La línia de la costa no era correcta.
Inés Valdés va inclinar el llum i s’ho va tornar a mirar. La carta tenia les taques que tocaven, un forat de corc convincent i una marca marró de marea que algú s’havia pres moltes molèsties a fer. Qui l’havia fabricada fins i tot havia recordat que la tinta antiga no havia de quedar impecablement damunt dels desperfectes antics.
Però després havia copiat un port modern.
—Una peça excepcional —va dir Duarte Vilar.
Més enllà de les finestres del seu despatx, el Tajo reflectia l’última claror de la tarda. Un transbordador travessava cap a la riba sud. En algun punt sota la terrassa, un conductor feia sonar el clàxon amb la convicció sostinguda d’un home que creia que Lisboa potser es reorganitzaria per ell.
Inés va deixar la lupa.
—Quant n’ha pagat?
Vilar va somriure. —Això influiria en la seva opinió?
—Influiria en la delicadesa amb què l’hi donaria.
Ell continuava al costat del moble bar. Li havia ofert vi dues vegades i encara no se n’havia servit gens.
La carta reposava plegada dins d’un llibre de navegació enquadernat en pell. El llibre li interessava més. Les pàgines mostraven un desgast desigual, reparacions fetes amb dècades de diferència, el cúmul d’inconvenients d’un objecte que de debò s’havia fet servir. La carta semblava una cosa que un restaurant car podria penjar a la paret.
Va assenyalar sense tocar.
—Aquest espigó. Qui el va dibuixar tenia accés a una línia de costa que no existia al segle XVI.
—En pot estar segura?
—Prou per posar-ho per escrit.
—Preferiria que no ho fes.
Inés va alçar els ulls.
El somriure de Vilar havia desaparegut. Darrere seu, damunt del moble bar, el telèfon se li va il·luminar. Ell va mirar la pantalla i el va deixar de cap per avall.
—M’ha demanat que autentiqués el llibre —va dir ella.
—I li pagaré pel seu temps.
—Em paga per la meva opinió. No pot triar quina serà.
Durant un moment, cap dels dos no va parlar.
Aleshores ell va travessar l’habitació i va córrer les cortines.
Era un moviment petit. Perfectament normal. Li va fer desitjar haver deixat oberta la porta del despatx.
—Si us plau —va dir ell—. Miri l’enquadernació abans de decidir marxar.
Al llarg de la frontissa interior, una reparació recent s’havia aixecat. A sota hi havia una tira estreta de paper coberta d’una lletra atapeïda.
Inés va acostar-hi el llum.
Només podia desxifrar fragments del portuguès. Una quantitat. Una referència a barques. Després, part d’una frase que la va fer agafar el telèfon.
Abans que es perdés el vaixell...
—Qui més ha vist això?
Vilar va observar com fotografiava la tira descoberta.
—Esperava —va dir— que vostè m’ho pogués dir.
Amb les cortines tancades, el despatx s’havia reduït al cercle de llum del llum. El riu havia desaparegut. I també el transbordador, el clàxon, la ciutat. Només quedaven el feltre verd, l’olor de cuir vell i d’abrillantador de mobles, i una tira de paper no més ampla que el seu dit, que es cargolava lleugerament allà on la frontissa l’havia mantinguda plana durant qui sap quant de temps.
Inés no la va tocar. Es va ajupir fins que va tenir el nas gairebé a l’altura del plec interior del llibre i va deixar que la llum en rasés la superfície.
La tinta havia agafat el color del te fort, més marronosa a les vores de cada traç, i en dos punts havia corroït el paper tal com ho feia la tinta ferrogàl·lica quan se la deixava seguir la seva pròpia química durant uns quants segles. El paper mateix era verjurat, amb els corondells tènues però regulars, més tou i més gris que els fulls que l’envoltaven. Algú havia enganxat la tira sota la frontissa com a falca, o com a amagatall, i algú altre l’havia tornat a cobrir amb una reparació moderna de paper japonès. Aquell paper s’havia aixecat netament per una vora. No s’havia estripat. S’havia aixecat, amb una fulla i paciència, i no feia gaire temps. L’adhesiu de sota encara era lleugerament enganxós allà on el llum l’escalfava.
