Jamaica Plain, agost del 2010.
A les quatre, la sala d'estar del carrer Wyman ja havia deixat de ser una sala d'estar. S'havia convertit en el punt de preparació de la marxa de la Grace: caixes al llarg del sofà, una cistella de roba plena de tovalloles, un llum embolicat amb una estoreta de bany perquè es negava a pagar plàstic de bombolles.
El Noah seia al braç de la butaca reclinable amb la gravadora recolzada al genoll, amb el llum vermell encès.
La Grace va passar la pistola de cinta per sobre d'una caixa on hi deia LLIBRES (PESEN) (NO SIGUIS ESTÚPID). Va fer un xiscle llarg, d'estripada, que va acabar amb un petit clac satisfet. A ell li encantava aquell so. Era el so d'alguna cosa que es decidia.
—M'has agafat les tisores bones? —va preguntar la Grace.
Ell va acostar una mica més la gravadora a la caixa.
—Noah.
—Un segon.
—No. Res d'un segon. —Es va redreçar, es va apartar els cabells del front amb el canell i el va apuntar amb la pistola de cinta com si fos una arma—. T'he fet una pregunta. Has contestat a una caixa.
—Estava gravant la cinta.
—Sempre estàs gravant alguna cosa. —Va estripar una altra tira—. Et dono un consell gratis abans de deixar-te sol amb la mare quatre anys. Quan algú et parla, treu-te els auriculars. Deixa aquest trasto. Mira-li la cara. No és tan difícil.
—No porto auriculars.
—Espiritualment, sí.
Va prémer stop. Les tisores eren a la seva habitació, sota una pila de cables que havia estat tallant a mida. Les va anar a buscar i les hi va posar a la mà, i ella va dir «Gràcies» amb la veu que feia servir quan volia dir *per fi*.
La seva mare va sortir de la cuina eixugant una olla. —No aniràs amb això.
El Noah es va mirar la samarreta. —Anar on?
—A cal Marisol. La seva mare em va preguntar per tu diumenge a l'església. Va dir: «Vindrà el Noah?», i li vaig dir que sí.
—Podries haver dit potser.
—Podria. —Va tornar a la cuina—. Hi haurà menjar. Canvia't de samarreta.
La Grace li va somriure per sobre de la caixa. —Porta't la gravadora. A les noies els encanta.
A l'habitació es va posar la camisa menys arrugada que tenia i es va quedar assegut al llit un minut. Al portàtil, la carpeta anomenada ABUELA encara era oberta des de la nit abans. Quaranta-un arxius. La seva àvia explicant l'arroz con gandules per tercera vegada, negant-se un cop més a dir quant sofregit. *Fins que tingui bona pinta. Ja ho sabràs.* La seva àvia comptant les creus del seu rosari. La seva àvia cantant mig bolero i aturant-se perquè n'havia oblidat la resta.
Els arxius més nous eren més llargs. No perquè digués més coses. Sinó perquè els espais entre les seves paraules s'havien eixamplat, en algun moment de la primavera, fins a convertir-se en una cosa de la qual la seva mare no volia parlar durant el sopar. Ell ho havia notat primer a les gravacions, abans de notar-ho a l'habitació.
No va dir a ningú que per això les guardava.
A la nit, quan la casa dormia, escoltava documentals radiofònics amb auriculars: un home que recorria tot un riu a peu, una dona que entrevistava tothom qui havia treballat mai en un restaurant abans que tanqués. Escoltava com els autors passaven d'una veu a una sala i tornaven, com una sola tos et podia dir més que un paràgraf. Tenia desenes d'arxius que ningú no obriria mai. Volia fer alguna cosa que la gent escoltés de veritat.
Es va ficar la gravadora a la butxaca, després la va treure i en va comprovar les piles, i després la hi va tornar a ficar.
De la festa no n'esperava res, tret dels frankfurts, que la seva mare li assegurava que serien excel·lents.
***
S'havia ficat darrere la graella per la mare de la Marisol.
No per ella exactament. Per la seva rialla, que sortia per la finestra de la cuina forta i sobtada, com la de la seva àvia abans que es cansés. La volia sense la música a sobre, així que es va ajupir a l'ombra on no arribaven els llums i va apuntar més enllà dels matolls, i les cigales s'hi van ficar pel mig, i aleshores li van agradar.
