En Taren no va dormir.
Va passar la nit assegut a la vora del seu llit de camp, sota les golfes del taller, fins que la finestra va passar del negre al color del peltre vell, amb la clau de la seva mare al clot del palmell. En algun moment abans de l’alba s’havia refredat. Quan els primers carros van entrar sorollosament a la plaça, ja tornava a ser només llautó, mat allà on havia reposat contra la seva pell durant deu anys. La va inclinar cap a la llum grisa, després cap a l’espelma, després de nou cap a la llum. Els solcs al llarg de la tija només contenien pols. No hi brillava cap lletra. No li calia. Coneixia la frase com coneixia el nombre d’engranatges de la torre: El que ha estat retirat no sempre està perdut.
El xiuxiueig no l’havia tornat a sentir. Havia passat mitja nit dient-se que havia estat el vent a les persianes, o el seu propi alè atrapat entre dos números. No es creia cap de les dues explicacions. Simplement no tenia cap altre lloc on desar-lo.
En Heddren va pujar les escales a trenc d’alba amb una tassa de te a cada mà i no va dir res de la nit, tret de: —Està acabat el braç?
—Gairebé.
—Doncs acaba’l. El mercat no obrirà amb un gairebé.
En Taren va estrènyer el cargol de retenció mentre en Heddren mirava, i el vell no va fer cap comentari quan el seu aprenent el va comprovar tres vegades. Van travessar la plaça junts. Un porter de l’oficina municipal, badallant, va obrir la porta de la torre i es va asseure a l’esglaó de baix per mantenir lluny els curiosos. L’escala de dins pujava en espiral cent dotze graons, gastats al centre en forma de cubetes poc fondes. En Taren els havia pujat tan sovint en sis anys que les cames sabien on era esquerdat el graó vuitanta-u abans que els ulls.
La sala del rellotge feia olor d’oli, de ferro fred i de coloms. El gran pèndol oscil·lava darrere la seva protecció amb la paciència d’una cosa a la qual mai no s’ha fet cap pregunta. En Heddren va deixar el rotlle d’eines al costat del tren de sonera i va començar a desclavar el braç d’alliberament gastat, rondinant-li com si s’hagués portat malament expressament.
En Taren va comptar els martells.
Dotze. Els va comptar d’esquerra a dreta, després de dreta a esquerra, i després els va tocar un per un com feia de petit, als onze anys, quan en Heddren l’havia pujat aquí per primer cop i li havia dit que un rellotger que es fiava més dels ulls que dels dits es mereixia tot el que el rellotge li fes. Dotze martells, dotze cues, dotze clavilles elevadores a la roda que els aixecava. Es va ajupir al costat de la roda comptadora. La seva vora estava tallada amb osques de longitud creixent, espaiades de manera que el tren toqués una vegada, després dues, i així fins a dotze abans que el retén de bloqueig caigués a l’osca més fonda i ho aturés tot. No hi havia cap tretzena posició. No hi havia espai per a una. La geometria no ho permetia, de la mateixa manera que una escala no permetria un graó entre dos altres.
Tot i així, hi va passar el polze per sobre, i es va aturar.
A l’altra banda de l’osca més fonda, allà on el retén hauria de reposar sense anar més enllà, el llautó brillava. No era el poliment mat dels anys. Era una mitja lluna de desgast fresca i fina, amb una rebava gairebé imperceptible a la vora, com si el retén hagués passat per damunt del seu topall i el tren hagués girat un pas més enllà d’on havia estat construït per acabar, abans de caure al seu lloc.
—Mestre.
En Heddren s’hi va acostar eixugant-se les mans i es va ajupir amb un gruny. Va mirar la marca una bona estona. —El retén ha anat lliscant. L’allisarem i posarem la molla una mica més ferma.
—Si hagués passat per damunt de l’osca, el tren hauria tornat a girar. —En Taren va mantenir la veu serena—. Això seria una campanada més.
—O va tornar enrere. O va estar repicant allà un mes sencer i ningú no se’n va adonar perquè ningú no ens ha pagat per mirar la roda comptadora des que va morir el vell majordom. —En Heddren es va redreçar—. La vas sentir tocar a mitjanit?
