El riu havia pres onze colzes de terra al pare d’Idu.
O això afirmava el cap del poble.
Idu sabia que no era així.
El Nil s’havia retirat feia només sis dies i havia deixat una capa de fang negre que lluïa sota el sol del matí. Les antigues fites havien desaparegut, engolides per la crescuda o enterrades sota el llim. Els veïns ja discutien sobre on començaven i acabaven els seus camps. L’aire feia olor de terra molla i de canyes podrides, i cada passa s’enfonsava amb una resistència suau i xucladora, com si el sòl encara no hagués decidit deixar-hi caminar ningú. Més cap a l’interior, la gent havia començat a preparar els camps. Allà, on l’aigua havia trigat més a retirar-se, Idu i Kheti no podien començar fins que sabessin quina terra els corresponia sembrar.
Idu s’estava amb els turmells enfonsats en el fang i una corda de mesurar tibant entre les mans. L’havia estesa dues vegades des del mateix cantó del camp que encara es podia reconèixer, tensant cada tram mentre el seu pare en subjectava l’altre extrem. Un nus que quedés fluix podia costar-los tant com una fita clavada al lloc equivocat.
—Onze —va repetir el cap del poble.
—Nou —va respondre Idu.
El seu pare, Kheti, va sospirar lleument.
El cap del poble es va girar cap a ell. —El teu fill em diu mentider?
—El meu fill diu el que hi ha a la terra —va dir Kheti—. De vegades la terra contradiu els homes.
No era la resposta que volia el cap del poble. I tampoc no era del tot justa amb ell, va pensar Idu: la crescuda podia desplaçar prou terra perquè un record sincer semblés fals. Hauria preferit mostrar on era el marge antic abans que el seu pare acusés ningú d’haver-lo robat.
Idu els va ignorar tots dos i es va ajupir al costat d’una filera de canyes. La crescuda les havia aplanat totes en la mateixa direcció. Més enllà, una franja de llim més fosc es corbava cap a un canal de reg enterrat. Va apartar el fang d’una tija i va mirar més enllà, cap al terreny que continuava pla allà on la resta baixava cap al canal. Si havia mesurat des del rastre equivocat, acabava de contradir el cap del poble davant de dos pagesos veïns per no res.
Allà.
Va moure la fita de fusta dues passes cap a l’est. Li va costar arrencar-la al primer intent. La va afluixar en lloc d’estirar-la bruscament i després la va clavar a la terra més tova, sota la mirada del cap del poble.
—Si el límit fos on dieu —va explicar—, l’aigua hauria arrossegat aquesta terra fins al canal. Però no ho ha fet. Encara tenim el marge sota els peus. —Va assenyalar el lloc per on creia que passava la terra més ferma sota el llim. No podia convèncer ningú només assenyalant-lo; haurien d’obrir el sòl.
El cap del poble va abaixar la mirada cap al fang.
Idu li va donar la corda. El cap del poble la va agafar per un extrem, tot i que ja no hi havia res a mesurar.
—Caveu aquí.
Durant un moment ningú no es va moure. Aleshores Kheti va agafar una pala de fusta i la va enfonsar a terra. La primera palada només va treure llim fosc i moll. Idu va notar la mirada del cap del poble damunt seu. Kheti va tornar a enfonsar la pala, un pam més a prop del canal, i va aixecar un terròs més pesant. El va esmicolar amb els dits.
El marge antic va aparèixer just sota la superfície, compacte i pàl·lid en contrast amb el llim més fosc. Kheti va posar-ne els trossos l’un al costat de l’altre perquè fins i tot els dos veïns poguessin veure la diferència.
El cap del poble no va dir res. Va mirar la terra oberta, després la fita que Idu havia mogut, i finalment va apartar la mirada cap al riu.
Kheti va somriure.
—Nou colzes —li va dir—. I ara el meu fill us ha estalviat la feina de robar-ne dos més.
—Pare —va xiuxiuejar Idu.
Però Kheti ja reia. Un dels veïns es va inclinar sobre el marge obert, visiblement interessat en el que hi podia haver sota el seu propi camp. L’altre no treia els ulls del cap del poble. Idu va veure com un matí de mesures podia convertir-se en una disputa que durés fins a la crescuda següent.
