Boston, octubre de 2026.
L’àlbum era obert damunt la catifa, allà on havia caigut. A la pantalla del mòbil de la Tina, Noah Bennett continuava tenint trenta-dos anys i era mort.
Primer va recollir l’àlbum. La funda de plàstic s’havia doblegat sota seu, però la fotografia no s’havia fet malbé: llums de colors, les restes d’un pastís d’aniversari, en Noah sostenint la gravadora com si s’hagués oblidat que la duia. Després va deixar l’àlbum al seu costat i va obrir l’esquela sencera.
Hi constaven el nom, l’edat i el mes: agost de 2026. Havia mort inesperadament per causes naturals. A sota hi havia els noms dels seus pares, el de la seva germana Grace i una frase sobre el gran cercle d’amics, veïns i col·laboradors que el trobarien a faltar.
La Tina va tornar a llegir l’expressió *causes naturals*. Li deia que no hi havia hagut cap accident, cap terrible cadena de fets que pogués resseguir i qüestionar. No li deia com havia estat el seu últim dia corrent. Es va descobrir buscant a l’esquela una explicació que no li podia oferir i es va obligar a continuar llegint.
Després d’uns anys fora, en Noah havia tornat a Boston. Els últims anys els havia passat enregistrant-ne els barris i la gent que hi vivia. Més endavant aquell mateix mes, un espai comunitari de Jamaica Plain acolliria una trobada d’escolta en la seva memòria. Tothom qui l’hagués conegut, o a qui hagués ajudat a preservar la seva història, hi era benvingut.
L’última frase semblava deixar-li un lloc. El pensament la va avergonyir gairebé tan bon punt se li va acudir.
Va llegir l’esquela per segona vegada. A la sala de muntatge, de vegades comprovava dues vegades un codi de temps perquè un sol dígit equivocat podia fer que un so quedés sota una cara que no li corresponia. Aquí no hi havia res a corregir. Agost continuava sent agost. Grace continuava sent Grace, tot i que la Tina no l’havia coneguda mai. Havien passat dos mesos mentre la Tina treballava, comprava queviures i ajudava la seva mare a triar caixes per a la mudança. S’havia imaginat en Noah en algun lloc del món, a l’abast si el volia trobar.
A sobre seu, el ventilador de sostre feia clics. En Noah l’havia sentit parlar d’aquell ventilador una vegada. Durant anys, sempre que s’engegava, havia pensat en la seva gravadora i en el petit llum vermell que hi havia entre tots dos. No havia pensat en ell cada dia. Això era part del que feia tan difícil d’explicar la commoció.
Des del passadís va arribar el cop sord d’una caixa en deixar-la a terra. La Margaret va tornar a cridar-la pel nom, aquesta vegada més a prop.
La Tina va girar el mòbil de cap per avall abans de respondre. «Soc aquí.»
«No m’havies dit res dels guarniments.» La seva mare va aparèixer al llindar, amb un rotlle de cinta d’embalar passat al voltant del canell. «Què ha passat?»
«En Noah ha mort.»
La Margaret se la va mirar, esperant un cognom.
«Bennett», va dir la Tina. «Noah Bennett.»
«El noi de la gravadora. Et va acompanyar a casa després de la festa de la Marisol.»
La Tina va assentir. La Margaret recordava un vespre, un noi al peu de l’escala. Difícilment es podia esperar que recordés què havia significat per a la Tina. Tot i així, per un instant, la diferència entre aquelles dues versions de la nit li va semblar insuportable.
«Ai, estimada.» La Margaret va entrar i es va asseure a la catifa al seu costat. «Quan?»
«A l’agost. He trobat una esquela.» La Tina va girar el mòbil i l’hi va ensenyar. La Margaret va llegir a poc a poc, sense fer cap dels sorolls que solia fer quan trobava alguna cosa sorprenent a internet.
«Trenta-dos anys», va dir finalment. Li va tornar el mòbil. «Em sap greu.»