—Sí.
—Jo també. Dotze.
—Les vau comptar?
—No em cal comptar, noi. Fa trenta anys que dormo sota aquest rellotge. Si toqués malament, em despertaria com et despertaries tu si algú digués el teu nom.
En Taren va apartar la mirada d’ell, cap a les persianes. A baix, el mercat s’anava muntant tot sol en el fred: cavallets desplegats, tendals que s’obrien d’una revolada, un carreter discutint amb una peixatera per un espai que cap dels dos havia pagat. Cap d’ells vendria res fins a la primera campanada. Els comerciants de farina del costat oest mantindrien els llibres de comptes oberts fins a la sisena, i si arribava tard cobrarien als forners un preu d’hora tardana i jurarien que el rellotge els havia enganyat. A la desena, canviaria la guàrdia de la porta, i homes que havien estat drets tota la nit se n’anirien a casa a dormir al so d’una cosa en què mai no pensaven. Tothom a Bellwether vivia dins del compte del rellotge. Ni un sol d’ells, que en Taren sabés, n’havia comptat tretze.
En Heddren va encaixar el braç nou amb cura, va ajustar la molla del retén i va passar una llima fina per la mitja lluna brillant fins que la rebava va desaparèixer. Quan va acabar, no va mirar tant la feina d’en Taren com en Taren mateix.
—Tens disset anys —va dir—. No setanta. Una nit sense dormir no t’hauria de deixar amb aquesta cara. Vés a casa i estira’t. Jo me n’ocuparé, de la botiga.
Per damunt d’ells, el tren es va moure. La primera campanada va sonar, neta i rodona, i el mercat de sota va esclatar en soroll com si s’hagués obert una resclosa. En Taren la va comptar per costum. Una. Després el silenci es va instal·lar on li tocava, i en Heddren va començar a recollir les eines.
En Taren no va anar a casa.
La fleca i l’apotecaria s’alçaven al costat nord de la plaça amb la solidesa còmoda dels edificis que esperaven sobreviure a tothom qui els mirés. De dia, la paret compartida era pitjor que a la llum del fanal, perquè no tenia res de dramàtic. Maó vell. Morter vell, que s’esmicolava a la base on esquitxava l’aigua de pluja. Molsa a les juntes. Si a en Taren li haguessin demanat que descrivís una paret que feia cent anys que s’aguantava, no ho hauria pogut fer millor.
Es va obligar a mirar a poc a poc, com miraria un rellotge que un client jurava que s’havia aturat tot sol.
Un suport de ferro sobresortia de la cantonada de la fleca a l’alçada del cap, rovellat, amb el ganxo corbat per penjar-hi un fanal. No hi havia cap fanal, ni cap lloc que un fanal hagués pogut il·luminar excepte el maó a un pam de distància. A sobre, el canaló de la fleca recorria el ràfec i acabava en un baixant que abocava l’aigua directament contra la paret de l’apotecaria, tacada de verd negrós en una llarga llengua fins a terra. Algú havia construït un canaló per llançar aigua a la casa del veí, i pel que semblava el veí no s’havia queixat mai.
Dins la fleca, l’aire era espès de llevat i fum de llenya. En Bram Tolley, el forner, anava enfarinat fins als colzes i atabalat per la cua, però coneixia en Taren i el va deixar passar darrere el taulell quan li va demanar de veure la paret est. Hi havia un marc de porta: de roure, fosc de tant tocar-lo, amb el llindar de pedra buidat en una corba suau per incomptables peus. La porta havia estat retirada. Darrere el marc, arran i pacient, hi havia maó.
—On portava això? —va preguntar en Taren.
En Tolley hi va fer una ullada com si en Taren hagués assenyalat el sostre. —Enlloc. Està tapiat des dels temps del meu avi. La paret est es va assentar contra la dels Hask i la porta no girava, així que la va tapar. Tu i el teu mestre vau venir pel rellotge després. Te’n recordes.
—El llindar està gastat.
