El rellotge va tocar tretze campanades.
Taren Vey n'estava segur perquè havia passat bona part de sis anys evitant que aquella maleïda màquina toqués cap campanada.
Es va aturar a mig collar un cargol de subjecció de llautó i va alçar la mirada. El gran rellotge de Bellwether s'enlairava per damunt de les teulades com una acusació, amb les quatre esferes il·luminades pels fanals blau pàl·lid de la plaça municipal. Darrere d'aquelles esferes hi havia tres-cents quaranta-set engranatges, dotze martells calibrats, un contrapès més pesant que un cavall i prou maquinària mal mantinguda per fer plorar un rellotger honest.
No hi havia cap tretzè martell. Ni tan sols hi havia lloc per posar-n'hi un.
I, tanmateix, l'última nota encara ressonava en l'aire nocturn, greu i vibrant, i feia tremolar la pedra sota les seves botes.
Taren va apartar el tornavís del mecanisme que tenia al banc de treball. Si s'havia imaginat el so, hauria de poder dir què havia sentit en realitat: potser un carro que travessava la plaça, o el so greu del conducte de la font per sota de les dotze campanades habituals. Però l'última nota havia estat una campana. Havia sonat després de la dotzena, amb el mateix interval mesurat que les altres. Va esperar que un eco delatés alguna altra procedència. La vibració es va esvair i només va quedar el tènue tic-tac del petit rellotge sobre la lleixa de la xemeneia de Heddren, al pis de baix.
—Això és nou —va murmurar.
Del taller de sota va arribar el so tranquil·litzador dels roncs del mestre Heddren al costat de l'estufa.
Taren va tornar a mirar la peça que reparava. Era un braç d'alliberament de recanvi per al mecanisme de soneria de la torre, amb prou feines més llarg que la seva mà. Heddren havia pensat instal·lar-lo a trenc d'alba, quan la plaça seria plena de carros i podrien convèncer algú de l'oficina municipal perquè vigilés l'escala. La ciutat els pagava perquè mantinguessin el rellotge en bon funcionament, però no prou per conservar-lo com calia. Cada primavera, Heddren demanava coixinets nous. Cada tardor, l'oficina enviava un home a preguntar per què el rellotge de vegades perdia tres minuts quan plovia. Taren havia après a guardar els cargols vells en capses etiquetades perquè les peces de recanvi només arribaven quan les antigues ja s'havien espatllat. El braç que tenia al banc l'havien fet llimant un tros de material destinat a un molí. Faria el fet, sempre que el cargol de subjecció quedés ben dret.
Tot i així, era important. El mercat obria amb la primera campanada, els comerciants de farina tancaven els llibres de comptes amb la sisena i la guàrdia de la porta canviava el torn amb la desena. Una campanada tardana podia deixar un forner esperant amb la massa feta malbé o un bastaix tancat fora muralles. Taren coneixia gent que sabia quina hora era pel so del rellotge i no pas per cap de les esferes visibles. Heddren deia que la torre era una manera cara de dir a la gent el que la panxa ja els deia, però hi pujava sempre que les campanes sonaven malament. Aquella nit, a tota aquella gent li havien donat una hora que ningú no podia fer servir. Taren es preguntava si algú més l'havia comptada.
Va deixar el tornavís i es va acostar a la finestra estreta.
Bellwether dormia sota una fina boirina de tardor. La plaça del mercat era buida, tret de dos vigilants que compartien una ampolla al costat de la font. Més enllà, el Carrer del Fanal serpentejava entre la casa del forner i l'antiga apotecaria; els fanals penjants projectaven cercles familiars de llum groga sobre les llambordes. Un vent humit va sacsejar el fanal més proper. El cercle de llum es va desplaçar sobre les pedres i es va tornar a aturar. Taren es va inclinar cap al corrent fred de la finestra, content de trobar alguna cosa a fora que es comportava com calia.
Des d'aquella alçada, Taren només podia veure el començament del carrer. Sabia on duia sense veure'n la resta: passava per davant de la sabateria, entre els dos pous públics, i sortia al petit pati de darrere de la tintoreria. Hi havia dut mecanismes de rellotge reparats prou sovint per saber quina llamborda basculava sota una bota descuidada. El sabater deixava retalls de cuir sota la finestra, i el pou més proper a la plaça tenia un torn que grinyolava fins i tot quan no hi penjava cap galleda. A l'hivern, el fum dels fanals es barrejava amb l'olor de castanyes. Fins i tot aleshores, amb la majoria de finestres tancades amb porticons, distingia una fina ratlla de llum sota una porta. Una vegada hi havia esperat amb un rellotge reparat fins que la propietària va acabar de posar una criatura al llit. Des d'aquell angle no podia veure la porta, però sabia exactament on havia de caure la llum.
