A les set ja havia deixat de fingir que dormia. A dos quarts de vuit tornava a ser al 28, que al matí era un animal diferent: viatgers que anaven a la feina en lloc de turistes, una dona amb una bossa de taronges, un home amb vestit que llegia un contracte movent els llavis. L'Inés va anar dreta tot el trajecte, perquè seure li hauria semblat instal·lar-se.
Va baixar a Estrela i va descendir a peu cap a Lapa, assajant. Bon dia, senhor Vilar. Perdoni que vingui tan d'hora. El seu telèfon em va trucar a la nit i em temo que sóc de les que es preocupen. Al seu cap sonava raonable. Sonaria raonable al seu llindar, i ell portaria la jaqueta de punt blau marí, lleugerament avergonyit, i li oferiria cafè, i ella li demanaria de veure el llibre un cop més, només per parlar del restaurador.
La llum era dura i blanca, ja càlida, i rebotia damunt les llambordes de pedra calcària, de manera que caminava amb els ulls mig aclucats. Els carrers que la nit abans havien estat un laberint aquell matí eren simplement costeruts. A baix, entre els murs de les ambaixades, el riu es veia a llesques, pla i brillant, amb les grues d'Alcântara alçades damunt seu com agrons.
Va girar l'última cantonada i es va aturar.
Un cotxe de la PSP estava aparcat de través al carreró amb els llums girant mandrosament, blau sobre estuc rosa. Al darrere hi havia una furgoneta blanca sense distintius amb les portes posteriors obertes. Una cinta blava i blanca anava d'un fanal a la reixa de la casa del davant i tornava, penjant pel mig on algú s'hi havia recolzat. Un agent uniformat s'estava al costat amb les mans a l'esquena, amb aire d'home a qui havien dit que es quedés allà feia una hora i a qui des de llavors no havien dit res més.
Primer se li van refredar les mans. Així va saber, més tard, que el seu cos ho havia entès abans que ella. Els dits simplement van perdre l'escalfor, com si hagués entrat en una termoclina, i dins el cap, sense que ho demanés, el missatge de veu va començar a sonar: el fregadís, el cop llunyà, la respiració que potser era l'aire condicionat.
A la vorera, a pocs metres de la cinta, una dona amb una bata grisa de minyona d'una de les cases veïnes parlava amb un repartidor assegut a cavall de la seva moto, amb una caixa isotèrmica al darrere. No arribaven ben bé a xiuxiuejar.
—...el va trobar la majordoma. La Fátima. A dos quarts de set, hi entra cada dia a dos quarts de set. Cridava al mig del carrer, Déu meu, l'hauries d'haver sentit.
—A la casa?
—Al seu despatx. Diuen que... —La dona va abaixar la veu per primer cop, i l'Inés es va perdre la resta.
A través de la reixa veia la terrassa. Dues figures amb granotes blanques estaven ajupides, una fotografiant alguna cosa a les lloses, l'altra sostenint un marcador groc numerat com si no estigués segura d'on anava. Les cortines del despatx eren tancades. Una llitera plegada reposava contra la paret al costat de la porta principal, encara no necessària o ja no necessària; no ho sabia dir, i va descobrir que no ho volia saber.
Podia marxar. Ningú no l'havia vista. Podia tornar a pujar fins a Estrela, agafar el tramvia cap a casa i esperar qui vingués, perquè algú vindria. El seu número era l'últim del telèfon d'ell. El seu nom era, segurament, en una agenda en algun racó d'aquella casa. Si se n'anava ara, hi hauria una versió d'aquell matí en què ella havia vingut al lloc dels fets, havia mirat i havia marxat, i algú, tard o d'hora, li preguntaria per què.
I el llibre era allà dins. O no hi era.
Va anar cap a la cinta.
—Bom dia —va dir a l'agent—. Em dic Inés Valdés. Ahir al vespre era aquí, treballant per al senhor Vilar. Em va trucar anit. Crec que qui estigui al càrrec voldrà parlar amb mi.
Ell la va mirar com la gent mirava un gos que havia entrat en una botiga: probablement inofensiu, decididament irregular. Després va parlar per la ràdio que duia a l'espatlla.
La dona que va sortir de la casa deu minuts després tenia quaranta i tants anys, era baixa, amb els cabells grisos curts i una americana de lli que havia dormit amb ella, o si més no havia passat asseguda una nit molt llarga. Sostenia un cafè en un got de paper i no se'l bevia.
—Inspectora Marta Lobo, Polícia Judiciária. —No li va oferir la mà—. Vostè és l'experta. Valdés.
Així doncs, el seu nom era a la casa. —Sí.