—És vell. —En Tolley es va arronsar d’espatlles—. Tot és vell. Compte amb la cua, Taren, que tinc una fornada al forn.
Al costat, la mestressa Senna Hask el va escoltar amb l’atenció educada que dedicava als clients que li descrivien els seus símptomes, i va respondre amb la mateixa cura. No, mai no hi havia hagut cap carrer. Sí, n’estava segura. El seu pare havia comprat l’edifici quan la fleca ja s’hi recolzava. La taca del canaló? Una vella baralla amb els Tolley, resolta feia temps. Li va preguntar si dormia bé, i li va oferir una tintura per a això. No semblava tenir por. Semblava amable, i això era més difícil.
De tornada a la plaça, en Taren es va aturar al costat de la font. Cargolat a la seva pica hi havia el tauler de lloguer de la fira, pintat del verd municipal, on els paradistes podien veure què pagaven. Tots els infants de Bellwether aprenien a llegir números en aquell tauler. Costat nord, cent seixanta passes. Parades llogades per passa, dos coures cadascuna la setmana de fira.
El va recórrer. Des de la cantonada del boter a l’extrem oest fins a la cantonada del carreró del tintorer a l’est, taló contra punta en gambades llargues i curoses, sense fer cas de la dona que li va dir que mirés per on anava. Cent cinquanta-una. Va tornar enrere. Cent cinquanta-una. Faltaven nou passes. Un carrer estret, un parell de canals de desguàs, l’amplada de la parada d’una castanyera i l’espai per estar-s’hi al davant.
Ningú no se n’adonaria mai. Les parades es llogaven segons el tauler, no segons el terra.
L’arxiu municipal ocupava el pis superior de la Casa del Compte, al costat oest de la plaça, damunt la sala de pesatge on es guardaven sota clau les mesures de la ciutat: la lliura patró, la iarda patró, la pinta de bronze que resolia les disputes entre cervesers i bevedors. En Taren havia pujat aquelles escales una dotzena de vegades per donar corda i regular el rellotge de l’oficina, que avançava a l’estiu i s’endarreria quan s’encenia l’estufa. Mai no hi havia anat a llegir res.
L’escrivent darrere el llarg taulell era l’Edrin Pell, un home prim amb tinta als plecs dels artells i l’aspecte d’algú que estava cansat des que va néixer. Va reconèixer en Taren i va suposar, durant un instant esperançat, que el rellotge s’havia espatllat.
—Voldria veure el registre de propietats del costat nord de la plaça —va dir en Taren—. I l’amidament de límits. I els tributs de l’aigua, si els guardeu aquí.
En Pell el va mirar. —El mestre Heddren s’ha comprat una casa?
—No.
—Aleshores per què… —En Pell es va aturar, va sospesar l’esforç de preguntar contra l’esforç d’anar a buscar, i va anar a buscar. Els registres estaven oberts a qualsevol contribuent, va dir, i en Heddren pagava impostos, i per tant en Taren els podia llegir sempre que no es llepés els dits, no doblegués les cantonades ni hi acostés cap llum. Va deixar tres volums feixucs a la taula de lectura al costat de la finestra i va tornar amb un peticionari que discutia per una tanca.
El registre de propietats era un llibre de lots, cadascun amb un número, un propietari i una façana. En Taren va resseguir amb el dit el costat nord. Lot quaranta-u, el boter. Quaranta-dos, un candeler. Quaranta-tres, la fleca Tolley. La següent entrada era el lot cinquanta-sis: Hask, apotecari.
Ho va llegir dues vegades. Del quaranta-quatre al cinquanta-cinc simplement no hi eren. Dotze números. Dotze cases.
L’amidament de límits era més antic, dibuixat amb tinta marró esvaïda i amb una floritura d’agrimensor a cada cantonada. La façana nord de la plaça hi constava a dalt amb cent seixanta passes, igual que el tauler. A sota, l’agrimensor havia anotat l’amplada de cada parcel·la. En Taren les va sumar amb els dits, i després de nou al dors de la mà amb un tros de llapis. Cent cinquanta-una. El total l’havia escrit algú convençut que la suma era correcta, i la suma s’equivocava exactament en nou.