Idu hauria volgut poder ser tan despreocupat amb els homes poderosos.
Havia vist el seu pare discutir amb recaptadors d’impostos, sacerdots i propietaris dels camps veïns. Discutia amb el mateix Nil quan portava massa poca aigua, i amb els déus quan en portava massa. Després se n’anava a casa i compartia un àpat amb algunes de les mateixes persones que havia enfadat. Idu mai no havia entès si allò era valentia o una confiança en els veïns que ell no tenia.
I, tanmateix, Kheti mai no havia tingut prou terra per alimentar la família sense neguits. La franja disputada era estreta, però Idu sabia quant s’hi podia collir. La seva mare ja havia guardat llavor per al terreny més proper al canal.
Idu començava a sospitar que entendre el món i manar-hi eren dues coses molt diferents.
Va sonar un corn des del riu.
El cap del poble es va girar de seguida. Va tornar la corda a les mans d’Idu sense mirar-lo, com si s’hagués convertit en una cosa impura, i va arrencar a caminar cap al desembarcador mentre s’espolsava el fang de la faldilla. Idu es va passar la corda per l’espatlla perquè no toqués el fang.
Més enllà de les palmeres, tres embarcacions llargues s’acostaven al desembarcador del poble. Les proes pintades tallaven l’aigua marró. Hi havia soldats drets prop de la popa de la barca del davant i, sota un tendal de lli, seia un home amb una roba blanca tan neta que semblava gairebé impossible en un món fet de pols i fang. Els homes de la riba van deixar la feina per mirar. Kheti va seguir les barques amb els ulls fins que Idu li va preguntar què passava.
Kheti va deixar de somriure.
—Els homes del rei —va dir.
Les barques van tocar terra al desembarcador. Abans que els passatgers n’haguessin baixat, uns nois ja corrien pel poble cridant que havien arribat funcionaris del nord. Un va passar corrent pel costat d’Idu per portar la notícia als camps de més enllà. El cap del poble va arribar al desembarcador abans que ningú; quan Kheti i Idu s’hi van acostar, ja s’inclinava davant de l’home vestit de lli blanc.
Una hora més tard, totes les llars havien enviat els homes adults a l’espai obert al costat del graner. Idu era amb Kheti prop del darrere. La seva mare l’havia agafat pel braç a la porta de casa i li havia preguntat quant temps es pensaven que els retindrien, però ell no tenia cap resposta prou segura per donar-li. Ara la gent s’apinyava espatlla contra espatlla sota la calor, mentre el cap del poble anava d’un grup a l’altre i parlava en veu baixa amb qui encara no s’havia presentat.
El funcionari que hi havia sota el tendal es deia Sabu.
No era un home vell, però tenia la quietud d’algú que s’havia passat tota una vida ordenant als altres que es moguessin. Un collar estret d’or reposava sobre el seu lli. Al seu costat seia un escriba amb una ploma de canya, una tauleta d’escriure i un pot de tinta negra. Sabu escoltava mentre el cap del poble li parlava a cau d’orella. El cap va fer un gest cap als vilatans, però Idu era massa lluny per sentir a qui es referia.
Sabu va examinar els vilatans reunits com un pagès que inspeccionés el bestiar abans de dur-lo al mercat.
—El rei de l’Alt i el Baix Egipte ha ordenat una gran obra —va anunciar—. A l’altiplà occidental s’alçarà un monument més gran que els construïts pels seus pares. Cada districte hi aportarà la seva part d’homes, aliments, fusta i servei. —Idu va mirar els homes que l’envoltaven. Alguns tenien germans que podien ocupar-se dels seus camps; d’altres, no. Fos el que fos el que Sabu entenia per la part d’un districte, la prendria de llars concretes.
Va fer una pausa.
—Els qui treballen per al rei treballen per les Dues Terres.
L’escriba va començar a anotar noms. El cap del poble va cridar la primera llar i un home es va separar de la multitud. Sabu li va fer una pregunta massa fluixa perquè Idu la sentís. L’home va respondre i l’escriba va fer una marca. Quan van cridar el nom següent, un pare es va avançar en lloc del seu fill; després d’un breu intercanvi, Sabu el va acceptar. Idu va intentar endevinar per les seves cares quina resposta havia complagut el funcionari, però ningú no semblava satisfet.