—Ha vingut a veure'l a les vuit del matí.
—Em va trucar a la una i sis minuts. El missatge no tenia res. Vaig tornar-li la trucada dues vegades. No va respondre. —L'Inés va sentir com sonava i va continuar igualment—. Vaig pensar que m'havia trucat sense voler, amb el telèfon a la butxaca. He vingut a disculpar-me per haver-me preocupat.
La Lobo la va estudiar un moment per sobre del got. —És mort? —va preguntar l'Inés.
—Sí. —La inspectora va aixecar la cinta—. Vingui. No toqui res. Quedi's on jo la posi.
El vestíbul feia la mateixa olor de cera per a mobles, i ara, a sota, alguna cosa més, química i lleugerament dolça, l'olor dels esprais dels tècnics. Els querubins pintats del sostre continuaven amb els seus afers esvaïts. La Lobo la va guiar per un camí de plaques de plàstic posades damunt el parquet i la va aturar a la porta del despatx amb dos dits a la màniga.
—Aquí. Només des d'aquí. Ahir era en aquesta habitació. Digui'm què hi ha de diferent.
Era una prova. L'Inés ho entenia i no li sabia greu, no gaire. L'estaven fent servir com a instrument i alhora l'observaven com a sospitosa, i sospitava que la Lobo feia totes dues coses abans d'esmorzar la majoria de dies.
Les cortines tornaven a estar corregudes, com les havia corregut en Vilar quan volia encongir l'habitació. El llum de l'escriptori encara era encès, abocant el seu cercle sobre el drap verd, i el drap era buit. Cap llibre de navegació. Cap marca de la lupa, cap bloc de paper amb capçalera. El portaplomes era on havia estat. A prop de la cadira de les visites, el calaix esquerre de l'escriptori estava estirat i deixat obert, una ranura fosca. Més enllà de l'escriptori, una pantalla blanca sobre suports tapava el terra entre la finestra i el moble de les begudes, i no va mirar el terra sota la seva vora més estona de la que va trigar a decidir no fer-ho.
Damunt del moble de les begudes hi havia dues copes. Gots baixos, de cristall tallat. Un tenia un centímetre de líquid ambre. L'altre era buit, o gairebé. El telèfon no hi era.
—El llibre —va dir l'Inés—. El llibre de navegació era a l'escriptori. De pell, d'aquesta mida. —El va dibuixar a l'aire—. No hi és.
—Està segura que era a l'escriptori quan va marxar?
—Era a l'escriptori quan vaig signar el meu informe. Ell em va acompanyar a la porta. No se'l va endur.
La Lobo no va dir res.
—Aquell calaix era tancat. I ell no va beure mentre jo hi era. Em va oferir vi dues vegades i no es va servir mai res. No hi havia copes a la vista. —Va tornar a escorcollar amb la mirada l'escriptori, el moble, la tauleta. Dues pàgines blanques, una al costat de l'altra, amb la seva lletra. No les veia enlloc—. Li vaig deixar un informe preliminar signat. Dues pàgines. Hi és?
—Com va morir? —va dir la Lobo, cosa que no era una resposta, i després va respondre la seva pròpia pregunta abans que l'Inés pogués adonar-se que ella no l'havia feta—. Un cop al cap. En algun moment de la nit. Ho tractem com un homicidi. —Va fer girar el got un quart de volta entre els dits—. Ha mirat l'escriptori abans de preguntar per ell. Interessant.
L'Inés va obrir la boca i no hi va trobar res que valgués la pena dir.
—No és una acusació —va dir la Lobo—. És una observació. M'imagino que vostè en fa moltes. M'agradaria que vingués a Gomes Freire a prestar declaració. Voluntàriament. Avui.
La seu de la Polícia Judiciária era un gran bloc modern de vidre i pedra clara al carrer Gomes Freire, la mena d'edifici que des de fora semblava que acollís congressos sobre mobilitat sostenible. A dins hi havia una sèrie de sales petites amb taules grises, i l'Inés va seure en una durant quaranta minuts amb un got de plàstic d'aigua abans que la Lobo entrés amb un agent més jove, un portàtil i una carpeta.
Va començar amb suavitat. Nom, adreça, professió. Des de quan coneixia en Duarte Vilar? Des d'ahir a la tarda. Com s'havia posat en contacte amb ella? Per correu electrònic, feia tres setmanes, a través del seu web. Què li havia demanat que fes? Autenticar un llibre de navegació.
Després la Lobo va obrir la carpeta i va deixar de ser suau.