—Quan ha obert això? —va preguntar.
—Jo no ho he obert.
—Doncs qui ho ha fet?
Ell va fer un gest que podia voler dir qualsevol. Un restaurador. Un propietari anterior. El temps.
Va tornar a l’escriptura. La lletra secretària del segle XVI era una llengua que llegia com algunes persones llegeixen la mala lletra de les receptes mèdiques: a poc a poc, amb ressentiment i amb esclats ocasionals de triomf. Les abreviatures formaven llaços damunt les paraules. Lletres que esperava trobar separades s’havien fusionat. A prop de la part superior hi havia un nombre escrit a l’antiga, amb el traç final allargat en una cua, seguit d’una paraula que estava força segura que volia dir cofres. Més avall: batéis. Barques, les petites que una carraca duia per anar a terra. I després, inequívocament, tot i que escrit com ho havien escrit els cronistes, amb la r avançada com si l’autor tingués pressa: Frol de la Mar.
Alguna cosa dins el pit se li va quedar molt quieta.
Més endavant, mig perduda en una taca, hi havia una paraula que va haver de llegir tres vegades. Bemdara. Amb majúscula, o almenys començada amb una floritura decidida, i precedida pel que semblava o, el. Un lloc, doncs. Un cap, un fondejador, algun punt d’una costa que un pilot portuguès havia considerat digne de ser anomenat. En va prendre nota mentalment i també al telèfon, i va continuar llegint, perquè la línia següent s’interrompia allà on havien tallat el paper.
—On va adquirir el llibre?
—Privadament.
—Això no és una procedència. És un adverbi.
Vilar gairebé va tornar a somriure. Devia tenir uns seixanta anys, amb els cabells platejats a les temples, i duia una d’aquelles rebeques blau marí suaus que es posen els homes quan volen semblar que no s’hi han esforçat. La casa feia joc amb ell: un palauet rosa i estret a Lapa, amb ambaixades a banda i banda, una terrassa que baixava cap als molls d’Alcântara i les grues de més enllà. Diners que feia prou temps que eren a la família per no haver de fer-se notar.
—Hi ha persones que prefereixen que no aparegui el seu nom —va dir—. En la seva feina, vostè ho entén.
—En la meva feina, solen ser les persones sobre les quals escric. —Es va redreçar. La zona lumbar li va fer saber que feia quaranta minuts que estava inclinada damunt l’escriptori—. Per què jo, senyor Vilar? Hi ha tres persones en aquesta ciutat que li haurien pogut dir que la carta era incorrecta. Dues haurien tingut més tacte.
—Em van aconsellar que l’hi portés.
—Qui?
Els ulls se li van desviar cap al telèfon del moble bar. Continuava fosc i de cap per avall, exactament com l’havia deixat. Tot i així, se’l va mirar com la gent mira un gos quan no està segura que dormi.
—Algú que va dir que vostè reconeixeria el que importava —va dir—. I que ho voldria.
No li va agradar que l’haguessin encertat tant.
Aleshores ell finalment es va acostar a l’escriptori i es va quedar davant d’ella, a l’altra banda, amb les mans recolzades al respatller de la cadira de visita. A la llum del llum semblava cansat, i més vell que quan li havia obert la porta.
—Parlaré clar —va dir—. La carta és un contratemps. Accepto la seva opinió. Però una opinió és una cosa i un document n’és una altra. Si la seva valoració escrita es limités al llibre, a la seva antiguitat i al seu ús, i a això —va assenyalar la frontissa amb el cap—, estaria encantat que vostè hi tingués accés en primer lloc. Accés exclusiu. Temps, obtenció d’imatges, un laboratori de la seva elecció a càrrec meu. Publicació amb el seu nom.
Ja hi eren.