Idu observava la mà de l’escriba.
Aquelles marques ràpides i deliberades tenien alguna cosa estranyament reconfortant. Cada traç tenia una finalitat. Cada nombre tenia el seu lloc. Si més no, Idu sempre havia cregut que es podia fer que un nombre tingués el seu lloc.
No sabia llegir els signes que formaven noms, però els nombres sí que els coneixia. El seu pare li n’havia ensenyat les marques feia molt de temps, ajupits al costat del mur del graner, on hi havia pintades les mesures de cada collita: traços sols per a les unitats, un signe corbat com una trava per a cada desena. Un home que no pogués comptar el que li prenien, li agradava dir a Kheti, sempre sentiria que li deien que era menys del que era. El cap del poble va anar cridant les llars d’una en una, i els homes van anar sortint, alguns amb els ulls baixos, d’altres amb la mandíbula serrada. Idu en seguia el recompte sense proposar-s’ho. Encara que hagués volgut, no hauria pogut deixar de fer-ho. Quan l’escriba va girar la tauleta, Idu es va moure per veure-la més enllà de l’espatlla de l’home que tenia al davant.
Aleshores es va fixar en el recompte.
Havien triat divuit homes.
L’escriba havia marcat provisions per a vint-i-quatre. Idu va resseguir les marques des del començament, amb cura de no confondre-les amb les que hi havia al costat dels noms. Va alçar la vista cap als homes escollits, que s’estaven separats de la multitud. No n’havia marxat cap d’amagat; continuaven sent divuit.
Idu els va tornar a comptar.
La diferència persistia. Potser els altres sis s’hi afegirien al poble següent. Potser les provisions havien de durar més del que ell suposava. No sabia què havien dit a l’escriba que escrigués, només sabia què podia veure. Volia preguntar-ho a Kheti abans de decidir que s’havia comès un error.
Es va inclinar cap al seu pare.
—Per què compta sis homes que no hi són?
Kheti va seguir-li la mirada.
Per primera vegada aquell matí, se li va tensar la cara. No va mirar la tauleta, sinó el funcionari assegut al seu costat. Això ja va ser prou resposta perquè Idu entengués que havia parlat més fort del que pretenia.
—Abaixa la veu.
—Però—
—No cal dir totes les veritats en veu alta.
Idu no l’havia sentit mai dir res tan poc propi d’ell. Al camp, Kheti havia rigut a la cara del cap del poble. Allà, en canvi, se li havia acostat tant que Idu notava el seu braç contra el propi, com si pogués amagar el fill enmig de la multitud.
Sabu va alçar la mirada.
—Tu. El noi.
Idu es va posar dret.
—Vine aquí.
Es va obrir un pas entre els vilatans reunits. Idu va caminar cap al funcionari, de sobte conscient del fang que se li assecava a les cames. Els homes per davant dels quals passava li deixaven lloc sense mirar-lo als ulls. Encara veia la tauleta al costat de Sabu, però des d’allà les marques semblaven més petites. Va resistir l’impuls de tornar-les a comptar.
Sabu va assenyalar la corda de mesurar que encara duia passada per l’espatlla.
—Ets agrimensor?
—Soc fill d’un pagès, senyor meu.
—Doncs per què duus la corda?
—Pels camps.
—Saps comptar?
—Sí.
—Llegir?
—No.
Sabu va somriure sense gens de calidesa.
—Una distinció útil. Què has vist?
L’escriba havia deixat d’escriure.
Idu sabia que el seu pare l’observava.
—Divuit homes —va dir amb cautela—. Però provisions per a vint-i-quatre. —Va mantenir les mans als costats. Si assenyalava la tauleta, tractaria el funcionari com havia tractat el cap del poble al camp, com un home a qui podia convidar a mirar dins d’un forat a terra.
El silenci va caure sobre el pati. Un infant va cridar en algun lloc més enllà del mur i algú el va fer callar. Idu va sentir el petit soroll de la ploma de l’escriba en deixar-la. La gent que tenia darrere sabia que havia comptat alguna cosa; no podia saber quants entenien què.
Aleshores Sabu es va girar cap a l’escriba.
—Has comès cap error?
—No, senyor meu.
—Potser, doncs, s’ha equivocat el noi.
Idu va empassar saliva.
