va mantenir a les barques. No el va posar a prop del pal. Aquell matí la corda de fre era nova, molt clara, i Idu es va sorprendre mirant els homes que se n’ocupaven en lloc de la pedra de la seva palanca. Cada vegada que la càrrega s’aturava i la corda es tensava, se li alçaven les espatlles. Cada vegada que el trineu continuava, tornaven a baixar una mica més tard del que haurien hagut de fer.
A la tarda, mentre la colla esperava que quedés lliure un amarratge, un vaixell de càrrega jeia davant l’embarcador amb la proa lligada a una estaca i la popa gronxant-se al canal. Un jove seia a la vora de la coberta amb els peus a l’aigua. Tenia potser vint anys, era prim i de braços llargs, anava descalç, amb el faldellí arremangat i nuat al maluc perquè no arrossegués quan travessés l’aigua a peu. Duia un rotlle de corda d’amarrar penjat d’una espatlla com si se n’hagués oblidat. Quan la colla es va instal·lar a l’ombra, es va deixar caure a l’aigua, que li arribava a les cuixes, la va travessar i es va enfilar als taulons de l’embarcador al costat d’Idu.
—Ets el seu fill —va dir—. L’home de sota el patí.
Idu el va mirar.
—Jo era allà fora. —Va fer un gest amb el cap cap al canal—. Tres barques més enrere, esperant. Tothom a l’aigua ho va veure. El vaig veure baixar la rampa quan tothom la pujava. —Va allargar una mà, dura com un tauló al palmell, amb durícies allà on algun mànec llarg de fusta l’havia fregat durant anys—. Dedi. Governo aquesta banyera quan el seu amo dorm, que és gairebé sempre.
—Idu.
—Ja ho sé. L’home de la corda. —Dedi va somriure, sense malícia—. Tot l’embarcador ho sap. Un pagès amb una corda de mesurar que mira Sabu com un bernat pescaire mira una granota. Hauries de deixar-ho córrer. Els cocodrils es mengen bernats pescaires contínuament.
La mà d’Idu va anar a la corda abans que pogués aturar-la. Dedi va veure el moviment i no en va dir res, cosa que a Idu li va agradar més que qualsevol cosa que hagués pogut dir.
—Els escribes et llegeixen la colla i la companyia —va dir Dedi, recolzant-se en un noray—. La resta no te la llegeixen. Vols la resta?
—Sí.
—Doncs aquí la tens, de franc, perquè el teu pare va empènyer fora del camí un amic d’un cosí meu. Aquell. —Va assenyalar amb la barbeta l’home que havia portat la falca, que estava ajupit a l’altre extrem de l’embarcador amb els ulls tancats—. Els barquers creuen que els que arrosseguen són bous amb nom. Els que arrosseguen creuen que els barquers són uns gandulots que seuen mentre el riu fa la feina. Tots dos tenen raó, gairebé sempre. Els de la pedrera creuen que tothom que és per sota de les terrasses és tou. Tothom odia els forners perquè els forners mengen primer.
Idu gairebé va somriure. Li va fer mal, i ho va deixar estar.
—Els magatzems —va continuar Dedi, i va abaixar la veu sense que ho semblés—. La gent en parla com si fossin una sola cosa. No ho són. Aquell de la rampa respon a una oficina, el de dalt a la boca del canal a una altra, i els magatzems del pa a algú altre encara. Cadascun té un home amb una tauleta. Cada home amb una tauleta té un home per sobre. Un que marca el ritme com Hapu agafa la corda que li dona el magatzem. Pot rondinar. No la pot tornar. Si atura l’embarcador discutint per una corda, les barques s’amunteguen al canal, i llavors algú de dalt del turó pregunta per què l’embarcador de Hapu va lent, i llavors hi ha un nou que marca el ritme. —Va arronsar les espatlles—. Així que agafa la corda.
Idu va pensar en Hapu doblegant el punt rígid de la corda entre el polze i el dit, mirant de reüll les barques que esperaven. El magatzem em dona el que dona.