Ho va sentir abans de pensar-ho: una esgarrifança ardent sota l’estèrnum, les mans que se li afluixaven. La Flor de la Mar. Tots els bussejadors que havien treballat mai en un derelicte portuguès en coneixien la història com els nens coneixen els contes de fades. El vaixell insígnia d’Afonso de Albuquerque, vell, amb vies d’aigua i sobrecarregat, salpant de Melaka a finals de 1511 amb el que els cronistes deien que era el botí d’un sultanat conquerit, i desfent-se en una tempesta davant la costa de Sumatra. Les llegendes havien crescut amb cada nova narració fins que la bodega contenia de tot, des de lleons d’or fins a una fortuna reial en gemmes. Feia dècades que els caçadors de tresors venien aquella història als inversors. Els historiadors rigorosos discutien quantes riqueses hi havia hagut realment a bord, de qui havien estat abans que els portuguesos se les enduguessin i si n’havia sobreviscut res a l’escull, als corrents i a cinc-cents anys.
Inés sempre havia estat del costat dels historiadors rigorosos. També havia escrit, als dinou anys, Flor de la Mar a la part interior de la coberta del seu primer registre d’immersions, amb lletres de dos centímetres i mig d’alçada.
Abans que es perdés el vaixell.
Si la tira era autèntica, i si deia el que ella creia que deia, algú que havia estat a bord havia vist com carregaven cofres a les barques abans del naufragi. No era una llegenda. Era logística. Un relat que ningú no havia citat mai, cosa que volia dir un article que ningú no havia escrit mai, cosa que volia dir que podia ser el seu.
Els arguments li van arribar amb una rapidesa notable. La carta era propietat d’ell; el que en fes era cosa seva. L’informe era només per a ell. Una falsificació identificada davant del propietari era una falsificació aturada, més o menys. El fragment importava més que una falsificació matussera; la recerca havia de començar en algun lloc, i normalment començava amb una concessió que més endavant algú ometia dels agraïments.
Va reconèixer la forma d’aquell raonament. Ja l’havia sentit en la seva pròpia veu una vegada, cinc anys enrere, en un laboratori de conservació de Porto, quan Tomás havia dit, molt fluix, No m’agrada la tinta de la segona pàgina, i ella havia respost, Ja l’analitzarem més endavant, i aquell més endavant havia arribat en forma de diaris.
Inés va tornar a posar la lupa a l’estoig i en va tancar la tapa amb un clic.
—És una oferta molt generosa —va dir—. També és un suborn. Un de ben encantador. L’emmarcaria, si pogués.
—Senyora Valdés—
—La carta és una falsificació moderna. I no gaire enginyosa. Això constarà per escrit, perquè potser a la pròxima persona a qui l’ensenyi no li han aconsellat que la porti a mi. —Va donar uns copets a l’escriptori, al costat del llibre, no pas al llibre—. La tira és una qüestió a part. El paper i la tinta semblen molt més antics que la carta. Això no vol dir que sigui autèntica. Qui falsifica una cosa és perfectament capaç de falsificar-ne dues. Cal una anàlisi de les fibres, una anàlisi de la tinta, algú que llegeixi més paleografia que jo, i cal que la manipuli un conservador, no pas qui hagi aixecat aquella reparació amb un bisturí.
Vilar va callar. Va prémer les mans contra el respatller de la cadira i després les va afluixar.
—I si em nego a pagar un informe que no he demanat?
—Doncs l’hauré escrit de franc, i vostè el tindrà igualment. —Va acostar-se un bloc de paper amb la capçalera d’ell—. Puc?
Ell li va assenyalar el portaplomes, cosa que ella va interpretar com un permís.
Va escriure dreta, amb la lletra clara i acurada que reservava per als documents que algun dia es podrien llegir en veu alta en un tribunal. Informe preliminar, amb la data i l’adreça. L’objecte: un llibre de navegació manuscrit, enquadernat en pell, de datació mixta, que contenia una carta plegada. La seva conclusió sobre la carta, numerada: la representació d’un espigó portuari incompatible amb qualsevol línia de costa del segle XVI; taques, marques de marea i desgast amb un patró que suggeria un envelliment artificial deliberat, pendent de confirmar mitjançant anàlisis científiques; un full marcadament menys desgastat que els fulls realment utilitzats del llibre que el contenia. Conclusió: una producció moderna presentada com a material d’època. Un segon apartat, més breu. Sota una reparació moderna aixecada a la frontissa interior, un fragment ocult de manuscrit, aparentment antic, en portuguès, que feia referència a la Flor de la Mar. Sense verificar. Requeria conservació, anàlisis científiques i una revisió paleogràfica especialitzada abans de fer cap afirmació sobre la data, l’autoria o el contingut.