El registre de tributs de l’aigua era el més avorrit dels tres, i el més concret. Cada trimestre, fins on arribava el llibre, la ciutat havia pagat un contractista pel manteniment de «Pous del Nord, dos: cordes, fusos, galledes». Els pagaments estaven anotats amb la mateixa lletra, trimestre rere trimestre, uns quants coures cada vegada. No s’hi indicava cap ubicació. En Taren no coneixia cap pou al costat nord de la plaça. Ja no.
Li va preguntar a en Pell quan se’n va anar l’home de la tanca. En Pell va aclucar els ulls davant l’entrada. —La font, probablement. Alguna manera antiga d’anomenar-la.
—La font surt al registre per separat. Dues línies més amunt.
—Aleshores un error antic que ningú no s’ha molestat a corregir. Saps quants n’hi ha, d’aquests, en aquesta sala? —En Pell va assenyalar els prestatges, que s’enfilaven fins al sostre—. Jo tampoc.
L’última cosa que en Taren va trobar va ser el llibre d’impostos, el registre anual del que devia cada llar. Gairebé el va passar per alt. La pàgina del costat nord de l’any en curs estava pautada en columnes pulcres, i les entrades hi baixaven en ordre fins que, a dos terços del recorregut, simplement s’acabaven. Sota l’últim nom, les línies pautades continuaven fins al peu de la pàgina, nítides i buides. No hi havia cap esquinçada, cap raspat, cap rastre de tinta esborrada quan va posar el full a contrallum de la finestra. El paper no havia patit cap dany. Simplement mai no se li havia demanat que contingués res allà.
Tenia el llibre d’impostos obert entre les mans quan ho va notar: una calor tènue contra el pit, sota la camisa, on la clau penjava del seu cordó.
No era calor intensa. Res a veure amb la nit anterior. La tebior d’una moneda oblidada en una butxaca a prop d’una estufa.
En Taren va deixar el llibre damunt la taula. Al cap d’unes quantes respiracions, la tebior es va esvair. Va tornar a agafar el llibre. Va tornar, suau i inconfusible. El va deixar i va agafar el registre de propietats. Res. L’amidament. Res. El llibre d’impostos un cop més, i la tebior va tornar, com si la clau fos un dit pressionant l’espai en blanc sota l’últim nom.
No la va treure. En Pell era a tres metres, el sol del matí brillava damunt la taula, i en Taren tenia por, irracionalment, que si mirava la clau davant d’un escrivent no li mostraria res de res. Aquesta vegada no havia mostrat cap paraula. No se sentia més fort, ni més segur de res, tret que la clau s’havia adonat del mateix que ell. No era gaire. Era més del que ningú altre a Bellwether li havia ofert.
Va treure la petita llibreta d’hule que feia servir per a les notes de reparació i ho va copiar tot: els números dels lots a banda i banda del buit, el total de l’agrimensor i la seva pròpia suma, el text del tribut dels pous i els trimestres en què s’havia pagat, la pàgina i la línia on acabaven les entrades del llibre d’impostos. Va escriure a poc a poc, amb la lletra acurada que en Heddren l’obligava a fer servir per als comptes dels clients. Quan va aixecar la vista, en Pell l’observava amb la lleu inquietud d’un home que s’ha adonat que el noi del rellotger no ha vingut pel rellotge.
—Estàs copiant un llibre d’impostos —va dir en Pell.
—Només una pàgina.
—Per què?
En Taren va tancar la llibreta. —Perquè està malament.
Si el Carrer del Fanal acabava en algun lloc, acabava al pati del tintorer.
Ara no hi havia manera d’arribar al pati des de la plaça, així que en Taren hi va fer la volta: cap a l’est pel carreró del tintorer, avall per un passatge tan estret que podia tocar les dues parets, i a través d’una porta que s’obria a un pati ple de tines fumejants i roba penjada. L’aire li picava als ulls de lleixiu i d’una cosa agra per sota. Llargs trossos de lli degotaven blau i vermell de roja des de cordes esteses entre pals, i per damunt dels còdols el color s’escolava cap a un desguàs.