Aleshores Taren va parpellejar.
El Carrer del Fanal havia desaparegut.
No era fosc. No l'amagava la boira. Havia desaparegut.
La casa del forner ara s'alçava just al costat de l'apotecaria. Les parets contigües semblaven antigues i del tot corrents, com si el carrer estret que hi havia hagut entre elles no hagués existit mai.
Taren s'ho va mirar fixament. Va comptar les finestres. Cinc a la fleca. Tres al pis de sobre de l'apotecaria. Exactament com abans. Les va tornar a comptar, començant per l'altre extrem. Les xifres no havien canviat, ni tampoc la paret que unia els edificis.
Però entre tots dos hi havia hagut un carrer. Un carrer amb dotze cases, una sabateria, dos pous públics i una dona que venia castanyes torrades cada hivern.
Es deia senyora Alwen. Aquell matí li havia donat una poma. Encara en notava el gust.
Era una poma macada, l'última d'un cistell que ella havia intentat vendre abans de la pluja de la tarda. Taren havia anat a recollir un rellotge de cuina d'una casa més enllà del segon pou. La dona li havia posat la fruita a la mà quan ell s'havia aturat a tornar a encaixar un passador fluix al fermall del tendal de la seva parada. No havia volgut que en digués un pagament. El fermall, havia dit, gairebé no valia la pena de cobrar-lo; Taren havia dit més o menys el mateix de la poma. Ella havia guanyat posant-l'hi a la mà mentre ell aguantava el tendal amb l'altra. Se l'havia menjada de camí a casa i havia llençat el cor a un ocell que l'havia seguit fins que havia travessat mitja plaça. La fruita tenia un gust més dolç pel costat que no era macat. Recordava haver-la girada per fer-hi la queixalada següent.
Res d'allò no demostrava res sobre la paret que tenia a sota. Però era precisament la petitesa d'aquells detalls el que li regirava l'estómac. Podia haver-se inventat un carrer enmig d'una febrada. Per què inventar-se una poma amb una part podrida que havia tallat amb el ganivet de feina? Per què recordava el so impacient que havia fet Alwen quan ell havia intentat tornar-l'hi?
Taren es va aferrar a l'ampit. La pedra era sòlida i freda. A l'altra banda de la plaça, les cases unides continuaven al seu lloc. Va provar d'apartar la mirada i tornar-hi, com si els ulls li poguessin fallar d'alguna manera concreta. El carrer no va tornar. Els fanals també havien desaparegut. Fins i tot la filera irregular de teulades que havia contemplat des d'aquella finestra durant anys ara acabava pulcrament contra la xemeneia de la fleca. Va buscar l'espai que haurien d'haver ocupat i es va trobar mesurant-lo amb les mans contra el vidre: aquesta amplada per a les cases més properes, més per al carrer mateix. Des de la finestra del taller sempre havia semblat més estret del que es notava quan hi caminaves. Va abaixar les mans. Ara no hi havia enlloc on situar aquella mesura.
Algú va cridar a la plaça de sota. A un dels vigilants li havia caigut l'ampolla. El company va riure, es va ajupir a recollir-la i va continuar com si no hagués passat res d'extraordinari.
Cap dels dos no va mirar cap al carrer desaparegut.
Taren es va abocar més enfora. El primer vigilant es fregava la mà amb l'abric; devia haver-se vessat el contingut de l'ampolla al damunt. No es va girar cap a la casa del forner. L'altre en va fer un glop, li va tornar l'ampolla i es va recolzar a la font. Un moment abans miraven cap al carrer. L'havien vist desaparèixer? Des d'allà Taren no ho podia saber. Només veia que cap dels dos no es comportava com un home que acabés de veure desaparèixer dotze cases. Va obrir la boca per cridar-los, però es va aturar. Des d'aquella distància, amb la font i el vent, hauria d'escridassar una afirmació que ni ell mateix gairebé no sabia expressar. Primer necessitava que Heddren fos al seu costat, mirant la mateixa paret.
Una sensació de fred es va instal·lar sota les costelles de Taren.
Va baixar corrents les escales del taller i gairebé va ensopegar amb un rotlle de fil de coure. Es va agafar a la barana abans de l'últim graó. Una caiguda seria un desastre corrent, i ja no tenia paciència per a cap més.