—Vull que entengui on és —va dir—. La majordoma, la Dona Fátima Correia, la va fer entrar ahir cap a tres quarts de sis i la va veure sortir després de les vuit. El seu nom és a l'agenda d'ell d'ahir, i el de ningú més. A la una i sis minuts la va trucar. És l'última trucada que va fer. A la una i catorze, i un minut després un altre cop, vostè el va trucar. Són les últimes trucades que va rebre. La finestra preliminar del forense va aproximadament de la mitjanit a les tres. —Va creuar les mans damunt la carpeta—. Viu sola?
—Sí.
—Algú la va veure arribar a casa? Algú va ser amb vostè durant la nit?
—El meu portàtil —va dir l'Inés—. Li dirà que vaig estar transcrivint fins gairebé les dues. No li dirà qui teclejava.
—No —va admetre la Lobo—. No li ho dirà.
L'agent jove teclejava. Les tecles feien sons petits, sense pressa, el so d'un registre que es va fent.
—No està detinguda —va continuar la Lobo—. No és arguida. És una testimoni que resulta ser l'última persona que sabem que el va veure viu, i que estava al telèfon amb ell, o gairebé, cap a l'hora de la seva mort. Veu la dificultat.
—La veig.
—Llavors parli'm d'ahir. Primer, els diners. Quant li pagava?
L'Inés li ho va dir: la seva tarifa diària habitual, una factura encara no enviada. La Lobo ho va apuntar.
—Van discutir?
I aquí era, la petita bifurcació del camí. L'Inés la va notar com notaves un canvi de corrent sota l'aigua abans de veure moure's res. Podia dir que no. Seria gairebé cert. Havien discrepat sobre una carta, educadament, com feien els professionals. No calia esmentar l'oferta. I la tira, la tira era una qüestió erudita, un fragment de paper vell de data incerta; no tenia res a veure amb un home colpejat al cap al seu despatx. Si la treia aquí, es convertiria en una prova, una cosa en una carpeta policial, fotografiada i numerada i discutida per gent que no sabia llegir lletra processal. Potser no en tornaria a sortir mai.
Va sentir com el raonament s'anava muntant tot sol, endreçat i assenyat, i el va reconèixer. Ja ho comprovarem més tard.
—Sí —va dir—. En certa manera. El llibre contenia una carta que vaig identificar com una falsificació moderna. Em va demanar que ho deixés fora de la meva valoració escrita. A canvi em va oferir accés exclusiu a una altra cosa del llibre. Imatges, anàlisi de laboratori, publicació amb el meu nom.
El bolígraf de la Lobo es va aturar. —Un suborn.
—Jo ho vaig anomenar així. No va semblar ofès. Vaig refusar, vaig redactar un informe preliminar que deia que la carta era una producció moderna i li vaig donar l'original. Signat, dues pàgines.
—Quina era aquesta altra cosa?
—Una tira de manuscrit amagada sota una reparació de l'enquadernació. Portuguès, aparentment antic. Esmenta un vaixell. No està verificat. Pot ser tan fals com la carta. —Va dubtar—. Algú havia aixecat la reparació fa poc, amb una fulla. Ell va dir que no havia estat ell.
—I aquesta tira és valuosa?
—Si és autèntica, per als historiadors. Per a certs col·leccionistes, potser moltíssim. No li puc dir quant. Ningú no pot, encara.
—La va fotografiar.
No era una pregunta, i l'Inés es va preguntar un moment com ho sabia. Després es va adonar que la Lobo simplement l'havia mirada i havia vist quina mena de persona era. —Sí. I l'informe. Totes dues pàgines, abans de lliurar-les.
Va treure el telèfon i els ho va ensenyar. La Lobo es va inclinar per llegir l'informe, movent lleugerament els llavis sobre els punts numerats, i després va donar a l'agent jove una adreça perquè l'anotés. L'Inés hi va enviar les quatre imatges de l'informe mentre ells miraven. Quan va lliscar fins a la tira, la llum rasant, els traços marrons de tinta ferrogàl·lica, la Lobo va mirar potser tres segons.
—Quantes d'aquestes?
—Trenta-una.
La Lobo va escriure: 31 fotos — fragmento. Després va girar la pàgina.
Això va ser tot. L'Inés ho va sentir dues vegades, molt seguides: una punxada, absurda i vanitosa, perquè una cosa que l'havia tinguda desperta tota la nit importés menys a la inspectora que un tiquet de farmàcia; i després, a sota, un afluixament culpable d'alleujament. La tira encara era seva. Ningú no havia preguntat què deia.