Dues pàgines. Les va signar totes dues al peu, les va datar i les va col·locar de costat sota el llum. Després va treure el telèfon i va fotografiar les dues pàgines, planes i ben enquadrades, una vegada amb flaix i una altra sense.
—No es refia de mi —va dir Vilar.
—No em refio del paper. No és res personal. El paper ha tingut uns quants segles molt dolents. —Va fer lliscar les pàgines per l’escriptori cap a ell—. Això és seu. Jo em quedo les meves notes.
Va ficar la llibreta a la bossa. També hi va posar la lupa, la lupa amb llum i els guants de nitril que no havia arribat a posar-se. El que no va esmentar, perquè ell no l’hi havia preguntat, era que, mentre ell havia estat al moble bar mirant-la, no havia fet quatre fotografies de la tira, sinó trenta-una: llum rasant des de l’esquerra i des de la dreta, primers plans de cada abreviatura, del paper japonès aixecat, de la vora tallada, dels corondells amb una escala al costat. Diligència deguda, es va dir. Qualsevol examinador hauria fet el mateix. Si un objecte podia ser alterat o desaparèixer, calia documentar-lo.
Era cert. També era cert que el volia, i que no l’hi havia dit.
El telèfon del moble bar va vibrar contra la fusta. Vilar no es va moure per contestar-lo. Va vibrar quatre vegades i es va aturar, i en el silenci que va seguir ell va dir, sense mirar-la: —Algú sabia que avui vindria aquí?
Ella es va aturar amb la bossa a mig posar a l’espatlla.
—El meu calendari. El meu comptable, quan toqui. Per què?
—Per res. —Va tornar a obrir les cortines i el riu va reaparèixer, ara del color del peltre, amb una filera de llums tremolant al llarg de la riba oposada, a Almada—. Gràcies per la seva sinceritat. Ja em posaré en contacte amb vostè per la resta.
La va acompanyar fins a la porta principal. Al vestíbul, sota un sostre pintat amb querubins descolorits, es va aturar com si volgués dir alguna cosa més, però es va limitar a aguantar-li la porta fins que ella va sortir.
El vespre, a fora, era prou càlid per semblar una mà. Els carrers de Lapa pujaven i baixaven en trams costeruts de llambordes, amb les voreres dibuixades en pedra calcària blanca i negra, traïdores quan eren molles i simplement castigadores quan eren seques. Inés va caminar costa amunt cap a Estrela perquè necessitava moure’s, i perquè el 28 seria més ràpid que qualsevol taxi que pogués trobar en aquell laberint de barreres de seguretat d’ambaixades i carrers de sentit únic.
En algun lloc de Madragoa, més avall, algú feia sardines a la brasa en un balcó, i el fum s’enfilava pels carrers, amb olor de sal, greix i carbó. Una dona amb bata regava geranis des d’una finestra. Dos turistes britànics discutien afablement sobre un mapa en un telèfon que sostenien amb el braç estès, com si la distància l’hagués de fer més fiable.
A la parada davant de la cúpula blanca de la basílica, es va recolzar en un fanal i va obrir la galeria de fotos. Trenta-una imatges de la tira. Quatre de l’informe. La icona del núvol del racó girava; va esperar que acabés, va comprovar el registre de càrrega i el va tornar a comprovar. A casa hi havia el disc extern, que vivia en un calaix on també hi havia piles, menús de menjar per emportar i un tornavís que mai no trobava quan el necessitava. Tres còpies. Se li havia convertit en un hàbit després d’un cas a Sevilla, quan un antiquari havia jurat sota jurament que el mapa que ella havia fotografiat a la seva botiga no havia estat mai a la seva botiga. Les fotografies, havia après, feien recordar coses a la gent.
El tramvia va arribar amb el grinyol familiar de l’acer en un revolt, groc, revestit de fusta i tan ple de turistes que el conductor semblava transportar bestiar. S’hi va encabir i es va agafar a una corretja. El vagó va fer una sotragada mentre baixava per Chiado i la Baixa, amb les façanes lliscant tan a prop que les hauria pogut tocar: rajoles blanques i blaves, balcons de ferro forjat, una creu de farmàcia que lluïa de color verd. Un nen amb la cara enganxada al vidre explicava a la seva àvia, en alemany, cada sotragada.