—Mestre Heddren!
El vell rellotger es va bellugar sota la manta. Les sabatilles eren al costat de l'estufa, amb els talons junts, tan ben posades com qualsevol parell d'eines a joc. S'havia adormit amb una llista de reparacions a la mà. Quan es va incorporar, el paper va lliscar fins a terra. Taren ja l'havia vist dormir allà en altres setmanes de molta feina, insistint que només descansava els ulls fins que calgués alimentar l'estufa. La familiaritat de l'escena va fer alentir Taren. Heddren tenia exactament el mateix aspecte que una hora abans, quan encara no havia deixat d'existir tota una part de Bellwether.
—Què?
—El Carrer del Fanal.
—Què li passa?
—Ha desaparegut.
Heddren va obrir un ull. —Doncs potser hauries de deixar de deixar-hi les eines.
—Parlo seriosament!
—Jo també. Aquelles llimes costen diners.
Taren va agafar el seu mestre per l'espatlla. Havia volgut estirar Heddren cap a les escales, però el vell encara estava mig embolicat amb la manta i Taren no aconseguia formular la petició amb claredat.
—Tot el carrer. Les cases. La gent. Fa un moment hi era, i ara ja no.
Heddren se'l va mirar durant una estona llarga i incòmoda. La son se li va esborrar de la cara. Va mirar la mà de Taren sobre la seva espatlla i després la porta oberta del taller, com si comprovés si el noi fugia d'algun perill de fora. Taren desitjava que li preguntés quina gent. Tenia els noms a punt, o alguns.
—Noi —va dir finalment—, a Bellwether no hi ha hagut mai cap Carrer del Fanal.
Taren el va deixar anar.
El vell no feia broma. Aquella era la pitjor part. A la seva expressió no hi havia por, ni sorpresa, ni cap rastre de coneixement ocult. Només la irritació exhausta d'algú a qui ha despertat un aprenent que, pel que sembla, ha perdut el seny. Taren ja l'havia sentit parlar així quan cometia errors: un passador posat del revés, una molla massa tibada. Aquells errors es podien posar damunt el banc i corregir-los. Aquest omplia l'espai entre la fleca i l'apotecaria, i Heddren no el podia veure.
—Però la senyora Alwen—
—Qui?
—La venedora de castanyes.
—No sé de qui em parles.
Taren va recular. Heddren coneixia la majoria dels comerciants de Bellwether. Es queixava dels preus, els arreglava els baldons i les balances, i recordava quins encara li devien una moneda de coure. Taren podia sentir el vell queixant-se de les castanyes d'Alwen tan clarament com el sentia ara. L'hivern anterior, Heddren li havia comprat una paperina i s'havia passat tot el camí de tornada rondinant que la meitat de les castanyes eren cremades. Taren s'havia menjat les cremades. No serviria de res oferir aquell record com a prova. A la cara de Heddren, Taren podia veure que la queixa havia desaparegut amb el carrer.
—Vine a la finestra —va dir Taren—. La fleca i l'apotecaria—
—Són de costat. —Heddren es va apartar la manta dels genolls. El seu to era pacient d'una manera que espantava Taren més que no ho hauria fet la ira—. Ja ho eren abans que nasquessis. Vaig ajudar a substituir el rellotge de la fleca quan la paret est es va assentar contra la de l'apotecaria. Tu em vas aguantar l'escala.
Taren recordava haver aguantat aquella escala. Recordava la feina, la pols als ulls i Heddren maleint perquè l'amo de la fleca havia ofert panets ressecs com a part del pagament. Però la paret est donava al Carrer del Fanal. Taren havia estat al costat del pou mentre Heddren treballava. Podia veure mentalment la corda enrotllada al torn de fusta. Havia mogut l'escala dues vegades per deixar passar gent, i Heddren li havia dit que vigilés els peus de l'escala, no el trànsit. El forner havia tret els panets per la porta que donava al carrer. D'això també n'estava segur, encara que ja no podia assenyalar on havia estat la porta.
Per un instant, la facilitat amb què gairebé es podien fer encaixar els dos records va ser pitjor que la paret impossible. Heddren havia esmentat un dia real, no s'havia inventat una afirmació vaga. Si Taren li preguntava on havia estat l'escala, el seu mestre li donaria una resposta. Potser fins i tot se la creuria.
—Recordes l'escala —va dir Taren.
—És clar que sí.
