El sotsadministrador Brand va trucar abans de la primera campanada, quan la finestra del taller encara era grisa i l’estufa encara no havia agafat.
Heddren va obrir la porta en mànigues de camisa. Brand tampoc no va entrar aquesta vegada, però li va allargar un full plegat, segellat amb la cera verda de l’administrador, i va esperar mentre Heddren el trencava, com si li haguessin manat que el veiés llegir.
Taren s’estava dret al costat de la bossa ja feta i no va preguntar res. Mirava com els llavis del seu mestre es movien una mica sobre les línies, igual que feien davant d’un compte que havia quadrat massa fàcilment. Quan el mestre va acabar, el va tornar a llegir des del principi.
—I doncs? —va dir Taren finalment.
—Retiren la queixa. —La veu de Heddren era serena—. El contracte vigent es manté. Per la declaració de l’examinadora que les teves preguntes van ajudar la seva investigació. —Va alçar la vista cap a Brand—. Això és tot?
—Això és tot. —La cara feixuga de Brand no deixava entreveure res, però va mirar Taren una vegada, i alguna cosa en aquella mirada suggeria que no li agradava gaire ser la mà que portava les decisions del Concili d’una banda a l’altra de la plaça—. En Pell m’ha demanat que us digui que el rellotge de l’oficina encara s’avança a l’estiu.
—Digueu-li que s’avança perquè deixa la porta de l’estufa oberta amb un tascó —va dir Heddren—. Bon dia, sotsadministrador.
Quan la porta es va tancar, Heddren va anar fins al banc, va obrir el calaix poc fondo on vivia el contracte del rellotge entre sis anys de rebuts i hi va deixar la nota de l’administrador a sobre. Va alinear-ne les vores. Després va tancar el calaix i va mantenir la mà a l’estirador de llautó una mica més del que calia.
Taren va esperar que digués alguna cosa del Concili. De les examinadores que complien les promeses, o de com arribaven a estar en situació de fer-les. Heddren només es va girar cap al rellotge de cuina que havia desmuntat dues nits abans, ara tornat a muntar sobre el banc.
—Dona-li corda —va dir.
—No li cal...
—Dona-li corda igualment. Allà on vas, les mans voldran alguna cosa coneguda.
Taren va encaixar la clau i la va girar, comptant els clics del trinquet sota el polze. Onze, i la molla es va tensar. Es va aturar abans de l’última volta, tal com li havien ensenyat, per no forçar la molla real contra el seu propi ganxo.
Heddren va assentir, satisfet, com si aquell hagués estat l’examen que de debò importava. —Apunta el que hi havia abans de tocar res —va dir—. Abans. No després. Després és fàcil.
—Ja ho sé.
—Ho saps en un taller. —Heddren va despenjar l’abric de Taren del penjador i l’hi va allargar—. Au, vés. No esperaran un aprenent de rellotger.
No hi va haver cap abraçada. Heddren li va estrènyer l’espatlla una vegada, breu i fort, i després se’n va anar a alimentar l’estufa amb més atenció de la que necessitava. Taren va agafar la bossa, amb l’estoig de llimes fines embolicat a la camisa de recanvi al fons, i va sortir al fred.
La plaça es despertava al seu voltant. Un noi esbandia els graons de cal boter; la peixatera i el carreter ja es disputaven la mateixa vara de llambordes. Per damunt d’ells, el gran rellotge es recollia, i la primera campanada va caure sobre les teulades, rodona i neta. Els porticons es van obrir a tot el costat nord com si els estirés un sol fil. La fleca de Bram Tolley exhalava llevat calent cap al carrer. Al costat, la senyora Hask desbarrava la porta, i entre totes dues hi havia el maó vell, la taca verd-negrosa, el suport de ferro que no sostenia cap fanal. Ningú no s’ho mirava. Taren es va obligar a mirar-s’ho, una vegada, i va seguir caminant.
A l’entrada del carreró dels tintorers va alentir el pas. La porta del fons era tancada, i per sota en sortia aigua blava, com dos vespres abans. No s’hi va aturar. Sota la camisa, la clau de la seva mare reposava freda contra la pell.
El cotxe del Col·legi esperava al pati de la Casa del Recompte: un vehicle llarg, lacat de negre, amb rodes altes i la portella pintada amb un petit segell gris que Taren va reconèixer de la lliura patró de la planta baixa. Quatre cavalls fumejaven entre els tirants. Un cotxer amb una bufanda enrotllada fins a les celles revisava un casc, i al costat de l’estrep hi havia un home amb un gavany marró senzill, llegint una llista.
