El primer que Daniel Mercer li va dir va ser que la seva dona necessitava ajuda.
Ho va dir amb delicadesa, amb una mirada de disculpa cap al passadís, on Leah Mercer era al costat d’una màquina expenedora amb dues ampolles d’aigua sense obrir a les mans.
«No ha dormit», va dir. «No para de comprovar si respiro.»
Mara va acostar la cadira de visites al llit.
«Vols que entri amb nosaltres?»
«D’aquí un moment. He pensat que potser li seria més fàcil si primer t’ho explicava jo.»
A l’altra banda de la finestra, la pluja s’acumulava a l’ampit. L’habitació donava a una altra ala del Centre Mèdic Bellwether, prou a prop per veure una persona de la neteja que anava d’un despatx a l’altre buidant papereres. El dinar de Daniel continuava intacte sota la tapa de plàstic.
Tenia quaranta-un anys, era mestre de primària i l’havien ingressat el vespre anterior després de diverses setmanes de mal de cap i d’un breu episodi de confusió a la feina. A la història clínica hi constaven una malaltia respiratòria al setembre, fatiga persistent i una millora recent de l’estat d’ànim.
Mara es va posar la llibreta sobre el genoll.
«Què va passar a l’escola?»
«Vaig perdre la noció del temps.»
«El full de derivació diu que vas deixar la classe sense vigilància.»
«Hi havia una altra mestra a l’aula del costat.»
«Li vas demanar que vigilés els alumnes?»
«No.» S’ho va rumiar. «Ho hauria d’haver fet.»
«On vas anar?»
«A fora.»
«Per algun motiu?»
«Volia prendre l’aire.»
No responia ni amb presses ni a la defensiva. Esperava mentre ella escrivia i després li va preguntar si preferia que encengués el llum del sostre.
«Així estic bé, gràcies.»
«A la Leah, aquests llums li fan venir mal de cap.»
«I a tu?»
«De vegades. Darrere els ulls.»
«Això és nou?»
«De fa unes setmanes.»
Mara li va preguntar pel son, la medicació i l’alcohol. Daniel va respondre sense dificultat. Recordava què havia esmorzat i el nom de la mestra que l’havia trobat a fora. Quan ella li va preguntar per la malaltia respiratòria, va descriure la frustració de no poder pujar les escales de casa sense aturar-se.
«I ara?»
«Molt millor.»
«Físicament?»
«En general, sí.»
«Què més ha millorat?»
Ell va mirar cap a la porta.
«He deixat de preocupar-me.»
Mara va deixar passar un moment.
«Què et preocupava abans?»
«Els diners. Tornar a la feina. Que la Leah hagués de fer-ho tot. Si mai tornaria a sentir-me normal.» Va somriure. «El de sempre.»
«I aquestes coses han canviat?»
«No. No gaire.»
Amb el seu permís, Mara va fer entrar la Leah.
La Leah va donar una ampolla d’aigua a Daniel. Ell li va donar les gràcies i va moure les cames per fer-li lloc al llit, però ella es va quedar dreta.
«Explica-li el que va passar al pas de vianants», va dir.
Daniel va desenroscar el tap. «No estava atent.»
«Miraves directament la furgoneta.»
Mara es va girar cap a la Leah.
«Pren-te el temps que necessitis.»
«Dissabte tornàvem caminant cap a casa. El semàfor era vermell i ell va baixar de la vorera. Un repartidor va frenar.» Es va prémer els palmells contra els costats dels pantalons. «Daniel el va mirar. No es va moure fins que el vaig estirar enrere.»
«El conductor ja s’havia aturat», va dir Daniel.
«Després d’estar a punt d’atropellar-te.»
«Ho sé.»
«No pares de dir això.»
Aleshores li va canviar l’expressió. No era ràbia. Era preocupació.
«Leah, no estic discutint.»
Allò va semblar angoixar-la més que no pas una discussió. Es va asseure.
Mara va preguntar a Daniel què recordava.
La pluja, va dir. Una furgoneta blanca. La mà de la Leah agafant-li la màniga.
«Intentaves fer-te mal?»
«No.»
«Has desitjat estar mort?»
«No. Vull tornar a casa.»
«Què creus que hauria pogut passar si el conductor no s’hagués aturat?»
«M’hauria pogut atropellar.»