—I les barques? —va preguntar—. Qui decideix quina entra?
—Ho decideix l’escriba de l’embarcador. Una gerra de cervesa l’ajuda a decidir. —Dedi va riure en veure la cara d’Idu—. No sempre. No amb la pedra del rei, si la volen al turó. Però si dues barques arriben alhora i una té una gerra per a l’home de la tauleta, aquella s’emporta l’amarratge. El meu amo guarda dues gerres sota coberta exactament per a això. Els diu els seus rems.
Es va sentir un crit des del canal; un amarratge havia quedat lliure. Dedi es va aixecar i es va fer ombra als ulls, calculant quant faltava perquè cridessin la seva barca.
—Mira allà —va dir, i va assenyalar un vaixell que entrava de proa, enfonsat sota tres blocs—. Aquest ve de les pedreres del camí de Meidum, o sóc la cabra d’un barquer. Veus com ho han lligat? Cordes creuades per damunt, fins a les bigues de la coberta, i cada volta rematada al voltant d’ella mateixa dues vegades com una dona que es pentina. Ningú més ho fa així. Pots saber de qui és la càrrega per com està lligada. Cada colla fa els seus nusos a la seva manera. Els pares ho ensenyen als fills. Els nusos del meu amo els reconeixeries a les fosques, de tan lletjos que són.
Idu es va quedar molt quiet. Va pensar en les voltes que havia vist a prop de l’extrem de la corda trencada, arrambades molt juntes d’una manera que no reconeixia, i en el guarda que l’havia cridat perquè se n’anés abans que les pogués separar.
—Cada colla? —va dir.
—Cada colla que valgui un pa. —Dedi ja anava cap a l’aigua—. Per què? Vols aprendre nusos? Baixa a la meva barca algun vespre. T’ensenyaré tres, i tu m’ensenyes a mirar els funcionaris sense que et matin.
Va entrar a l’aigua, es va enfilar a bord pel rem de governar i ja cridava algú a la proa abans que Idu hagués decidit què respondre. Idu es va quedar assegut amb les mans als genolls. No va tocar la corda. Tenia ganes de desenrotllar-la allà mateix, treure el paquetet de roba i mirar el que ja sabia que hi havia: unes quantes fibres, res més, res que un home pogués portar a un escriba.
Cap al vespre, Hapu li va posar als braços una corda d’arrossegament desfilada i li va dir que la portés a la corderia en lloc del magatzem. «Allà les adoben o les llancen al foc», va dir. «Tant se val, ja no és meva». No va arribar a mirar Idu als ulls. Idu es va preguntar si Hapu l’allunyava expressament de la porta del magatzem, i si tenia importància.
La corderia s’estenia pel terreny baix més enllà dels últims magatzems, on el campament s’acabava cap a una franja de palmeres. Idu la va sentir abans de veure-la: un batec sord i constant, com molta gent picant roba sobre pedres. Sota un tendal de jonc, uns homes seien amb feixos de fibra de palmera damunt pedres planes i els picaven amb mallets de fusta fins que aquella matèria marró i rígida s’afluixava com si fos cabell. D’altres passaven la fibra afluixada per pintes fetes d’espines clavades en un bloc de fusta, n’arrencaven la pols i els caps curts, que voleiaven al voltant dels seus peus en munts marrons. L’aire n’era ple. Idu va esternudar dues vegades abans d’arribar al tendal.
Passats els pentinadors, una dona seia amb un munt de fibra neta a la falda, i la deixava anar en un raig prim i regular mentre la rodolava cuixa avall amb el palmell pla. La fibra es retorçava sobre si mateixa mentre avançava i en sortia fil, prim com una tija de jonc, que ella cabdellava en un pal al seu costat. No es mirava les mans. Tenia la cuixa lluent i sense pèl allà on el fil hi havia rodolat deu mil vegades.