Ningú no va preguntar per Bemdara, ni per cofres, ni per barques, i ella no ho va oferir. Es va adonar que no ho oferia. Es va dir que era perquè la Lobo no ho havia preguntat, cosa que era certa, i que una transcripció provisional feta per una paleògrafa sense titulació no era prova de res, cosa que també era certa. Era un silenci més petit que el que gairebé havia guardat un minut abans. Era conscient que això no el convertia en una altra mena de silenci.
Van posar el missatge de veu. La Lobo el va escoltar dues vegades amb els ulls tancats i després en va fer fer una còpia. Van repassar la cronologia una vegada i una altra, des d'angles lleugerament diferents, com qui fa la volta a un derelicte per veure què ha deixat al descobert el corrent. Qui sabia que hi anava? Ell també m'ho va preguntar, va dir l'Inés, i els ulls de la Lobo es van obrir de debò per primer cop.
—Quan?
—Just abans que marxés. El seu telèfon va vibrar. No va contestar. Després em va preguntar si algú sabia que hi anava.
La Lobo ho va apuntar amb més cura que qualsevol altra cosa.
A tres quarts d'una la van deixar marxar. El passaport es va quedar a la seva bossa. Havia de mantenir-se localitzable, no sortir del país sense avisar-los i no parlar del cas amb ningú, i encara menys amb la premsa. La Lobo la va acompanyar ella mateixa fins als ascensors.
—Per si li serveix d'alguna cosa —va dir la inspectora, prement el botó—, la gent que colpeja algú al cap no sol presentar-se a les vuit del matí següent a disculpar-se per haver-se preocupat.
—No sol —va dir l'Inés.
—No sol —va admetre la Lobo, i les portes es van tancar.
No va anar gaire lluny. A la part alta del Campo Mártires da Pátria hi havia una pastelaria amb tres tauletes de llauna a la vorera, i va seure en una perquè les cames li ho van suggerir. Va demanar una bica i un pastel de nata per costum. El cafè va arribar en una tassa blanca i gruixuda, negre i amarg, i se'l va beure en dos glops. El pastís es va quedar al platet, esmicolant-se, amb la crema rostida i fosca, i no es va veure capaç de fer-ne una segona mossegada.
Les ambulàncies s'enfilaven cap als hospitals. Els coloms treballaven la grava de la plaça amb la diligència d'uns auditors. Un vell en un banc sota els arbres els donava menjar d'una bossa de paper mentre un rètol damunt seu demanava al públic que no ho fes.
Llavors va arribar, la cosa que havia mantingut a distància tot el matí. No era dol; el coneixia de feia tres hores. Era una cosa més contundent. La seva cara cansada a la llum del llum, més vella que a la porta. Com se li havien tensat les mans al respatller de la cadira i l'havien deixat anar. Les cortines corregudes, i després obertes un altre cop per a ella, el riu tornant a aparèixer. Algú sabia que vostè venia avui aquí? Ell tenia por, i ella ho havia sentit, i se n'havia anat a casa a ampliar fotografies del paper d'un home mort fins a la una de la matinada mentre el telèfon d'ell era cap per avall damunt el moble de les begudes. Si hagués contestat a la 01:06. Si hagués trucat a la policia a la 01:15 i s'haguessin rigut d'ella.
Va sostenir la tassa buida amb totes dues mans fins que van deixar de tremolar, i després va trucar al Rui Mendonça, que havia defensat un marxant contra qui ella havia declarat a Sevilla i que després, per sorpresa seva, l'havia convidada a dinar. Ell va escoltar sense interrompre, cosa que en un advocat era senyal de seriositat.
—Has signat res?
—La meva declaració.
—D'acord. Ves a casa. Escriu tot el que recordis d'ahir, cada paraula, cada objecte, les hores. Avui, mentre ho tens fresc, abans no ho comencis a millorar. Posa-hi la data. No parlis amb periodistes. No parlis amb la seva família. Si et tornen a trucar, primer em truques a mi. —Una pausa—. I, Inés? No vagis a buscar aquell llibre.
—No pensava fer-ho.
—No hi ha hagut ni una sola vegada a la teva vida que no pensessis fer-ho —va dir ell, i va penjar.
L'escala de Graça feia olor de sopa, com sempre, col i all i brou, i per primer cop en quatre anys li va regirar l'estómac. Va pujar els tres pisos amb la mà a la barana, amb un mal que se li instal·lava darrere els ulls com un blau que algú hagués premut. Al pis va obrir la finestra de bat a bat i va deixar entrar el soroll de la plaça.