Ja havia vist la noia a la vora del pati. Aquesta era la part que mai no hauria admès.
Havia estat dreta a prop de les escales del porxo amb un plat de paper buit, sense menjar, sense parlar, observant cares. No com observen els qui volen que algú els vegi. Observava l'oncle de la graella i els cosins sota les cadires i la mare de la Marisol a la finestra com si cadascun li estigués dient alguna cosa. Ell coneixia aquella mirada des de dins. Era el que ell feia amb les habitacions.
Durant uns segons es va oblidar del tot de les cigales.
Aleshores ella va venir cap a ell, i ell es va espantar, i va aixecar un dit, i va agrair la foscor.
Després recordaria la conversa a trossos: Latin, Boylston, tres carrers. Els caramels àcids que l'havia vista comprar i que mai no havia vist comprar a ningú més. Va parlar massa de pressa de les gravacions i es va sentir fent-ho i no va poder parar fins que ella li va tornar una pregunta de veritat. Ella no parava de fer preguntes de veritat. Això era el més estrany.
Quan li va preguntar a què sonava l'estiu, estava segur que diria cigales. Era la resposta fàcil, i eren allà mateix, fent el seu gran número. En canvi, li va parlar d'un ventilador de sostre i de la seva mare taral·lejant cançons que no existien, i ell es va oblidar d'ajustar el nivell i li va ser igual. Va pensar: *això és tot. Això és el que vull dir i no sé dir.* Va escriure el nom d'ella a l'arxiu mentre ella s'amagava la cara, en part perquè era veritat que ell etiquetava les coses, i en part perquè ella no el pogués obligar a esborrar-lo.
Amb el pastís ella va dir Romeu i Julieta, mig de broma, i ell va dir el que realment pensava abans de poder comprovar si ho havia de dir.
La veu d'ella va canviar quan va respondre. *El després és avorrit.* Ell havia sentit aquella mena de canvi en gravacions, quan algú passava de la història que explicava a tothom a la que no explicava. Havia trepitjat alguna cosa. No sabia què. Va fer una broma sobre una segona part per tornar-l'hi, i va decidir anar-hi amb compte d'aleshores endavant.
Ell continuava pensant que el final estava malament. Dues persones que s'estimaven tant haurien d'haver volgut la part avorrida. Haurien d'haver volgut ser vells i pesats a la mateixa cuina. Però veia que ella volia que la història s'aturés en el seu punt més brillant, i que ell volia que continués, i que això no era una cosa de la qual cap dels dos pogués ser convençut del contrari mentre el glacejat es fonia.
A la fotografia es va quedar la gravadora perquè, tenint-la, les seves mans tenien sentit.
Va ser a mitja illa de camí a casa que es va adonar que el llum vermell era encès. L'havia encès sense pensar, perquè les sandàlies d'ella feien aquell petit clap i fregadís a la vorera i algun reflex antic d'ell hi havia anat. Al costat de la graella li havia dit que podia dir que no. Després no li havia preguntat.
—Noah —va dir ella, i ell la va apagar amb un clic i va riure com si no fos res. Sí que era alguna cosa. Li van cremar les orelles la resta de l'illa. La veu de la Grace li ressonava al cap: *Has contestat a una caixa.*
***
La va deixar al peu de les escales de casa seva i se'n va anar Boylston amunt en la direcció equivocada.
Segurament ella va pensar que feia el xulo. No era així. Simplement encara no estava preparat per ser a casa, on el vespre es convertiria en una cosa que ja havia passat. La calor reposava sobre el carrer. La televisió d'algú reia en un tercer pis. Va passar per davant de la botiga de la cantonada, ara a les fosques, amb el rètol dels gelats apagat, i s'hi va quedar davant un segon per cap motiu que hagués pogut explicar a ningú.
Va fer la volta pel carrer Centre i també va tornar a casa seva pel camí llarg.
La Grace era a la taula de la cuina precintant l'última caixa, amb una tassa de cafè fred al costat del colze. Va aixecar la vista i el va mirar un sol cop.
—Oh, no —va dir.
—Què?
—Hi havia una noia.
—Hi havia moltes noies. Era una festa.