—Hi havia un pou al costat.
Heddren va arrufar les celles. —No n'hi havia cap.
Taren va mirar les mans del vell. La pell dels artells tenia petites ferides causades per la mateixa maquinària tossuda que els havia ocupat a tots dos tota la setmana. Aquelles mans havien subjectat l'escala. Li havien ensenyat a notar quan un engranatge s'encallava abans que se li trenqués una dent. Quan Taren era més petit, Heddren l'havia fet desmuntar un rellotge senzill tres vegades en lloc de permetre-li endevinar per què anava endarrerit. Una resposta, deia Heddren, només era útil si podies mostrar d'on sortia. Taren volia que s'equivoqués d'una manera corrent —un trencall oblidat, un nom confós—, però la certesa de Heddren no hi deixava lloc. Taren no tenia cap peça que pogués treure i posar en aquelles mans.
—És tard —va dir Heddren—. Fa massa estona que treballes. Deixa el braç abans de fer malbé el cargol. Ja mirarem el rellotge al matí.
Taren va estar a punt de parlar-li de la tretzena campanada. Heddren li diria que comptés els martells, i Taren li respondria que ja ho havia fet. Era una conversa que sabia tenir. Però res no li feia pensar que acabaria de manera diferent d'aquella. Potser el rellotge tocaria dotze campanades per al seu mestre. Potser ja ho havia fet. Taren volia preguntar-li què havia sentit a mitjanit, però temia la facilitat amb què una resposta podria prendre-li fins i tot la campanada. En lloc d'això, va mirar cap a les escales. El braç d'alliberament l'esperava a dalt, mig collat, com si l'únic problema de la nit fos un cargol que es podia fer malbé.
Sabia, amb una certesa que l'espantava més que la desaparició mateixa, que Heddren creia cada paraula que havia dit.
Taren va tornar cap a les escales. Ara el taller semblava més petit, i la llum dels llums, més feble. Darrere seu, Heddren va recollir la llista de reparacions de terra i la va plegar ostentosament, tot i que no es va tornar a estirar.
Taren va posar un peu al primer graó i es va aturar. Havia vist coses espatllar-se de maneres que els clients juraven impossibles. Un rellotge aturat podia indicar l'hora correcta dues vegades al dia; una agulla fluixa podia assenyalar directament cap avall mentre el mecanisme continuava fent tic-tac fidelment darrere l'esfera. La solució era trobar alguna cosa que no hagués canviat i mesurar a partir d'allà. Heddren començaria per la peça més senzilla que encara es mogués. Taren va intentar fer el mateix, dret a l'escala i envoltat pel taller. L'estufa desprenia escalfor. El rellotge de la lleixa feia tic-tac. Heddren respirava darrere seu. Cap d'aquelles coses no li podia dir on havien anat a parar dotze cases.
La fleca tenia cinc finestres. L'apotecaria en tenia tres. Aquelles xifres no havien canviat, però no li deien res sobre l'espai intermedi. La pedra sota les botes era real. La poma d'Alwen també ho havia estat. Va fregar el polze contra un costat del ganivet de feina, que encara li penjava del cinturó, i no hi va trobar cap taca ni cap bocí de pell enganxat. Havia netejat la fulla després de tallar la part podrida. Recordava haver-la rentada a la pica del taller i haver-la eixugada després, perquè Heddren no suportava que es deixés aigua sobre l'acer. Fins i tot l'absència d'una taca tenia una explicació corrent. Una explicació que només Taren podia donar.
Tant de bo no l'hagués donada.
Aleshores alguna cosa es va moure contra el seu pit.
Sota la camisa, penjada d'un cordó de cuir, hi duia una petita clau de llautó. La clau de la seva mare. Feia deu anys que la portava. No havia obert mai res. Heddren l'havia examinada una vegada i havia declarat que era decorativa, la mena de penjoll inútil que la gent sentimental s'entestava a conservar.
Taren havia continuat portant-la perquè tenia ben poques altres coses d'ella que pogués tenir a prop. Les dents eren massa poc fondes i estaven disposades d'una manera massa estranya per a cap pany que Heddren li hagués ensenyat. De petit, l'havia provada als armaris del taller, a la porta de la cuina i en una capseta tancada amb clau on Heddren guardava molles de rellotge. S'havia encallat al forat del pany de la capsa, i això li havia valgut una lliçó sobre no espatllar coses que no sabia reparar. Després d'allò, havia deixat de provar-la en panys a l'atzar. Amb els anys, el llautó s'havia enfosquit a la part que li reposava sobre la pell, mentre que els solcs estrets prop de l'ansa recollien una pols que mai no acabava de poder-ne treure. Coneixia prou bé el pes de la clau per notar quan es movia.