—Vey? —va dir, sense alçar la vista—. Taren. Bellwether. Aprenent de rellotger. —Va marcar alguna cosa—. Zelador Dellan Marsh. Seré jo qui t’acompanyarà al Col·legi, sempre que ningú no caigui de res.
Devia tenir uns trenta anys, curtit als pòmuls, amb una cicatriu al dors d’una mà que s’havia curat pàl·lida i arrugada. Un sol cordó gris i estret anava cosit a l’espatlla del gavany. Quan els ulls de Taren s’hi van posar, Marsh va dir: —Zelador subaltern. El rang més baix a qui el Col·legi confia un cotxe i una llista. —Sota el braç, al costat de la llista, duia un plec segellat amb cera fosca. Taren va reconèixer el segell abans d’acabar de llegir-lo. El mateix segell s’havia estampat al tancament de l’estoig de Maelis Thorne.
—Ve l’examinadora? —va preguntar.
—L’examinadora Thorne va sortir a cavall ahir. —Marsh es va ficar el plec dins el gavany—. Té afers que no esperen cotxes. Aquest és el seu informe. Va al Col·legi, segellat, i es queda segellat fins que hi arriba, així que no cal que el miris d’aquesta manera.
Taren va pujar.
A dins ja hi seien dos passatgers. Al costat de la finestra hi havia una noia de la seva edat, més o menys, amb un vestit de viatge gris i pràctic, i una cartera a la falda tan plena de llibres que la sivella s’havia rendit. Es va presentar com a Ysolde Breck, de Sallow Market, a dos dies cap al sud, on el seu pare era factor de llana. Quan va moure la cartera per fer lloc, Taren en va veure els lloms: manuals elementals, tots, amb les cantonades estovades de tant fullejar-los i els marges plens de llapis. Duia un llapis darrere l’orella i l’aire d’algú que s’havia passat l’estiu llegint per endavant.
L’altre era un jove escarxofat al seient del davant com si l’hagués pagat sencer. Es va incorporar quan Taren va entrar, li va fer lloc amb un gest teatral i li va allargar la mà.
—Corin Ash —va dir—. Del nord, abans que ho preguntis. Tothom ho pregunta. Són les vocals. —Tenia un somriure ràpid i tort i uns ulls clars que van registrar el bon abric de Taren, la seva bossa i les seves mans d’artesà, més o menys en aquest ordre—. Soc becari, així que el Col·legi m’ha pagat la ruta més barata que hi ha, que resulta que les inclou totes. Soc dins aquesta capsa des de Hollin Ford. Ets la primera persona que no m’ha intentat vendre un sermó o una botifarra.
El cotxe va donar una sotragada, i Bellwether va començar a desfilar per la finestra: la Casa del Recompte, la font, la torre del rellotge amb les seves quatre esferes pàl·lides. Taren va mirar la torre fins que una filera de magatzems se la va endur.
Cap a la segona hora, Corin havia descobert l’estoig de llimes, que havia lliscat mig fora de la camisa quan Taren havia ficat la mà a la bossa per agafar la llibreta.
—Has portat eines —va dir Corin, encantat—. Al Col·legi. L’Ysolde ha portat nou llibres, i tu has portat un joc de raspes molt petites.
—Llimes.
—Perdona. Llimes. —Va inclinar el cap—. I què penses llimar?
—El que no encaixi.
L’Ysolde va riure malgrat ella mateixa, i després va mirar el llibre com si hagués estat ell qui havia fet el soroll. Corin va assenyalar Taren amb aprovació. —Tu ja serveixes.
Parlava amb facilitat i sense parar, però també escoltava, cosa que va sorprendre Taren. Va preguntar per la torre del rellotge i semblava sincerament interessat en la roda comptadora, tot i que Taren no va dir res de les tretze campanades. A canvi, els va parlar del nord: fum de torba, hiverns llargs i foscos, un poble que pronunciava amb un so que Taren no era capaç de reproduir.
—L’hivern que vaig fer vuit anys —va dir Corin—, el llac es va glaçar transparent. No blanc: transparent, de manera que veies les algues dretes dins l’aigua sota les botes. El meu pare ens va despertar passada la mitjanit, la meva mare, la meva germana i jo, i ens hi va fer caminar per sobre a les fosques. T’estires al gel i esperes. I quan el fred s’aprofundeix, comença a cantar.