—Mm. —Va estirar la cinta i l'allisà amb el palmell. Per un moment ell va pensar que insistiria, i es va preparar per molestar-se. En canvi, ella va dir—: Hi ha un plat a la nevera si els frankfurts no eren excel·lents —i va tornar a la seva caixa.
Ell hi pensaria més endavant, la setmana després que ella marxés, com una de les coses més amables que havia fet mai per ell.
A l'habitació va connectar la gravadora als auriculars i es va estirar d'esquena al llit. Va trobar l'arxiu. *TINA 8-21-10.*
La seva pròpia veu acurada de locutor, que odiava. Després cigales, una llarga onada elèctrica. L'espàtula de l'oncle rascant la graella. Un tren en algun lloc. I ella: *El nostre ventilador de sostre. Fa clic.*
Ho va escoltar dues vegades. La segona va tancar els ulls i va escoltar només l'espai abans que ella respongués, el mig segon en què ella havia decidit clarament no dir cigales.
És clar que no hi havia cap ventilador a la gravació. No hi podia haver. El ventilador era a tres carrers, fent clic sobre un llit buit mentre ella era al pati de la Marisol.
Va obrir el telèfon. Va escriure i esborrar *m'ho he passat bé aquesta nit*, que sonava a una cosa que escriuria la seva mare. Va escriure i esborrar *sort amb jane eyre* perquè ja li ho havia dit. Necessitava una excusa, i no en tenia cap, així que se'n va inventar una.
*per cert el teu ventilador fa molt soroll. el sentia a la gravació.*
Va prémer enviar abans de poder-hi pensar, i després hi va pensar molta estona. Ella ho entendria, o no. Si no, ell era un noi estrany que sentia ventiladors imaginaris. Si ho entenia, potser pensaria que era una ximpleria.
El telèfon es va quedar fosc sobre el seu pit. Deu minuts. Vint. Passadís enllà, la pistola de cinta de la Grace va xisclar per última vegada i el llum de la cuina es va apagar.
Es va adormir cap a la una, mig convençut que ho havia espatllat.
Al matí el telèfon era sota el coixí, i hi havia un missatge esperant.
*em vas gravar al pati de la marisol. però vale. fa assajos des de quart. ja està a punt per al seu solo.*
Va riure en veu alta, sol a l'habitació, tan fort que la Grace va picar un cop a la paret.
***
Quatre dies després es va comprar un paquet dels caramels àcids que no comprava ningú.
Es va dir que era per investigar. No els havia tastat mai. El senyor Haddad, a la caixa, va arquejar les celles davant la compra com si s'hagués trencat una llei natural, i el Noah va dir «Provo coses noves», i va sortir a la calor amb la campaneta dringant al darrere.
Ella era a la parada de l'autobús del carrer Centre amb la bossa penjada d'una espatlla, mirant l'horari com la gent mira una cosa que ja se sap de memòria.
—Ei —va dir ell.
—Ei. —Ella va mirar els caramels que ell tenia a la mà—. Aquests són meus.
—Els he pagat jo.
—Espiritualment, són meus.
Gairebé li va dir que la seva germana li havia dit la mateixa paraula feia uns dies, però no ho va fer, perquè hauria volgut dir explicar que estava pensant en ella quan la Grace ho va dir, cosa que ni tan sols era veritat. Li va allargar el paquet. Ella en va agafar un. Cap dels dos no va dir res sobre què hi feia cadascun a la botiga de la cantonada i a la parada de l'autobús a la mateixa hora un dimecres.
El seu autobús no passaria fins d'aquí a vint minuts, va dir. Aquell mes feia de cangur els dijous i els dimecres i els nens vivien a prop de Hyde Square, així que podia anar-hi a peu si li venia de gust. Va semblar decidir, mentre ho deia, que li venia de gust.
Van baixar pel carrer Centre, per davant de la bugaderia i la ferreteria i un cafè amb dibuixos de guix a la pissarra de la vorera. Un camió tenia el motor al ralentí arran de la vorera. La ràdio d'algú tocava merengue per una finestra d'un segon pis. El caramel era tan àcid que li feia plorar els ulls, i ella el mirava menjar-lo amb una satisfacció descarada.
—L'odies.
—M'hi estic adaptant.