Ara era tèbia.
No, tèbia no. Cremava.
Taren la va treure de sota la camisa. El cordó li va fregar el coll; va agafar la clau per l'ansa abans que tornés a caure-li sota la roba. L'escalfor li premia els dits, prou intensa perquè gairebé la deixés anar. Al mateix instant, els llums del taller van semblar enfosquir-se al voltant de les vores polides de la clau. Va mirar cap a Heddren, que girava la llista de reparacions com si el revers li pogués dir què havia de fer amb un aprenent esgotat. Taren va mantenir la clau apartada de la camisa. No hauria sabut dir si primer s'havia mogut o si ell n'havia notat l'escalfor sobtada i s'havia mogut sense adonar-se'n. La pell sota el cordó li formiguejava. Va continuar sostenint-la per l'ansa.
Unes marques diminutes lluïen al llarg del cos de la clau, apareixent i desapareixent com reflexos sobre aigua en moviment.
Lletres. No s'hi havia fixat mai, que hi hagués lletres.
Va inclinar la clau cap al llum més proper. Les marques es van quedar quietes just el temps necessari per llegir-les i després es van desfer quan va moure la mà. Li van caldre tres intents per seguir-les des de l'ansa fins a les dents. No havia aparegut cap incisió nova al metall. Les lletres semblaven ocupar solcs que ell havia pres per marques de desgast. Taren la va inclinar cap a l'altre costat per comprovar si la llum, tota sola, havia creat un dibuix a partir de les ratllades. Les marques van tornar en el mateix ordre. Els dits li tremolaven prou per dificultar-li la lectura.
Formaven una sola frase.
Allò que ha estat retirat no sempre s'ha perdut.
Taren la va tornar a llegir. El primer impuls va ser cridar Heddren perquè s'hi acostés: aquí hi havia una cosa que podien sostenir tots dos, un canvi que cap dels dos no podria despatxar com una vista des d'una finestra. Però la clau havia reposat contra la pell de Taren durant deu anys sense mostrar ni una paraula. Si les lletres desapareixien abans que el mestre hi arribés, només tindria una altra afirmació impossible. Podia cridar Heddren igualment. El vell era a pocs passos darrere seu, despert i preocupat, i Taren no havia tingut mai por d'ensenyar-li una cosa espatllada. Taren va agafar aire. Volia que el seu mestre veiés les lletres, però la idea de veure'l mirar la clau i no trobar-hi res li va fer quedar les paraules encallades a la gola.
L'escalfor va començar a minvar. Taren va tancar els dits al voltant de la clau, amb por de perdre la frase tot i que ja se la sabia de memòria. Retirat. Va pensar en el buit que ja no era un buit, en la parada d'Alwen i les dotze cases, i no va poder considerar perduda cap d'aquelles coses. Les coses perdudes deixaven un lloc buit on buscar. La frase no li oferia cap lloc, cap manera d'arribar a ningú. No sabia si es referia al carrer, ni tan sols. Tot i així, havia aparegut a l'únic objecte de la seva mare que duia al damunt, just quan més necessitava que alguna cosa de Bellwether li donés la raó. Es va quedar dret al graó fins que el llautó va deixar de fer-li mal al palmell.
Darrere seu, molt per damunt de la ciutat, el gran rellotge va tornar a començar a tocar.
Una.
La cadira de Heddren va grinyolar contra el terra del taller. Taren va girar el cap, però el vell només s'havia aixecat per reduir el foc de l'estufa.
Dues.
Tres.
Aquesta vegada, Taren va comptar en veu alta. Va mantenir la mà tancada al voltant de la clau i va parar l'orella a la nota neta i familiar de cada martell. Passés el que passés amb el Carrer del Fanal, ell coneixia el rellotge. Sabia quant trigava a girar el mecanisme de soneria i quant de silenci havia de venir després de l'última campanada. Cada nota travessava les parets del taller i s'esvaïa abans que arribés la següent. Heddren es va aturar davant l'estufa, amb la portella de ferro oberta a la mà, però Taren no sabia si escoltava el compte o si simplement esperava que ell acabés. Taren va continuar, donant a cada número el lloc que li corresponia.
I en algun moment entre la dotzena i la tretzena campanades, algú li va xiuxiuejar el nom.