Inés es va deixar gronxar amb el vagó i va intentar no pensar en Porto.
Aquella vegada també havia estat un manuscrit. El llibre de comptes d’un comerciant, amb un mapa preciós de la costa de Guinea afegit a l’interior, la mena de troballa que feia carreres, reputacions i sopars molt bons. Tomás havia plantejat el dubte sobre la tinta. Ella havia desitjat més fer l’anunci que esperar una setmana més. Quan tot es va ensorrar, era el nom d’ell el que figurava al protocol, la signatura d’ell la que constava a l’aprovació tècnica, i ella s’havia quedat en una sala plena de gent i havia deixat que en traguessin les conclusions que volguessin. Després s’havia dit que parlar només els hauria enfonsat tots dos. S’havia dit moltes coses. Algunes encara se les creia de tant en tant.
En algun punt després de la catedral, mentre el tramvia pujava feixugament cap a Graça, se li va eriçar la pell del clatell. Va girar el cap. Un home amb gorra que mirava el telèfon. Una parella que compartia auriculars. Un adolescent adormit contra el vidre. Ningú no la mirava, i ningú no evitava mirar-la d’aquella manera ostentosa que feia la gent a les pel·lícules. Era un tramvia ple en una nit càlida en una ciutat a la qual li encantava que la miressin. Va tornar la mirada cap a la finestra i va observar com el seu reflex l’observava.
Va baixar al Largo da Graça i va recórrer els últims carrers amb les claus entre els dits, cosa que era ridícula i que va fer igualment.
El seu pis era al tercer d’un edifici l’escala del qual feia sempre olor de la sopa d’algú altre. Dues habitacions i una cuina, una finestra que emmarcava les muralles del castell si ella s’abocava prou per alarmar els veïns, i una taula de menjador que feia tres anys que no veia un sopar amb convidats perquè estava coberta de mapes. Va fer-hi lloc, va preparar-se un te que no pensava beure, va connectar el disc extern al portàtil i hi va copiar tot el material. Després va deixar el telèfon de cap per avall al costat del sucrer, el va posar en silenci i va obrir la primera imatge.
A la pantalla gran, la tira es va convertir en un paisatge. Les fibres s’alçaven com herba. Es veia cada vegada que la ploma s’havia separat del paper. Podia distingir on l’autor s’havia aturat per sucar la ploma, amb la tinta espessa i fosca al començament d’una paraula i cada cop més pàl·lida cap al final: el ritme d’una mà que escrivia sovint, però no amb elegància. La mà d’un pilot, potser. D’un escrivent. D’algú que havia après les lletres per comptar coses.
Va treballar a poc a poc, transcrivint línia per línia en un document, marcant cada incertesa entre claudàtors i negant-se a deixar que els ulls veiessin el que ella volia veure.
L’autor havia estat a bord. Ho deia: essent aleshores a la Frol de la Mar. Descrivia una nit, o potser un vespre, en què van arriar els batéis per la borda i hi van baixar cofres —el nombre era dotze o disset, segons si ella prenia un traç per un traç o per una taca—. Van anar a terra, o a una altra embarcació; el verb era ambigu i faltava el substantiu que venia després. Per ordre d’algú el nom del qual s’havia abreujat en un gargot que no podia desxifrar. Després venia una frase que va llegir quatre vegades: i [vam arribar a] el Bemdara; rebut... i el paper estava tallat.
A sota, a l’última línia que es conservava, hi havia el fragment del que semblava una referència, un rumb o una distància, tres paraules i un numeral que no podia situar en cap costa que conegués.
I després, ben al peu, mig sota la línia de cola antiga: abans que es perdés el vaixell.
Inés es va repenjar a la cadira. El te s’havia refredat i s’hi havia format un tel. A fora, una moto va pujar el turó amb un brunzit que es va esvair.