La Tina volia parlar-li dels dotze anys durant els quals hauria pogut buscar-lo i no ho havia fet. Volia explicar-li que tot just havia decidit fer-ho, asseguda en aquella habitació. Però la Margaret se la mirava a ella, no el mòbil, i la Tina no es veia amb cor de descriure un retrobament que només havia existit dins del seu cap.
«Faré te», va dir la Margaret.
«Has embalat el bullidor.»
«He embalat el bullidor bo. El vell encara és als fogons.» Es va aixecar i va oferir una mà a la Tina. «Vine.»
A la cuina, la Margaret va apartar dues caixes amb el peu per arribar als fogons. A l’armari només hi quedava una tassa, una de blava i escantonada que la Tina li havia comprat per un Dia de la Mare de feia molt de temps. La Margaret la va rentar, tot i que era neta, i hi va posar una bosseta de te. La Tina es va asseure en una caixa marcada CUINA mentre l’aigua s’escalfava. La seva mare es va asseure a l’altra.
«Vau mantenir el contacte?», va preguntar la Margaret.
«Fa molt de temps que no.»
La Margaret va assentir. El bullidor va començar a xiular, fluix i vacil·lant. Es va aixecar per abocar l’aigua i després va portar la tassa a la Tina i la hi va posar a les mans.
«Éreu uns crios», va dir, tornant a seure.
La Tina aguantava la tassa calenta per la nansa. «No va ser una cosa sense importància.»
«No he dit que ho fos.»
Cap de les dues no va parlar durant una estona. A l’habitació del costat, el ventilador continuava fent clics, i en algun punt del carrer un camió feia marxa enrere. La Margaret es va inclinar per allisar una tira de cinta que es desenganxava de la caixa més propera. Va deixar la Tina tranquil·la amb el seu te.
Després de fer uns quants glops, la Tina va dir: «Faran una mena de trobada d’escolta per ell, més endavant aquest mes. Aquí, a JP.»
«Hi podries anar.»
«No ho sé.»
«No cal que ho decideixis asseguda en una caixa.» La Margaret va mirar el seient on s’estava. «Encara que és on he pres la majoria de decisions aquesta setmana.»
La Tina va somriure malgrat tot. Va dur la tassa a l’aigüera i la va esbandir. De tornada a la sala d’estar, va obrir l’àlbum per la fotografia de la festa i va desenganxar una cantonada de la funda de plàstic. La fotografia s’hi resistia, però després va sortir lliscant. Al darrere, amb la lletra de la Margaret, hi deia *Els dolços setze de la Marisol*. Cap nom. La Margaret havia volgut guardar el record d’un vespre, no d’en Noah.
«Me la puc endur?», va preguntar la Tina.
«És clar.» La Margaret ja era al costat de la pila de llibretes. «I l’àlbum també, si el vols.»
«De moment, només això.» La Tina va posar la fotografia entre dues pàgines de la seva llibreta perquè no es doblegués de camí a casa.
***
Aquella nit, la Tina va deixar la fotografia al costat del portàtil, damunt la taula de la cuina del seu pis. La taula era massa grossa per a l’habitació; ella i l’Evan l’havien mesurada dues vegades abans de comprar-la i, així i tot, se n’havien sorprès. A l’altra banda de l’habitació, un tram buit de la prestatgeria mostrava on havien estat els llibres d’ell. La seva tassa preferida solia ser al prestatge de sota, a l’abast des de la taula. Durant setmanes després que ell marxés, ella havia continuat deixant aquell espai lliure.
Va trobar l’entrevista entre els resultats de cerca que havia vist a casa de la seva mare. Era un vídeo curt que un col·lectiu artístic del barri havia fet uns anys enrere. Al primer fotograma s’hi veia en Noah al costat de l’aparador d’una botiga, amb uns auriculars al voltant del coll.
La Tina va prémer el botó de reproducció.
Tenia la veu més greu del que recordava, i parlava més a poc a poc. Havia esperat reconèixer-la de seguida. En canvi, va haver d’escoltar la forma d’algunes paraules, la manera com s’inclinava cap a una pregunta abans de respondre-la. Llavors va riure a mitja frase mentre parlava de com era de difícil convèncer la gent que el so d’una botiga que tancava importava, i allà el tenia.