Ella li va tornar a parlar de voler viure en algun lloc on es pogués veure l'horitzó. Un lloc pla, potser, o a prop del mar. Un lloc on el cel no tingués una línia de tren dibuixada a través. Ho va dir com si comprovés si aquesta vegada ell riuria, ara que era de dia i no era l'aniversari de ningú.
Ell no va riure. Es va adonar que ho volia sentir tot: a què faria olor el lloc, què hi faria ella, si trobaria a faltar la botiga de la cantonada. També es va adonar, per sota d'això, d'una petita sensació freda pel fet que ella fos en algun altre lloc, cosa que era ridícula, perquè feia quatre dies que la coneixia. No va esmentar allò en què pensava a la nit amb els auriculars posats, fer ràdio en algun lloc més gran que la seva habitació. Era massa vague per dir-ho en veu alta. Semblava que el d'ella mereixia més l'espai.
A la cantonada del carrer Perkins va passar un autobús amb un llarg sospir pneumàtic, i un home al banc de davant del forn discutia amablement amb un colom. La mà del Noah va anar a la butxaca.
La Tina ho va veure.
—Pots no fer-ho? —va dir ella. No amb duresa. Simplement, clar—. Només aquesta vegada. Pots parlar amb mi i ja està?
La seva mà es va aturar. Va pensar en la Grace i la pistola de cinta. Va pensar en les sandàlies. Va treure la mà de la butxaca, buida, i la va aixecar perquè ella la veiés.
—D'acord —va dir.
—D'acord?
—Sí. D'acord.
Ella el va mirar un segon com si hagués esperat una discussió i s'hi hagués preparat. Després va somriure, una mica de gairell, i van continuar caminant.
Al principi va ser estrany, deixar passar l'home i el colom sense gravar-los, que l'autobús s'allunyés sospirant cap al no-res. Després va ser menys estrany. La va escoltar parlar dels dos nens dels quals feia de cangur, un dels quals estava convençut que es podia comunicar amb les formigues. Li va parlar de la seva àvia i de les mesures que no donaria mai, i no li va parlar dels espais entre les paraules, però s'hi va acostar més que amb ningú.
A una illa de Hyde Square ella es va quedar callada, i al cap d'un moment ell es va adonar que taral·lejava.
No era una cançó. Unes quantes notes que pujaven, un gir, unes quantes més, res que hagués sentit mai a cap ràdio. Mirava una jardinera de geranis cansats i clarament no tenia ni idea que ho estava fent. Era exactament el que havia descrit al pati. El so de la seva mare, portat tres carrers enllà i fins a la tarda sense el seu permís.
La gravadora era a la butxaca. Li hauria costat dos segons.
Va deixar les mans on eren.
*Ho hauràs de recordar*, es va dir, i el va sorprendre com l'espantava, i com li agradava igualment. Va intentar fixar-ho al cap: quatre notes amunt, el gir, la baixada. Quan van arribar a la cantonada ja havia perdut la tercera.
—És aquí —va dir ella, assenyalant amb el cap una casa grisa de dues famílies amb un tobogan de plàstic al pati. Un nen petit estava ajupit al costat de les escales, mirant el terra amb gran serietat.
—El de les formigues —va dir el Noah.
—El de les formigues. —Es va pujar la bossa a l'espatlla—. Gràcies pels caramels.
—Gràcies pel passeig.
Ella va pujar pel camí. A mig camí es va girar, caminant un pas enrere. —Demà a la mateixa hora, normalment sóc a la parada. Si no has acabat la investigació.
—Demà és dijous —va dir ell, cosa que era una ximpleria, perquè era evident que ella sabia quin dia era.
—Normalment ho és, després del dimecres —va dir ella, i va entrar.
Va tornar a pujar pel carrer Centre tot sol amb el paquet de caramels a la mà. L'home encara discutia amb el colom. El Noah tampoc no el va gravar. Va pensar, una estona, en res de gaire important. No en que algú estigués destinat a ningú. No en el per sempre, que era una paraula que associava amb els pòsters vells de la Grace i els culebrots de la seva mare.
Pensava en si el 39 anava amb retard els dijous, i en com d'aviat podia arribar a la parada sense que semblés que hi havia arribat aviat, i en si la tercera nota pujava o baixava.