«I això et fa por?»
Per primera vegada, Daniel no va respondre de seguida.
Va mirar la seva dona i després l’ampolla que tenia a les mans.
«Entenc per què a ella li fa por.»
Mara va deixar reposar el bolígraf sobre la llibreta.
«No és ben bé això el que t’he preguntat.»
«Ho sé.»
La Leah es va posar a plorar sense fer soroll. Daniel li va allargar la mà i ella va deixar que l’hi agafés.
Recordava el seu aniversari de casament. Sabia quin company podia fer-se càrrec de la seva classe. El preocupava que la Leah no hagués menjat. Res en la conversa no indicava que hagués deixat d’importar-li la seva vida.
I, tanmateix, quan Mara li va tornar a preguntar per la furgoneta, va poder explicar-li què hauria pogut passar sense semblar capaç d’imaginar-se que allò li fes por.
Mara s’hi va quedar vint minuts més.
A la porta, Daniel li va preguntar si podien tornar a parlar a soles. La Leah va sortir de mala gana i va deixar la seva ampolla d’aigua sense obrir a la tauleta de nit.
Ell va esperar fins que ella ja no el podia sentir.
«Hi ha una cosa que no volia dir davant d’ella.»
Mara es va tornar a asseure.
«Digues.»
«Recordo que tenia por», va dir. «Quan em vaig posar malalt. Em passava les nits despert escoltant-me respirar.»
«I ara?»
Va passar el polze per l’etiqueta de l’ampolla.
«Ara no entenc què em feia tanta por.»
Mara el va observar i li va donar temps.
«Et preocupa aquest canvi?»
Daniel va semblar alleujat.
«És això el que he intentat explicar-te», va dir. «Hauria de.»
Mara no va agafar el bolígraf. Per la seva experiència, la frase que un pacient havia dut a dins durant dies rarament era l’última. Sovint era la porta que conduïa a la següent.
«Explica’m com dorms ara», va dir.
«Malament, diria la Leah. Em desperto cap a les tres. De vegades abans.» Va arronsar les espatlles. «M’estic allà estirat i no em molesta. Abans detestava estar despert a les tres. Ara només és una hora.»
«I els mals de cap?»
«Pressió. Aquí.» Es va tocar el pont del nas i després les temples. «El paracetamol me l’alleuja una mica. Al vespre és pitjor.»
«Has dit que et trobes millor. Si haguessis de descriure aquest «millor» a algú que no l’hagués sentit mai, què diries?»
Allò el va fer somriure amb un somriure de mestre, satisfet per una bona pregunta. «Com si algú hagués abaixat el volum. No de tot. Encara puc sentir la música. Només de la part que abans cridava.»
Ella va deixar que la imatge parlés per si sola. Era precisa, era seva i l’espantava una mica més del que volia deixar-li veure.
«M’agradaria parlar amb la Leah a soles», va dir. «I m’agradaria incloure al teu historial el que m’expliqui. Ho llegirien les persones que t’atenen aquí. Ningú més. Tens dret a dir que no.»
«Per què hauria de dir que no?»
«Hi ha persones que no volen que la versió de la seva família quedi escrita al costat de la seva.»
Daniel s’ho va rumiar de debò. «T’explicarà coses que jo no noto», va dir. «D’això es tracta, si fa no fa, oi?» Després, més fluix: «Quan podré tornar a casa?»
«Avui no. L’equip vol fer més proves.»
«Vull que esbrineu què ha canviat. Ho dic de debò.» Va girar l’ampolla que la Leah havia deixat perquè l’etiqueta quedés de cara a ell i la va alinear amb la seva. «I vull ser a casa abans del cap de setmana. Sé que potser les dues coses no són compatibles.»
La sala de familiars al final del passadís tenia dues butaques, una capsa de mocadors i un trencaclosques d’un far que algú havia abandonat amb el cel a mig fer. La Leah seia a la vora de la butaca amb el mòbil entre totes dues mans, com si fos una prova que li havien demanat que presentés.
«Vaig començar a apuntar coses a l’octubre», va dir. «Soc administrativa. És el que faig quan no sé què més fer.»