L’entrevistador li va preguntar per què enregistrava llocs que estaven canviant. En Noah va parlar de veïns grans que descrivien un carrer d’una manera que no coincidia amb els rètols més nous que hi havia. Va parlar de botiguers que tancaven definitivament i d’una botiga de queviures de cantonada que s’havia convertit en una suqueria. «No tinc res contra els sucs», va dir. «Només m’agradaria que algú hagués enregistrat la nevera vella abans de treure-la. Feia un soroll com el d’una barca que intenta arrencar.»
La Tina va riure, però de seguida va parar. No l’havia sentit mai descriure aquella botiga. Potser ni tan sols era la mateixa on havien anat d’adolescents. Per un moment havia volgut que ho fos.
L’entrevistador li va preguntar si sempre havia treballat a Boston. En Noah va negar amb el cap. Havia passat un parell d’anys a Nova York, convençut que es faria famós. «Sobretot vaig aprendre a pujar equips per les escales», va dir. «Una habilitat útil, de fet. No era el pla professional.»
Somreia mentre ho deia, però la Tina es va fixar en la facilitat amb què admetia que el pla havia fracassat. Als setze anys havia parlat com si no hi hagués cap límit raonable al que es podia salvar amb una gravadora petita. L’home del vídeo havia marxat, havia tornat i havia trobat una feina que considerava digna de fer. Ella no sabia gairebé res dels anys entre aquells moments.
«La gent sempre vol els grans moments», va continuar. «Els discursos, l’últim dia que un lloc és obert. La meitat de les vegades, els enregistraments avorrits són els bons.»
La mà de la Tina es va quedar immòbil damunt el panell tàctil. A la festa de la Marisol, ell havia dit que la seva resposta sobre el ventilador i els taral·lejos de la seva mare era bona. Havia dut aquella idea amb ell? Gairebé li semblava sentir-lo dient-li aquella frase, tot i que l’entrevista s’havia gravat molt després que deixessin de parlar-se.
Va mirar la data sota el vídeo. No hi havia cap motiu per fer-se part de la seva resposta. Va apartar la mà del panell tàctil i el va deixar acabar.
Cap al final, l’entrevistador va preguntar a en Noah si mai deixava d’enregistrar. «A casa fem broma que enregistro el bullidor més sovint del que en bec aigua», va dir. «Hi ha gent que em confiscaria les piles de bon grat.»
La Tina es va fixar en aquell «fem». Abans que pogués decidir què volia dir, l’entrevistador li va donar les gràcies i van començar els crèdits. Va tornar a la part de la botiga. Va escoltar una altra vegada la imitació de la nevera, somrient davant del seu terrible grunyit mecànic. Quan el vídeo va arribar al final per segona vegada, el va deixar en pausa.
La fotografia era al costat del portàtil. En Noah hi tenia els cabells aixafats per una banda, potser per la calor. Es va preguntar si encara existia l’enregistrament d’aquella nit. *TINA 8-21-10*: podia imaginar-se les lletres a la pantalleta perquè ell s’havia assegurat d’ensenyar-l’hi. Fos el que fos el que havia passat amb l’aparell des d’aleshores, ella li havia donat un minut de la seva veu i havia confiat que el guardaria.
Va obrir un compte de correu antic. La safata d’entrada va trigar a carregar-se. Va buscar 2014 i va veure aparèixer la llista, amb dates i assumptes tan propers entre si que no podia distingir quin fil havia estat l’últim. La mà li va quedar suspesa damunt el teclat. Va tancar la pestanya sense obrir cap missatge.
La versió d’aquells anys que sabia de memòria era més senzilla que qualsevol safata d’entrada. En Noah se’n va anar a Nova York el 2013. Al principi es trucaven sovint. Després les trucades es van anar espaiant i, el 2014, ja havien deixat de parlar-se. Quan la Tina s’explicava com havia passat, era ell qui s’havia anat allunyant.
Recordava un vespre en què havia esperat una trucada amb el mòbil damunt l’escriptori mentre intentava acabar un treball. Recordava haver-se dit que no el tornaria a mirar. Hi havia altres vespres que recordava amb menys claredat. Ella tenia els seus motius per esperar; ell devia tenir motius per fer el que estigués fent. Ara no l’hi podia preguntar.