—Les marques són clares.
Sabu el va estudiar un moment.
—Digues-me, fill de pagès. Saps quants homes necessita el rei per construir una muntanya?
—No, senyor meu.
—Jo tampoc. Però quan em diuen que els proporcioni, no amoïno el rei amb preguntes sobre sis pans que falten. —Sabu parlava amb prou suavitat perquè Idu es preguntés si algú del darrere hi sentiria cap advertiment. Els homes escollits continuaven esperant mentre la tauleta romania a la falda de l’escriba, amb els nombres intactes.
Uns quants homes van riure amb inseguretat.
Idu no.
La mirada de Sabu va baixar fins a la corda.
—Qui t’ha ensenyat a mesurar?
—El meu pare.
—I qui és el teu pare?
Kheti es va avançar abans que Idu pogués respondre.
—Soc jo, senyor meu.
Sabu els va mirar l’un i l’altre. Idu esperava que preguntés pel camp o que li digués que un home que sabia comptar s’havia de fer útil. Però Sabu va recolzar una mà a la vora de la tauleta. Kheti mantenia les espatlles rectes, però havia abaixat els ulls.
Aleshores va parlar a l’escriba.
—Afegeix-los tots dos.
La ploma es va moure. L’escriba va escriure els seus noms entre els dels escollits i després va fer un altre grup de marques allà on havia anotat els homes. Idu no va intentar llegir els noms. Només va veure que havien afegit dos homes; ningú no havia dit res que expliqués els sis pels quals havia preguntat.
Kheti es va inclinar.
Idu va sentir una fredor a l’estómac que no tenia res a veure amb l’aire del matí.
Els havien escollit. Sabu es va tornar cap al cap del poble i van cridar la llar següent. Idu i Kheti es van afegir als homes que esperaven al costat del graner. Ningú no va preguntar a Idu què havia volgut dir el funcionari amb la seva resposta. Quan Idu va mirar cap al seu pare, Kheti també observava la tauleta.
La casa s’alçava allà on el poble s’esclarissava cap als camps: una construcció baixa de maons de fang, amb una teulada de nervis de palmera i terra arrebossada. Els murs del pati encara tenien taques fins a l’altura dels genolls, allà on la crescuda els havia llepat els dies que havia arribat més amunt. A primera hora de la tarda, el forn del racó del pati ja era calent. La mare d’Idu no havia esperat que li ho expliquessin. Algú s’havia avançat corrent amb la notícia, com passava sempre, i quan Idu i el seu pare van entrar per la porta, ella estava agenollada davant la pedra de moldre, amb les espatlles movent-se a un ritme dur i constant, com si el gra mateix l’hagués ofesa. La seva filla petita seia prop de l’ombra i treia les clofolles d’un bol. Idu sabia que la seva mare hauria sentit la notícia d’un veí abans que cap dels dos pogués explicar-l’hi.
Ella no va alçar el cap. —Tots dos.
—Tots dos —va confirmar Kheti.
—El cap del poble?
—El cap del poble no hi ha tingut res a veure. Per una vegada. —Kheti es va asseure al banc del costat de la paret—. Encara que em penso que aquesta tarda deu estar molt content amb els déus.
La seva mare va empènyer la pedra endavant i la va fer tornar enrere. La farina s’acumulava a la part baixa del molí, pàl·lida i granulosa. —I qui sembrarà el camp pel qual acabeu de discutir? —Es va aturar per espolsar-se la farina del canell. No es queixava pels dos colzes que Kheti havia defensat; preguntava per tota la temporada que tenien al davant. Idu hauria volgut haver pensat a preguntar, abans de deixar el graner, quant de temps els retindria la feina.
Era la pregunta que Idu arrossegava des del graner. El fang no es mantindria tou per sempre. Al cap d’uns dies, la superfície començaria a esquerdar-se, i la llavor escampada sobre terra esquerdada era llavor per als ocells. Primer l’ordi, després el blat midoner a la franja més alta i després les cebes prop del canal. Era feina per a dos homes i un noi, o per a dos homes i una dona decidida, i ara no hi hauria cap dels homes. S’imaginava la seva mare començant sense ells, aturant-se cada vegada que la seva germana la necessités i continuant quan la llum ja hagués abandonat el camp.