—A cantar? —va dir l’Ysolde.
—El gel s’assenta. Es trenca molt lluny, sota la superfície, i el so recorre tot el llac. Així. —Va taral·lejar una nota greu, que queia i es corbava al final, una nota que semblava pertànyer a una sala molt més gran que un cotxe—. La meva germana va plorar perquè es pensava que el llac estava ferit. El meu pare li va dir que només parlava sol.
Ho va dir amb lleugeresa, però mentre taral·lejava tenia la cara diferent. Taren es va trobar recordant la nota després, de la mateixa manera que recordava el to d’una campana.
Marsh va anar a dalt amb el cotxer gairebé tot el matí i només va entrar quan va començar a ploure. No feia sermons. Però quan el cotxe va passar per davant d’una casa de posta on un home amb una faixa grisa escrivia en un registre al costat d’una pila de caixes de peix amb gel, Marsh va dir, sense adreçar-se a ningú: —Amb llicència. Refredar és un Intercanvi. La calor va al riu per la sortida. Algú ha comptat on. —I quan l’Ysolde va preguntar, amb compte, si els practicants podien escurçar el camí, ell se la va mirar una bona estona.
—Es pot —va dir—. Si saps on va a parar la resta del camí. Els qui no ho saben acaben posant-lo a terreny d’algú altre. Per això les dreceres no tenen llicència als camins de posta.
Corin es va estirar. —Algunes operacions són barates.
—Algunes operacions semblen barates —va dir Marsh, i va tornar a pujar a seure al costat del cotxer, sota la pluja.
Van arribar al pas del Harl a primera hora de la tarda. Allà el riu baixava ràpid i d’un verd terrós per les pluges de tardor, massa fred per fumejar fins i tot en l’aire gelat. El pont era vell: tres trams d’entaulat de roure gris sobre dues piles de pedra, amb una casa de peatge a l’extrem més proper i una barrera travessant el camí. Una carreta de traginer ja era al pont davant d’ells, carregada de sacs i amb una bóta lligada a la cua, i els seus dos cavalls avançaven a poc a poc.
El cotxe es va aturar a la barrera del peatge. Taren, abocat a la finestra, va arrufar les celles.
La pila més propera era nova. Les pedres eren pàl·lides i tallades amb arestes vives, i el morter entre elles estava tan acabat d’adormir que encara era blanc, sense cap taca de riu. A sobre, les bigues de roure no estaven bé. Ell coneixia la fusta; n’hi havia molta a les caixes dels rellotges. Aquells taulons eren grisos de cap a cap pels extrems esberlats, pelfats i clivellats amb esquerdes fondes, la mena de podridura que triga quaranta hiverns. I tanmateix els flejos de ferro que els subjectaven eren lluents, i els caps dels perns encara mostraven les marques del martell del ferrer.
—Això és ferro nou sobre fusta morta —va dir.
Corin es va inclinar per damunt d’ell per mirar. —Els ponts són vells.
—No d’aquesta manera. Ningú no reforça amb flejos una biga tan podrida. La canviarien. Aquests flejos s’han posat aquesta temporada.
El so va arribar llavors, abans que ningú li pogués respondre: un gemec llarg i d’estelles, i després un cruixit com el d’una branca que es trenca sota la neu. Al tram del mig, les rodes del darrere de la carreta van travessar l’entaulat. La bóta es va deslligar i va rebotar fins al riu. Els cavalls van renillar i es van encabritar, i la carreta es va decantar cap enrere, arrossegant-los de costat. Una segona biga va cedir. La cua de la carreta va caure a l’aigua, i el traginer, que havia saltat del seient per arribar als cavalls, va anar a parar al forat amb ella.
Marsh va baixar del pescant abans que el cotxe deixés de balancejar-se. Taren va sortir per la portella darrere d’ell, després Corin, després l’Ysolde amb les faldilles agafades als punys.
El guarda del peatge va sortir corrents de casa seva, un home prim amb farina al davantal. Repetia el mateix una vegada i una altra: —S’havia d’acabar abans de les glaçades. Va dir que estaria acabat abans de les glaçades...
—Qui ho va dir? —va exigir Marsh, sense afluixar el pas.