Hi havia una sensació que havia perseguit durant tota la vida professional, sota l’aigua i als arxius, i que potser havia trobat quatre o cinc vegades. No era ben bé emoció. S’assemblava més a sentir parlar algú a l’habitació del costat, en una casa que creies buida. Un home s’havia assegut en algun lloc, cinc segles enrere, amb mala llum i una ploma retallada, i havia escrit una cosa que havia vist perquè creia que importava; després, algú havia plegat les seves paraules dins del llom d’un llibre i les havia amagades. Ningú no amagava coses que no importaven.
I aquest era precisament el problema.
Es va obligar a enumerar les objeccions. Els relats dels supervivents eren notòriament interessats; els homes que ho havien perdut tot en un naufragi tenien tots els motius per dir que algú altre s’havia endut els objectes de valor. La Flor de la Mar havia atret falsificadors i fantasiosos durant tant de temps com havia atret bussejadors. El mateix llibre contenia una carta que era una mentida. Qui havia fet una falsificació en podia fer una altra, i una tira amagada sota una frontissa era precisament el que ella hi hauria amagat si hagués volgut que una experta la descobrís, cregués que l’havia descoberta tota sola i se n’enamorés.
I n’estava enamorada. També ho podia sentir, si era sincera, com una escalfor que no tenia res a veure amb les proves.
Bemdara, va teclejar, i a sota: cap? fondejador? desembocadura? Consultar derroters portuguesos, Pires, Barros, cartes antigues de la costa de Sumatra. Va desar l’arxiu en tres llocs i es va fregar els ulls.
Era la 1:14 de la matinada quan finalment va girar el telèfon.
Una trucada perduda. Duarte Vilar, 01:06. Un missatge de veu d’onze segons.
El va reproduir per l’altaveu; després es va acostar el telèfon a l’orella i el va tornar a reproduir.
No hi havia paraules. Se sentia un frec suau i proper, com tela contra el micròfon. Més lluny, un soroll que podia haver estat una porta, o un calaix, o una cosa pesant deixada damunt de fusta. Una respiració, o l’aire condicionat. Després, un clic i la veu automàtica que li oferia l’opció d’esborrar el missatge.
Li va tornar la trucada. Va sonar fins que va saltar la bústia de veu, amb la seva veu enregistrada, cortesa i sense presses, que la convidava a deixar el nom. Va penjar i va tornar a trucar. El mateix.
Inés es va quedar dreta al mig de la cuina amb el telèfon a la mà, discutint amb si mateixa.
Podia trucar a la policia. I dir què? Que un home ric que havia conegut una sola vegada l’havia trucada sense voler després de la una de la matinada i no havia contestat quan ella l’havia trucat uns minuts més tard? Que havia tancat les cortines i li havia preguntat qui sabia que hi anava? Un agent cansat del torn de nit li prendria el nom, i l’endemà al matí quedaria constància que l’experta forense que havia rebutjat el suborn d’aquell home s’havia preocupat molt pel seu benestar a una hora en què la majoria de la gent dormia. Vilar se sentiria mortificat. Ella faria el ridícul. El més probable era que ell també dormís, amb el telèfon a la butxaca d’una rebeca, i que ella fos una dona que s’havia passat sis hores mirant un fantasma i ara sentia portes en el soroll de fons.
Aniria a Lapa a primera hora. Tocaria el timbre a les vuit, es disculparia per l’hora i preguntaria pel conservador. Si passava res, aleshores ho sabria, a plena llum del dia, amb els seus propis ulls.
Era una decisió raonable. Es va adonar que l’havia pres molt de pressa, i que també volia dir que tornaria a veure el llibre.
No se’n va anar al llit. Va tornar a seure a taula, on el portàtil havia enfosquit la pantalla per estalviar energia, i va tocar el panell tàctil. La pantalla es va il·luminar amb l’última imatge que havia ampliat: la línia inferior de la tira, amb la tinta marró com el llim del riu i les lletres inclinades endavant com si avancessin contra el vent.
Abans que es perdés el vaixell.
A l’altra banda de la ciutat, més enllà de les teulades i de la corba fosca del turó, el Tajo continuava enduent-se els seus llums cap al mar. Inés va mirar les paraules de la pantalla fins que van deixar de semblar paraules, i va escoltar com el telèfon no sonava.