A l’altra banda del pati, allà on en Taren recordava un espai entre dos coberts que s’obria al darrer revolt del carrer, hi havia una paret de maó cega amb un barril de pluja al davant.
Una dona estava penjant roba a la corda més propera. Tenia els avantbraços tenyits d’indi fins al colze, tan intensament que semblava una màniga. Devia tenir uns quaranta anys, corpulenta i àgil, i li va fer una ullada sense deixar la feina.
—Si vens de part de l’adober pel desguàs, digues-li que ja el vaig sentir la primera vegada.
—No. Soc en Taren Vey. Del rellotger. —Va agafar aire—. Coneixeu el Carrer del Fanal?
—El Fanal? —Va subjectar una punta, va estirar el braç per agafar una altra pinça—. Vols dir allà baix, passats els…
Es va aturar.
La mà li va quedar enlaire amb la pinça. Va girar el cap cap al barril de pluja i el maó del darrere, i en Taren va veure com el color li fugia de la cara com fuig d’una roba esbandida massa estona. No era el front arrufat i perplex que li havia dedicat en Heddren, ni la preocupació amable de la mestressa Hask. La boca se li havia obert per dir una paraula que ara es negava a acabar. Mirava la paret com si li hagués parlat.
—Passats els pous —va dir en Taren en veu baixa—. Anàveu a dir passats els pous.
—No anava a dir res. —La pinça va anar a parar a la butxaca del davantal. La veu se li havia afeblit i enrogallat—. No sé què vols dir.
—Sí que ho sabeu. Ho heu començat a dir. Hi havia dotze cases, i un sabater, i el pati s’obria al final del carrer just allà…
—Allà no hi ha res.
—N’hi havia. Si us plau. La senyora Alwen venia castanyes a l’entrada del carrer. Segur que n’hi havíeu comprat…
En sentir el nom es va estremir, un moviment petit i sec, com si li hagués esquitxat aigua. —Fora del meu pati.
—Només vull saber què recordeu.
—He dit fora. —Llavors va anar cap a ell, no per pegar-li sinó per empènyer-lo, amb els braços oberts, el blau d’aquests sorprenent en el pati gris—. L’Orla Fenn no recorda res, m’has sentit? Ni una cosa. Vés i digues-ho a qui t’hagi enviat.
—No m’ha enviat ningú.
No el va creure. Ho veia, i veia també, massa tard, que cada pregunta que havia fet ho havia empitjorat. El va fer recular fins a la porta i la va tancar, i ell va sentir la barra caure als seus suports a l’altra banda, i després res més que la roba degotant.
En Taren es va quedar al passatge amb les mans als costats. Havia trobat el que volia: algú altre que havia sentit la forma del carrer desaparegut, encara que fos breument. I l’havia tractat com tractaria un pinyó encallat, fent més força allà on resistia. Ella ja tenia por abans que ell arribés. Ara li tenia por a ell.
Es va dir que tornaria i ho faria com cal. No sabia com seria fer-ho com cal.
A la tarda, l’escala de la Casa del Compte estava plena de gent. Una vídua amb una cistella esperava per pagar els impostos del trimestre. Dos germans discutien per una fita. El noi d’un mercader sostenia un feix de rebuts per segellar i una expressió d’avorriment terminal. En Pell era darrere el taulell, i quan va veure en Taren entrar amb la llibreta d’hule ja oberta, les espatlles li van pujar cap a les orelles.
En Taren havia volgut preguntar amb calma. Ho havia assajat de camí: una petició per veure el responsable dels registres, una exposició ordenada de les xifres. Però la porta barrada de l’Orla Fenn encara li ressonava a les orelles, i el maó darrere la porta de la fleca, i la veu pacient d’en Heddren dient mai no hi ha hagut, i quan en Pell va dir «Ara no, Taren», alguna cosa dins seu es va deslligar.