—L’home de Cobb’s End. Va apressar el morter. Va dir que trauria el temps de la fusta vella, que només era fusta vella, que igualment la treurien a la primavera...
Marsh va renegar una vegada, sec, i va córrer cap al pont.
El traginer era dins l’aigua fins al pit, atrapat entre la caixa de la carreta, que s’enfonsava, i el monyó d’una biga trencada. El corrent l’empenyia, blanc allà on rompia al voltant de les espatlles. Els cavalls s’havien arrossegat endavant fins a l’entaulat sòlid, encara enganxats, i estiraven com bojos; cada vegada que s’abraonaven, la carreta s’estrebava i el traginer cridava. Algú —l’Ysolde, va pensar Taren— va tenir la presència d’ànim de córrer a agafar-los pel cap.
Marsh es va agenollar a la vora del forat i va agafar el traginer pels canells. Les mans de l’home ja eren blanques i rígides. Marsh va tancar els ulls. Aquesta vegada Taren no va veure guix ni cap diagrama, només els llavis del zelador movent-se i les seves pròpies mans estrenyent-se. Els dits del traginer es van envermellir. Va panteixar, i una part d’aquella rigidesa terrible li va fugir dels braços. La cara de Marsh es va tornar grisa. Va començar a tremolar, no un calfred sinó una tremolor profunda i sacsejada, i se li va escurçar l’alè.
Estava donant a l’home la seva pròpia calor. Taren ho va entendre tot de cop: no hi havia cap foc a prop, i l’escalfor havia de sortir d’algun lloc.
—No el sostindrà —va dir Marsh entre dents—. Només el manté viu mentre és allà baix.
La carreta es va enfonsar un pam més. L’aigua va arribar a la barbeta del traginer.
Corin s’havia deixat caure a l’entaulat, al costat del forat, amb un tros de guix entre els dits. No ho va preguntar a Marsh. Es va abocar per damunt de la vora trencada, tant que Taren el va agafar pel cinturó, i va traçar una línia al ferro mullat de l’eix davanter de la carreta; després es va arrossegar enrere i va córrer, deixant un rastre de guix pels taulons, fins al noray de pedra de l’extrem del pont que tocava a la riba. Va marcar el noray amb dos traços ràpids i hi va prémer els dos palmells.
—Ash —va bramar Marsh—. Ash, no se’t permet...
La carreta va fer una estrebada. No cap a la riba, sinó contra el corrent, com si una cadena invisible s’hagués tibat de cop entre l’eix i la pedra. L’enfonsament es va aturar. Els taulons del mig van gemegar. La línia de guix de l’entaulat es va enfosquir, tot i que res no l’havia mullada.
Corin va riure, breu i sense alè. —Ja està. Ja està, aguanta.
Taren va mirar el noray i després la carreta, i ho va veure tot com veuria un tren d’engranatges amb una sola dent suportant tota la càrrega. L’eix estava subjecte, però tota la resta penjava de l’eix: la caixa, els sacs solts, el traginer encastat sota la cua. Les bigues del pont, entremig, suportaven la tensió de costat, i la biga següent ja estava esberlada.
—Tot recau en un sol punt —va dir—. Corin, tot recau en el teu eix. Quan cedeixi la biga següent, la carreta girarà i l’arrossegarà a sota.
—Doncs fes alguna cosa amb la biga.
Hi havia un rotllo de corda penjat a la paret de la casa del peatge. Taren hi va córrer. El va portar, amb el guarda del peatge darrere seu i una perxa llarga que l’home feia servir per apartar la fusta que baixava pel riu. Va passar la corda pel muntant davanter de la carreta, allà on la caixa s’unia al bastidor, va fer una volta al pal sòlid de la barana del pont i va tornar el cap a l’Ysolde i al guarda del peatge. Després va encastar la perxa sota la vora de la caixa de la carreta, contra el cantell de la biga següent.
—Quan ho digui, recolliu la corda i aguanteu-la. No estireu: aguanteu. La barana treu el pes de l’eix. Jo aixecaré la cua amb la palanca.
—Quant? —va dir l’Ysolde. Ja tenia les mans embolicades amb la corda.
—Un pam. És tot el que necessita per alliberar l’espatlla. —Va carregar tot el pes sobre la perxa. La caixa de la carreta va cruixir i es va alçar un dit, després dos—. Ara!