—Els fills dels veïns ajudaran —va dir Kheti—. Els donaré una part del tros de les cebes. I el cap del poble també ajudarà. —Idu es va preguntar si els fills ja coneixien aquell tracte. Kheti parlava com si l’ajuda ja estigués promesa, però hauria d’anar a demanar-los-la abans de la posta de sol.
Idu se’l va mirar fixament. —El cap del poble?
—Ens deu dos colzes de bona voluntat. Penso cobrar-me’ls abans que se n’oblidi.
La seva mare va fer un so que no arribava a ser una rialla. Era el màxim que riuria aquell dia, i Idu va veure que els ulls del seu pare se suavitzaven en sentir-la.
La seva germana petita va aparèixer a la porta amb un cistell de cebes recolzat al maluc i l’expressió d’algú que feia estona que escoltava. Va deixar el cistell a terra amb gran cerimònia i va anunciar que ella també aniria cap al nord, perquè algú hauria d’impedir que Idu caigués al riu. Idu li va preguntar si pensava fer-ho mentre duia el cistell de cebes. Ella va dir que primer deixaria el cistell a terra.
—Impossible —va dir Kheti amb gravetat—. Et necessito aquí. Algú ha de vigilar la fita. El teu germà l’ha mogut dues passes cap a l’est aquest matí, i si el cap del poble la torna a posar al lloc d’abans durant la nit, te’n faré responsable personalment.
Ella s’ho va pensar i després va assentir, com si acceptés un nomenament reial. Idu va trobar la mirada de la seva mare a l’altra banda del pati i, per un moment, tots tres van compartir el mateix petit somriure per damunt del cap de la nena.
Fer els farcells no va trigar gaire. No hi havia gran cosa per endur-se. Dos pans acabats de fer a la paret del forn i encara massa calents per agafar-los, embolicats amb un drap. Un enfilall de cebes. Un grapat de peix sec. Un odre que la seva mare va tornar a omplir dues vegades i va comprovar amb el polze per veure si perdia aigua. Una faldilla de recanvi per a cadascun. Les sandàlies de Kheti, que gairebé mai no es posava i que ara, pel que semblava, necessitaria. La seva mare plegava i tornava a plegar el lli amb més cura de la necessària, i Idu va entendre que les mans necessitaven estar ocupades. Li volia dir que tornarien abans que ella trobés a faltar el proper àpat que solien compartir. No tenia cap motiu per afirmar-ho, així que es va limitar a ajudar a lligar el farcell.
Es va ajupir al costat del seu pare, vora el banc.
—L’escriba —va dir en veu baixa—. Si anota racions per a vint-i-quatre i només hi van divuit homes, el pa dels altres sis ha de sortir d’algun lloc. D’aquest districte. De gent com nosaltres. I també ha d’anar a parar a algun lloc. —Havia seguit el recompte fins on podia; més enllà, només feia suposicions. Kheti li havia ensenyat a dir quan no sabia una cosa, però aquella pregunta no li marxava del cap.
Kheti mirava el cel per damunt del mur del pati, on un milà girava en cercles lents.
—Algú se l’ha de menjar —va dir Idu.
—Sempre se’l menja algú. —La veu del seu pare era del tot serena—. La teva mare necessita que portis la gerra grossa del magatzem. La llavor es farà malbé si es queda al sol. —Idu va mirar cap a la porta. La seva mare no havia demanat la gerra; Kheti li havia encarregat una feina per allunyar-lo de la pregunta. Calia moure la gerra, però, i Idu hi va anar.
—Pare—
—La gerra, Idu.
Idu va anar a buscar la gerra. Quan la va deixar a terra, es va adonar que un dels extrems de la corda que duia a l’espatlla s’havia afluixat allà on l’havia agafada el cap del poble. Un dels nusos havia lliscat i les fibres trenades de sota començaven a separar-se. Una corda amb un nus desplaçat no mesurava res amb exactitud. Si aquella tarda haguessin hagut de resoldre una altra disputa de límits, primer l’hauria hagut d’adobar. Va fregar amb els dits la part malmesa, pensant en el cap del poble subjectant la corda mentre Kheti cavava.
Kheti també ho va veure. Va allargar la mà sense dir res, i Idu es va treure la corda de l’espatlla i la hi va donar.