—Al vostre registre de propietats hi falten els lots del quaranta-quatre al cinquanta-cinc —va dir, prou fort perquè els germans deixessin de discutir—. El vostre amidament de límits fa nou passes menys que el seu propi total. Heu pagat el manteniment de dos pous que ningú no troba, cada trimestre, durant anys. I el vostre llibre d’impostos s’atura a mitja pàgina sense cap marca. Han tret tot un carrer d’aquesta ciutat, i els seus registres amb ell, i o bé algú d’aquesta oficina els ha falsificat o bé algú els ha perdut i no li importa.
El silenci que va seguir tenia textura. La cistella de la vídua va cruixir. El noi del mercader semblava encantat.
—Abaixa la veu —va dir en Pell.
—Per què? És una oficina pública. Aquests són registres públics.
—Un carrer —va dir un dels germans, i va riure, sense mala intenció—. Quin carrer, xaval?
—El Carrer del Fanal. Entre la fleca i l’apotecaria.
La rialla es va escampar. La cara d’en Pell havia passat de pàl·lida a vermella a clapes. Va ficar la mà sota el taulell, en va treure un full nou i va mullar la ploma amb una precisió que ja era en si una mena de ràbia. —Ho anotaré —va dir—. Tot. El teu nom, el nom del teu mestre i el que has dit davant de testimonis sobre la conducta d’aquesta oficina.
—Bé —va dir en Taren—. Anoteu-ho. Algú ho hauria de fer.
Se’n va penedir a l’escala. Se’n va penedir més mentre travessava la plaça, on el tauler de la font encara deia cent seixanta passes i a ningú que hi passava pel davant li importava.
L’oficial municipal va arribar al taller al capvespre. Era el sotsmajordom Hollis Brand, un home corpulent i curós que en Taren només havia vist a la liquidació trimestral del contracte del rellotge, on pagava els coures de la ciutat com si cadascun li hagués estat prestat personalment. No es va asseure quan en Heddren li va oferir el tamboret. Duia l’informe d’en Pell, dues pàgines plenes d’una lletra atapeïda, i en va llegir fragments en veu alta amb un to pla que feia que les paraules d’en Taren semblessin més estranyes del que li havien semblat a ell.
—Falsificat —va dir en Brand—. Davant de quatre contribuents. L’oficina té el vostre contracte, mestre Heddren.
En Heddren s’havia tornat gris al voltant de la boca, però tenia la veu ferma. —El noi ha mantingut el vostre rellotge en marxa durant sis anys amb peces que la vostra oficina triga una estació a aprovar. Ho ha fet per menys del que val la feina, i ho ha fet honradament. No ha dormit. Era a dalt de la torre abans de l’alba arreglant una avaria que la vostra oficina mai no va pagar ningú per trobar. Si ha parlat fora de to, tindreu les meves disculpes, i les seves. Però no consentiré que el tractin de mentider a la meva pròpia botiga.
En Brand el va observar un moment. —No l’he tractat de mentider. —Va plegar l’informe—. D’equivocat, m’agradaria pensar. El majordom voldrà la garantia que no tornarà a passar.
—No tornarà a passar —va dir en Heddren.
En Taren no va dir res. En Brand se’n va adonar, ho va deixar córrer i va sortir al vespre.
Quan la porta es va haver tancat, en Heddren es va quedar una estona amb la mà al pany. Després es va girar.
—Ensenya-m’ho —va dir.
En Taren va deixar la llibreta damunt el banc de treball sota el llum i la va obrir per les pàgines que havia copiat. En Heddren es va posar les ulleres i les va llegir de cap a cap, a poc a poc, com llegia el compte d’un client quan sospitava un error. En Taren va veure el seu dit baixar pels números dels lots i aturar-se al buit, recórrer les amplades de l’agrimensor i fer una pausa a la suma.
—Em vau dir que una resposta només és útil si pots mostrar d’on ha sortit —va dir en Taren—. Ha sortit d’aquí. És als seus propis llibres.