Van estirar. La corda va mossegar la barana. La cua de la carreta es va aixecar, l’escletxa al voltant del traginer es va obrir i Marsh, gris fins als llavis, va estirar els braços de l’home. El traginer es va alliberar de cop, amb una esbandida d’aigua, i Marsh va caure enrere amb ell sobre els taulons.
Taren va deixar anar la perxa. Li tremolaven els braços. Darrere seu va sentir que Corin deia, en veu baixa: —No puc aguantar més.
Va treure les mans del noray. La línia de guix es va esvair fins a ser una taca qualsevol. Sense el Vincle, la carreta va girar sobre la corda de Taren, va derrapar de costat i va arrencar la corda de les mans de l’Ysolde. Va lliscar enrere pel tram trencat i es va enfonsar a l’aigua terrosa, rodolant una vegada, mentre els sacs rebentaven i s’escampaven riu avall. Els cavalls, que el ganivet del guarda del peatge havia deslligat un moment abans, s’estaven drets, tremolant, sobre l’entaulat sòlid.
El traginer era viu. Jeia de costat tossint aigua de riu, i Marsh jeia al seu costat, tremolant tan fort que li petaven les dents.
Taren va mirar Corin.
Corin era dret al costat del noray, xop fins als genolls, encès i amb els ulls brillants. No tremolava. No es recolzava en res. Thorne havia necessitat les dues mans i una tassa d’aigua per deixar de tremolar després d’una operació que només li havia mostrat pols; Marsh havia donat l’escalfor del seu propi cos. Corin feia cara d’haver pujat corrents un tram d’escales i d’haver-s’ho passat bé.
Fos quin fos el preu del Vincle, va pensar Taren, no havia sortit de les mans de Corin.
La casa de posta del Harl era a una milla passat el pas, un hostal baix amb pati d’estables i una xemeneia que fumejava. Hi van portar el traginer amb el cotxe, embolicat amb totes les mantes que tenia el cotxer, i la dona de l’hostaler el va ficar al llit al costat del foc de la cuina. Marsh no es va voler estirar. Es va asseure a l’extrem de la taula de la sala comuna amb un bol de brou calent que no es va menjar i un registre on escrivia sense parar, tot i que la mà encara li feia salts.
Taren, a l’altre extrem de la taula, podia veure la pàgina al revés. La data. El pas. Operació de Durada sense llicència feta sobre el morter de la pila per un practicant de Cobb’s End, font declarada com l’entaulat vell, cost no comptabilitzat. El guarda del peatge haurà de respondre davant la junta de llicències del districte. Després una línia que no va poder llegir, perquè Marsh la tapava amb el braç. Quan va acabar, Marsh va copiar l’entrada en un full a part, el va segellar amb el segell gris del Col·legi i va cridar el genet de posta de la casa, una noia amb una capa d’hule que aquella nit anava cap a la capital del districte. —Per a la junta de llicències —va dir, posant-l’hi a la mà—. Abans que tanquin les portes demà. —Ella el va ficar a la cartera i va sortir al pati.
Quan va haver acabat, Marsh va cridar Corin. No va abaixar la veu.
—Has fet una operació sense permís.
—L’home s’ofegava.
—I no sabies a què l’estaves lligant. Has lligat una càrrega que no havies pesat a una pedra que no havies provat, a través d’unes bigues que ja estaven cedint. Si aquell noray hagués estat plantat en terra podrida, l’hauries arrencat de la riba i l’hauries enfonsat a ell amb el noray. —Marsh va tancar el registre—. Constarà al meu informe. Pots explicar la teva versió al Col·legi.
El somriure de Corin va vacil·lar i va tornar. —Els diré que ho sento moltíssim.
—Digue’ls què has pagat —va dir Marsh—. T’ho preguntaran.
Alguna cosa va passar per la cara de Corin massa de pressa perquè Taren li pogués posar nom. Després va fer una lleugera reverència, irònica, i va tornar al seu seient.
El guarda del peatge havia vingut amb ells, al segon cavall del traginer. Seia al costat de la porta amb les mans entre els genolls i l’aire d’un home que havia estat honest sobre allò que no tocava, i massa tard. Taren va pensar en Pell escrivint el seu nom en un full nou. Va pensar també en el morter adormint-se blanc en una sola tarda, i en les bigues tornant-se grises durant quaranta anys per pagar-ho, i en ningú al pont sabent-ho fins que una carreta hi va caure a través.