—Me n’ocuparé al costat del riu —va dir el seu pare—. Allà hi ha més llum.
Aquell vespre, a la riba del riu, el seu pare seia adobant la corda sota la llum minvant del sol. Abans de baixar-hi, Kheti havia anat a parlar amb els veïns de la sembra. Va dir a Idu que els seus fills ajudarien la seva mare, encara que la part de les cebes que els havia promès era més gran del que havia previst donar-los. El cap del poble no era a casa. La germana d’Idu els havia acompanyat fins a la primera palmera i havia tornat a la seva vigilància del camp.
L’aigua havia tornat a baixar fins a la seva llera, marró i lenta, amb olor de fang, de peix i de la podridura verda dels canyissars. Les granotes havien començat la seva discussió vespertina a les vores. Riu avall, al desembarcador, les tres embarcacions reials reposaven amb les proes a la riba, i la lluïssor d’un foc per cuinar apareixia entre els bucs. Idu sentia parlar els soldats, però no entenia què deien. Seia al pendent per damunt del seu pare i no va mirar gaire estona les barques. L’endemà al matí encara serien allà, a punt tant si el camp de la família estava sembrat com si no.
Kheti treballava sense pressa. Havia desfet el nus desplaçat i feia rodolar fibres noves contra la cuixa, trenant-les amb les antigues perquè no es veiés la unió. Idu l’havia vist fer-ho cent vegades. Cada nus de la corda assenyalava una mesura, i cada mesura havia de tenir exactament la mateixa llargada que l’anterior; si no, tots els camps que mesuressin amb aquella corda quedarien equivocats en la mateixa petita quantitat, any rere any, i ningú no ho sabria. Quan Kheti va acabar la unió, va estirar la corda entre les mans i la va comprovar amb els trams veïns. La va afluixar una vegada i va tornar a començar. Idu no va dir res; aquella era la primera part de l’art de mesurar que el seu pare li havia ensenyat.
—He fet alguna cosa malament? —va preguntar Idu.
Kheti no va alçar el cap.
—Has comptat bé.
—Aleshores, per què estaves enfadat?
—Tenia por. —Kheti va mantenir la corda quieta entre les mans—. Al camp podia veure l’home amb qui discutia. Sabia què volia i podia mostrar-li on era el marge. No sé què vol Sabu.
Aquella confessió va sorprendre Idu més que qualsevol cosa que hagués dit Sabu. S’havia passat la tarda intentant decidir si el seu pare creia que el recompte tenia importància. Ara entenia que Kheti temia que en tingués molta, tot i que cap dels dos no sabia per què.
El seu pare va tibar l’últim nus i va posar la corda a les mans d’Idu.
—Escolta’m. Una línia torta no es torna recta perquè un home poderós digui que ho és. Però un home poderós et pot castigar per mostrar-li la corba.
Idu va mirar els nusos, allisats per anys d’ús.
—Aleshores què he de fer?
—Aprèn quan has de parlar. Aprèn quan has d’escoltar. I no oblidis mai el que has vist. —Kheti va mirar riu avall, cap a les embarcacions—. Tant de bo et pogués dir com saber quin és el moment adequat. Avui sabia què volia dir, i malgrat això he tingut por per tu.
A l’altra banda del riu, l’última llum tocava el desert occidental. Idu es va enrotllar la corda adobada al voltant de les mans, amb cura de posar els nusos l’un al costat de l’altre. Només podia veure la unió quan la buscava.
En algun lloc més enllà d’aquell horitzó, hi havia homes que es preparaven per construir una muntanya per a un rei.
Idu no tenia ni idea de com aconseguirien fer una cosa així.
Encara no podia imaginar les pedres immenses, les altures terribles ni els milers de vides que quedarien entrellaçades amb l’obra.
Només sabia que ell i el seu pare marxarien amb la sortida del sol següent. Darrere seu, la seva mare tindria llavor per posar a terra, la seva germana vigilaria una fita i dos fills dels veïns vindrien per una part de les cebes. Aquells arranjaments eren poca cosa al costat de l’obra que Sabu havia descrit, però Idu sabia exactament qui en pagaria el preu si algun fallava.
I que el funcionari anomenat Sabu havia anotat vint-i-quatre racions per a divuit homes.