—Són números als seus propis llibres. —En Heddren es va treure les ulleres—. Un escrivent es va saltar una dotzena de lots. Un agrimensor no sabia sumar. Algun ximple va escriure la font dues vegades. Tots els llibres de comptes de Bellwether n’estan plens, d’això.
—Dotze lots. Nou passes. Dos pous. Mestre, això és el carrer. És la forma exacta del carrer.
En Heddren va tornar a mirar la pàgina. En Taren el va veure intentar-ho. Va veure els ulls del vell moure’s entre les xifres com si les disposés damunt d’un banc, buscant la peça que faria girar el conjunt. Després va veure com l’esforç li relliscava, no perquè el rebutgés sinó perquè simplement no trobava res on agafar-se, com una clau que no encaixa en un pany per molt amb compte que la giris.
—És una història —va dir en Heddren, més suaument—. Has fet encaixar els números en una història. No és el mateix que els números te n’expliquin una.
—I l’Orla Fenn? La tintorera. Ho va començar a dir, i després estava aterrida.
—D’un xicot cridant al seu pati sobre carrers desapareguts, no m’estranyaria. —En Heddren es va fregar els ulls—. Taren. Escolta’m. Sigui el que sigui que hagis vist, o creguis haver vist, no pots entrar a la Casa del Compte i acusar la ciutat. Ens paguen. Sense el contracte, estarem adobant rellotges de cuina i torns de filar, i això no mantindrà l’estufa alimentada tot l’hivern. Para. Si us plau. Descansa, i deixa-ho estar.
En Taren va tancar la llibreta. Volia prometre-ho. Sentia com tot seria molt més fàcil si ho feia, com el vespre tornaria a la vella rutina del te i els comptes. No va aconseguir que li sortissin les paraules.
El cop a la porta el va salvar d’haver-ho de fer.
Era en Brand una altra vegada, i aquest cop semblava menys un funcionari i més un home a qui havien encomanat una tasca que no entenia. No va entrar.
—Pensava que això ho deixaria resolt —va dir—. Però aquesta setmana hi ha una examinadora del Concili de Mesures a Bellwether. De pas. S’allotja a la Casa del Compte, revisant els comptes de pesos i coses així de la ciutat, com fan ells. L’informe d’en Pell li va passar per la taula amb la resta de papers del dia. —Va fer una pausa—. L’ha llegit. Ha demanat veure l’aprenent.
La mà d’en Heddren va trobar la vora del banc.
—Què vol una examinadora del Concili del meu noi?
—No ho ha dit. No tinc el costum de preguntar-los-ho. —En Brand va mirar en Taren directament per primera vegada—. L’examinadora Maelis Thorne. Demà, a la segona campanada, a la Casa del Compte. Renta’t la cara. No cridis.
Se’n va anar. En Heddren no va parlar durant molta estona, i quan ho va fer, va ser només per dir que calia alimentar l’estufa, i després per alimentar-la amb més atenció de la que necessitava. En Taren coneixia el Concili només com el coneixia tothom a Bellwether: pel segell estampat als pesos patró de baix a la Casa del Compte, per les històries de practicants que podien escalfar una habitació sense foc, per la manera com la gent abaixava la veu quan passava un dels seus examinadors. En Heddren no n’havia parlat mai. Mirant l’esquena del seu mestre, en Taren va entendre que aquell silenci no era indiferència.
Va pujar a la finestra quan el taller va quedar a les fosques. La plaça jeia sota els fanals municipals blaus, la font degotant, la fleca i l’apotecaria recolzades l’una en l’altra com vells amics. Sota la camisa, la clau reposava freda contra la pell. No tenia res a dir sobre examinadores.
A mitjanit, el gran rellotge va començar a tocar.
En Taren va comptar en veu alta, fluixet, per no despertar en Heddren. Una. Dues. Cada nota sonava neta i s’apaivagava abans de la següent, el braç d’alliberament nou fent la seva feina, el retén llimat aguantant ferm. Deu. Onze. Dotze.
El silenci va caure exactament on havia de caure.
En Taren va continuar comptant dins d’ell, en un murmuri, fins que va perdre el compte i la plaça de sota ja no tenia res més a dir-li.