Després va fer el que li havien dit. Dues hores a la taula del menjador, primer a mà, en una llibreta nova: l'arribada, la carta, les cortines, el telèfon il·luminant-se, la tira, l'oferta i les seves paraules exactes tan bé com les podia recordar, l'informe, la vibració, la pregunta, la porta. El sostre del vestíbul. El tramvia. L'home de la gorra. Va datar i signar cada pàgina, i es va sentir lleugerament ridícula, i va continuar.
Quan va acabar va revisar les fotografies. Primer el núvol: trenta-una imatges de la tira, quatre de l'informe, amb les marques de temps intactes. El portàtil: el mateix. El disc extern del calaix de les piles i els menús: el mateix, amb les mides dels fitxers coincidint fins al byte. Tres còpies, com li havia ensenyat Sevilla.
Es va quedar mirant les tres finestres obertes una al costat de l'altra a la pantalla, i el pensament li va pujar d'algun lloc sota les costelles abans que el pogués aturar. Si el llibre havia desaparegut, aquestes imatges eren la tira. Fos el que fos el que aquell escrivent havia vist, volgués dir el que volgués amb Bemdara, l'únic testimoni que en quedava potser era a la taula del seu menjador, al costat d'una tassa freda de te d'ahir.
L'emoció va ser immediata i completa, i la va seguir tan de prop la vergonya que per un moment no les va saber distingir. Un home era mort. No se suposava que se sentís com algú a qui han donat una clau.
Es va obligar a fer alguna cosa útil amb aquell sentiment. Va tornar a repassar les fotografies de la tira una per una, aquesta vegada no pel text sinó per les vores dels enquadraments. La majoria eren primers plans molt tancats. Però sis, els plans més amplis que havia fet per donar context, mostraven el llibre obert sobre el drap verd, el cercle del llum, un cantó del portaplomes. Les fotografies de l'informe, fetes a les 20:07 segons les metadades, mostraven les seves dues pàgines signades una al costat de l'altra, i a la vora superior de tots dos enquadraments, desenfocada, la corba marró del llom del llibre encara on ella l'havia deixat.
Així que hi havia estat. No ho recordava malament, i la Lobo ja ho tindria en un expedient, si es molestava a mirar-ho.
Va buscar el moble de les begudes. No apareixia en cap; ella havia estat inclinada sobre l'escriptori amb l'esquena mig girada cap a ell. Res en trenta-cinc fotografies li podia dir si els dos gots ja eren preparats damunt seu quan va marxar, o qui havia vingut després i a qui havien ofert el que ella havia refusat.
A les cinc menys deu li va sonar el correu.
El remitent era un nom que no coneixia, un periodista cultural la signatura del qual esmentava un setmanari de Lisboa i un número de mòbil. L'assumpte era Petició de declaracions. El missatge era breu i cortès, i el va llegir tres vegades.
Benvolguda Sra. Valdés: estic escrivint un article sobre la mort del col·leccionista Duarte Vilar i tinc entès que vostè va fer recentment una autenticació del seu llibre de navegació. Li agrairia qualsevol comentari que pugui oferir-me i, en particular, si manté les seves conclusions. La meva hora límit és demà a migdia.
Autenticació. Ella no havia autenticat res. Havia escrit, amb paraules planeres, que la carta era una producció moderna i que la tira no estava verificada. No s'havia fet públic res sobre el llibre d'en Vilar; ni tampoc sobre la seva participació, tret que la policia filtrés més de pressa del que ella creia, i ni tan sols ells no tenien la paraula autenticació de boca seva. Les seves conclusions. Com si hi hagués conclusions, un veredicte, un segell d'aprovació que algú pogués mantenir o abandonar.
No va respondre. En Rui n'hauria estat orgullós, breument.
En canvi, va obrir la seva fotografia de l'informe i la va ampliar fins que el paper va omplir la pantalla. La seva lletra, la planera i acurada que reservava per als documents que es podien llegir en veu alta en una sala de justícia. Informe preliminar. Les conclusions numerades. Conclusió: una producció moderna presentada com a material d'època. No verificat. I al peu de cada pàgina, la seva signatura, el bucle de la V una mica més mandrós a la segona pàgina que a la primera, perquè llavors ja estava cansada.
Li havia donat aquella signatura per sobre d'un escriptori, en una habitació on ara no hi havia cap llibre. Aquell matí no l'havia vista. La Lobo no li havia dit on era.
A fora, la llum es tornava daurada sobre les muralles del castell, i un tramvia grinyolava pel revolt sota la plaça. L'Inés seia molt quieta davant la pantalla i va entendre, amb una claredat que no tenia res a veure amb les proves, que en algun lloc d'aquesta ciutat hi havia un full de paper amb el seu nom, i que ja no tenia ni idea del que hi deia.