Per sopar hi havia xai i ordi. L’Ysolde menjava amb un llibre obert al costat del plat, tot i que Taren es va adonar que feia molta estona que no girava cap pàgina; tenia cremades de corda a tots dos palmells. La sala comuna es va omplir de ramaders. Corin tornava a estar molt animat. Va explicar als ramaders una versió del pont en què ell tenia un paper destacat i la corda de Taren hi apareixia només de passada, i Taren es va adonar que no li importava.
Quan els ramaders van tornar a la seva taula, Taren va dir: —Al teu llac li hauria agradat aquell riu. Tenia moltes coses a dir.
Corin el va mirar, divertit. —El meu llac?
—El que canta. On t’estiraves sobre el gel.
—No m’he estirat sobre un llac en la vida. M’hi quedaria enganxat de fred. —Corin va allargar la mà cap al pa—. On has sentit això del gel que canta? És cosa de Bellwether?
L’Ysolde va alçar la vista del llibre.
—Ens ho vas explicar tu —va dir Taren—. Aquest matí. Al cotxe. El teu pare us hi va portar passada la mitjanit. La teva germana va plorar perquè es pensava que el llac estava ferit. —Va taral·lejar la nota, greu i corbada, tan bé com va saber.
Per un moment, Corin es va quedar quiet. Va mirar Taren com si busqués la broma a la seva cara. Després va riure, amb facilitat, i va empènyer el pa cap a l’altra banda de la taula.
—Penses en algú altre. O l’Ysolde t’ha explicat algun conte del sud mentre jo dormia. De tota manera, la meva germana mai no ploraria per un llac; li tiraria pedres. —Es va girar cap a l’Ysolde abans que Taren pogués respondre—. Què llegeixes que és tan avorrit que no pots girar la pàgina?
L’Ysolde va obrir la boca, la va tancar i li va ensenyar el llom.
Taren ho va deixar córrer. Tenia moltes ganes de no fer-ho. Volia repetir les paraules fins que Corin les sentís, tal com havia explicat a Heddren el del Carrer del Fanal, tal com havia explicat a Pell el dels solars. Va recordar com Orla Fenn l’havia mirat per sobre de la seva porta barrada. Va recordar Heddren dient-li: respon el que et pregunti, no ofereixis el que no et pregunti.
Corin no havia preguntat.
En comptes d’això, Taren va treure la llibreta d’hule, com si anés a sumar les despeses del dia, i va obrir una pàgina nova. Va escriure la data. Després, amb cura, amb la lletra que Heddren li feia fer servir per als comptes dels clients:
Matí, cotxe: C. A. va explicar que, als vuit anys, es va estirar sobre un llac glaçat al nord amb el pare, la mare i la germana. El gel cantava. La germana va plorar. Va taral·lejar la nota.
Vespre, casa de posta del Harl, després del Vincle al pas: no reconeix la història. Diu que no s’ha estirat mai sobre un llac. Diu que la germana hi tiraria pedres.
Va mirar les dues entrades molta estona. Abans, i després.
No era com el Carrer del Fanal. Aquí només una persona havia oblidat, i només havia oblidat una cosa seva. L’Ysolde ho recordava; Taren ho veia a la seva cara, en la manera com no parava de mirar Corin per sobre del llibre. El món no s’havia tancat damunt la història. Corin simplement l’havia deixada anar en algun punt entre l’eix i el noray, i no l’havia vista caure. Taren es va posar la mà plana contra la camisa. La clau de sota era freda. Havia estat freda al pont, i era freda ara.
Va tancar la llibreta.
A la casa de posta del Harl no hi havia cap rellotge. Taren jeia despert a l’estreta habitació que compartia amb Corin, que s’havia adormit de seguida, escarxofat amb un braç sobre la cara, respirant amb regularitat. A fora, al pati de l’estable, els cavalls del cotxe canviaven el pes de pota sobre la palla. Taren comptava els sons sense voler. Una potada. El cruixit d’un cabestre. Una altra potada. No arribaven a cap interval regular, i no marcaven cap hora.
Va pensar en la pàgina de la llibreta, i en Marsh escrivint al registre amb una mà que no es volia estar quieta, i en el plec segellat del gavany de Marsh, que deia alguna cosa sobre Taren a gent que no havia vist mai. Es va preguntar si escriure el que Corin havia perdut el convertia en amic del noi, o només en un examinador més.
Al pati, un cavall va bufar suaument. Taren va deixar de comptar i no va saber el número.