Més enllà del tendal, el pati s’allargava per una franja de terra batuda més llarga que la rampa de l’embarcador. Hi havia estaques a cada extrem. Entre elles, uns homes caminaven lentament enrere, deixant anar fils dels pals que duien, mentre d’altres a les estaques del fons torçaven feixos d’aquells fils per fer-ne cordons, mà sobre mà, girant contra la torsió del fil perquè tot plegat s’estrenyés en lloc de desfer-se. Més avall, estaven ajuntant tres cordons acabats. Ho feien quatre homes, dos tibant enrere dels extrems per mantenir els cordons tensos, dos fent avançar entre ells una peça curta de fusta, amb una osca per a cada cordó, que els mantenia separats mentre la corda es formava al darrere. La corda creixia tan a poc a poc que Idu no la veia créixer. Només veia, quan apartava la mirada i hi tornava, que la peça de fusta s’havia desplaçat una mica més avall.
Quanta feina, va pensar. Tots aquells dies de picar i pentinar i rodolar, i després sortia d’aquí cap a un magatzem, i un home amb una tauleta la comptava, i qualsevol altre home que s’hi acostés podia desfer el que havia costat en unes quantes respiracions.
Un corder vell li va agafar la corda desfilada sense preguntar d’on venia, se la va passar pels punys i va grunyir. «Al foc», va dir, i la va llançar a una pila. Després va agafar un tros acabat que tenia estirat damunt els genolls i, amb una petita fulla de coure gastada de tant esmolar-la, en va serrar l’extrem esfilagarsat fins a deixar-lo net. Clavava el tall de la fulla als cordons amb cops curts i pressionats. Quan va alçar la corda, l’extrem era pla.
Idu se la va quedar mirant. Les fibres jeien l’una al costat de l’altra, totes tallades al mateix punt, anivellades com un camp quan l’aigua se n’ha anat.
Havia vist corda esquinçada. L’havia vista feia dos dies, els trossos esfilagarsats redreçats com els cabells d’un ofegat. I entre ells, mig amagat sota les fibres de fora, un grupet que acabava gairebé així. Els dits li volien anar a la corda. Els va mantenir als costats.
No demostrava res. S’ho va dir amb la veu del seu pare. Una corda es podia tallar en qualsevol lloc: aquí a la corderia, per escapçar-la; al magatzem, per escurçar-la; en algun altre embarcador, per alguna altra colla, per algun motiu corrent que ell desconeixia. Una fulla deixava els extrems plans. Ara sabia què feia una fulla. No sabia de qui era la mà que n’havia empunyat una, ni quan, ni per què el punt tallat s’havia amagat sota la torsió en lloc de quedar a la vista, on un home l’hauria vist.
—T’agrada la corda?
El corder vell l’estava mirant. Tenia els ulls clars i humits per la pols, i no eren uns ulls estúpids.
—El meu pare entenia de cordes —va dir Idu.
—Ah, sí? —L’home va tornar a posar el tros escapçat damunt els genolls—. De quina colla ets?
Dels homes que pregunten per cordes davant dels magatzems, la gent se’n recorda. Idu va sentir Senbi dir-ho tan clarament com si fos al seu costat.
—De la de Hapu —va dir—. A l’embarcador. —Es va obligar a arronsar les espatlles, com si la corderia només fos un lloc on portar deixalles—. Em deu voler de tornada.
Se’n va anar a pas normal i no es va girar fins que va haver passat l’últim magatzem. Quan ho va fer, el vell s’havia tornat a ajupir sobre la feina, i Idu no va saber dir si això volia dir res.
La nit següent va baixar a l’embarcador després que la companyia hagués menjat. La barca de Dedi ara estava amarrada de popa, entre dues altres, i els taulons cruixien suaument amb el moviment del canal. Un foc petit de pastes de fems cremava en una olla damunt la coberta. Dedi seia al costat adobant una esquerda a la lligada del rem de governar, amb una baga de cordill entre les dents.
—Vens pels nusos? —va dir amb el cordill a la boca.
—No. —Idu era dret dins l’aigua fins a les canyelles. Ho havia estat assajant tot el camí des del cobert, i ara li va sortir malament—. Les barques que van cap al sud. N’hi ha cap que vagi lluny? Més enllà de la ciutat del districte on van reunir els homes del meu poble? La meva mare no ho sap.