Les paraules de l’Evan li van tornar amb una precisió desagradable: *No puc continuar competint amb una versió de l’amor que només existeix dins del teu cap.* Havia pensat en en Noah com en un noi que algun dia podria entrar per una porta. L’home del vídeo havia passat anys entrant en altres habitacions, parlant amb altres persones. Havia estat viu tot aquell temps. Ella ho sabia, en abstracte. Aquella nit li havia sentit la veu.
La Tina va plegar els braços damunt la taula i hi va reposar el front. Li coïen els ulls. Es va incorporar, va agafar un got d’aigua, se’n va beure la meitat dreta al costat de l’aigüera i després va tornar al portàtil. La cara d’en Noah havia quedat congelada entre dues expressions, sense somriure però tampoc seriós. La fotografia del costat mostrava una altra cara a una altra edat.
Finalment va dur la fotografia a la prestatgeria, on estaria fora de perill si es vessava un got, i va apagar el llum de la cuina. Va deixar el portàtil obert amb l’entrevista en pausa. Al llit, va esperar el clic familiar del ventilador de la seva mare abans de recordar que al seu pis no n’hi havia cap. Va dormir a estones.
***
L’endemà al matí, la sala de muntatge del centre era fresca i no tenia finestres. La Tina havia de muntar una entrevista per a un client: quaranta minuts d’una dona parlant de la fleca que havia regentat amb el seu germà abans que ell es jubilés. La dona va riure per alguna cosa que passava fora de càmera. La Tina va marcar la rialla, va continuar i després va tornar enrere per escoltar-la una altra vegada.
A la tercera passada, el seu ajudant de muntatge, en Jules, va trucar al marc de la porta oberta. «És una presa de reforç?»
«Què?» La Tina es va treure un auricular de l’orella.
«Has reproduït aquest tros unes quantes vegades. Em preguntava si l’àudio estava malament.»
«No. Està bé.»
En Jules va mirar el monitor i després a ella. «Estàs bé?»
La Tina va aturar la reproducció. «Ha mort algú que coneixia.»
La frase era exacta. Sonava massa petita per contenir els anys durant els quals s’havien conegut i massa gran per descriure els anys posteriors.
«Em sap greu», va dir en Jules. «Si ho necessites, puc fer la primera passada d’això.»
«Ho podries fer? Només de l’entrevista.»
«És clar.» En Jules va entrar a buscar el disc dur, i la Tina el va desconnectar i l’hi va donar. Li va dir on eren les notes del client, inclosa la petició de mantenir sencera la resposta de la dona sobre el seu germà. En Jules va assentir i va tornar a la sala del costat.
Sense l’entrevista, la Tina encara podia sentir la rialla de la dona. Hi havia tornat una vegada i una altra perquè sonava com una interrupció que la dona rebia de bon grat. Un muntatge acabat podria conservar un segon d’aquell so, o perdre’l entre dues frases. La Tina solia prendre aquella decisió preguntant-se què mostrava la resta de l’entrevista. Havia conegut en Noah durant quatre anys d’adolescència i n’havia dut un fragment molt més curt al llarg dels dotze anys següents.
Va treure el mòbil i va tornar a trobar l’esquela. La trobada d’escolta tenia una data i una adreça on podia arribar amb tren. Les va escriure totes dues en una nota adhesiva i la va enganxar a la vora del monitor. Després va enviar un missatge breu d’agraïment a en Jules i va obrir el projecte en què podia treballar fins a l’hora de dinar.
Hi aniria per acomiadar-se’n, es va dir. No calia que decidís què més esperava sentir.
Quan va sortir de l’edifici aquell vespre, l’aire s’havia refrescat. Unes quantes fulles s’havien acumulat al costat de la vorada i es remenaven cada cop que un autobús arrencava. La Tina es va ficar les mans a les butxaques de l’abric i va caminar cap a l’estació, mentre la data de la trobada, escrita amb la seva pròpia lletra, l’esperava damunt l’escriptori.