Dedi es va treure el cordill de la boca. Va callar una estona, i quan va parlar no va fer broma.
—Hi ha un home que es diu Ini que porta gerres buides riu amunt. Arriba fins al teu districte, o a prop. Beu amb el meu amo. —Va fer girar el rem entre les mans—. Li puc preguntar. Ell ho pot dir a algú a l’embarcador de la ciutat, i aquest algú ho pot dir a un home que vagi al teu poble, si n’hi va cap. No et puc dir que li arribarà. No et puc dir quan. Mig mes, potser. Més. Les paraules cauen al riu com qualsevol altra cosa.
—Ho sé.
—Doncs què vols que digui?
Idu no tenia tauleta, ni jonc, ni cap marca que pogués fer que volgués dir res per a ningú. Digués el que digués, passaria de la boca de Dedi a la d’Ini, i de la d’Ini a desconeguts, i cadascun ho portaria d’una manera una mica diferent, tal com els del sud torçaven les paraules del mateix Idu. Havia de ser prou petit per sobreviure a tot això.
Va pensar en la corda. En les fibres igualades, i en les voltes que no l’havien deixat separar, i en Sabu dient negligència mentre la ploma de l’escriba es movia. Va pensar en la seva mare sentint aquelles coses d’un desconegut a la vora d’un camp, sense poder fer-hi res excepte tenir por pel fill que encara era aquí.
—Digues-li que Kheti és mort —va dir. La veu se li va tornar estranya en dir el nom, i va esperar que s’asserenés—. Digues-li que va morir a les obres del rei, salvant tres homes d’una pedra. Digues-li que està enterrat com cal, amb pa i cervesa. Digues-li que l’Idu està bé. —Va empassar saliva—. I digues-li que els fills dels veïns s’han de cenyir a la sembra. Ho va dir en Kheti. Aquestes paraules. Ho va dir en Kheti.
Dedi l’hi va repetir, a poc a poc, dues vegades, i la segona va encertar el nom del poble i de la ciutat del districte. No va preguntar per què no hi havia res sobre com havia començat a lliscar la pedra. Potser ja sabia que hi ha coses que viatgen malament.
—Li preguntaré demà —va dir—. És tot el que et puc prometre.
—És més del que van prometre els escribes.
Dedi va esbufegar i va tornar a la seva lligada. Idu va sortir del canal i va pujar el marge a les fosques.
Senbi encara era despert al costat del foc de la companyia. Va alçar la vista quan Idu es va asseure, li va veure la cara i li va donar la cervesa sense dir res. Aquesta vegada Idu se la va beure abans que s’escalfés.
Al cap d’una estona es va treure la corda de l’espatlla i la va estendre damunt els genolls, posant cada nus al costat de l’anterior. A prop de l’empalmament adobat va notar el petit plec dur de roba amb les fibres a dins. No el va desembolicar. No li calia tornar-les a veure per saber com eren.
Al voltant del foc, el campament menjava i parlava i tossia en una dotzena de parles diferents. En algun lloc darrere els coberts ja colgaven els focs dels forns per al matí, i al matí les dones s’agenollarien davant les seves pedres i els homes alçarien els gerros calents, i un escrivent a una porta comptaria vint-i-un pans per a la companyia d’Idu perquè la tauleta deia vint-i-un. Milers de pans, cada dia, tots comptats. En algun lloc de tot aquell recompte hi havia sis racions per a sis homes que no havien vingut mai al nord. En algun lloc un home havia comptat una corda per al fre. En algun lloc hi havia allò que Kheti havia vist a prop de la porta del magatzem i de què no estava segur.
Idu no sabia quant duraria el seu torn, ni si el deixarien triar quan s’acabava. Aquella nit no va decidir res. Només es va enrotllar la corda a les mans, a poc a poc, nus rere nus, i es va dir que continuaria mirant, i continuaria comptant, i que aquesta vegada, quan veiés la corba a la corda, recordaria exactament on era.