Va desplaçar el dit per la pantalla. Vint-i-sis d’octubre: Daniel llevat a les dues i quaranta, reorganitzant el garatge segons la mida de les coses i no segons l’ús. Dia vint-i-nou: mal de cap, estirat al sofà amb un drap humit damunt dels ulls, de bon humor malgrat tot. Tres de novembre: li va dir pel nom de la seva germana, va riure quan ella el va corregir i després no va poder recordar que ho havia fet.
«I dijous passat...»
Per sobre seu va sonar un avís i una veu enregistrada va recordar als visitants que la cafeteria principal tancaria a les tres per neteja. La Leah va esperar que s’acabés amb la mandíbula tibant, com feia la gent que havia après que els hospitals la interromprien quan els vingués de gust.
«Dijous passat va deixar un fogó encès sota una paella buida. Va saltar l’alarma de fum. Vaig baixar i ell era allà amb el drap de cuina, agitant-lo, i va dir: “Sort que funciona.” Després va tancar el gas i va tornar a corregir treballs.» Va alçar els ulls. «Abans de tot això, Daniel comprovava els fogons dues vegades abans d’anar-nos-en al llit. Dues. Jo me’n reia.»
«Com s’ha comportat amb tu?»
«Meravellosament.» La paraula li va sortir com una acusació. «Em dona la raó en tot. Si estic trasbalsada, diu que tinc motius per estar-ho. Si li dic que hauria de veure algú, diu que sí, que és una bona idea. Però és que no...» Va separar les mans, buscant com donar forma a allò. «Res no li fa efecte.»
Mara va anotar les dates exactament com les hi va donar la Leah.
«Necessito que entenguis una cosa», va dir la Leah. «Quan escriguis tot això, no el converteixis en una llista. No és una llista de símptomes. Encara em prepara el te com m’agrada. Encara fa les veus quan llegeix a la seva classe.» La veu se li va aprimar. «Encara és ell. Això és el que fa por.»
A la zona de treball de l’equip feia olor del cafè que era a la placa calenta des del relleu del matí. Mara se’n va servir mitja tassa igualment i es va asseure a un extrem del taulell, entre una pila de carpetes d’alta i un telèfon que sonava cada pocs minuts per a algú altre.
Va escriure a poc a poc. A l’apartat d’observacions, hi va posar el que havia vist i sentit: alerta, orientat, parla fluida, memòria intacta per a fets recents i remots, tracte afable. Nega ideació, intenció o pla suïcida. Informació aportada per la dona: episodis datats d’alteració del son, mal de cap, un error en dir un nom i manca de resposta davant d’un perill a la cuina. Incident com a vianant dissabte: el pacient descriu el risc amb precisió, però no manifesta la por corresponent. A l’apartat d’impressió, va anar amb més compte. Canvi marcat respecte de l’estat habitual segons la informació aportada. La resposta afectiva davant del perill sembla disminuïda en una mesura que l’estat d’ànim no explica. Etiologia incerta. Es recomana descartar causes orgàniques abans d’acceptar una explicació psiquiàtrica primària.
Sam Whitaker, el metge resident, es va inclinar per damunt de la seva espatlla amb una barreta de cereals a la mà. «Mercer? Les analítiques de sang són pràcticament normals. Marcadors inflamatoris una mica elevats, res que cridi l’atenció de ningú.»
La doctora Ruth Halvorsen, la metgessa hospitalista que havia ingressat Daniel, va alçar els ulls de la pantalla. «Fatiga postviral, unes setmanes dormint malament i un home que ha passat por des del setembre. L’apatia es pot assemblar molt a la calma.»
«O estava delirant a l’escola i ja se li ha passat», va dir Sam. «Aquesta seria la resposta tranquil·litzadora.»
«No és apàtic», va dir Mara. «Participa en la conversa. Es preocupa per la seva dona. M’ha preguntat si volia que encengués el llum.»
«Una reacció a l’estrès, doncs. La gent fa coses estranyes després de malalties llargues.» Ruth ho va dir sense condescendència; havia vist tantes coses estranyes com Mara. «Neurologia vindrà demà. La ressonància magnètica està programada per al matí. Si volen fer una punció lumbar, ja ho diran.»
Tot allò era raonable. Un altre dia, parlant d’un altre home, Mara mateixa hauria dit bona part del mateix.
«Així, què és el que et preocupa?», va preguntar Ruth.
Mara va mirar la nota a la pantalla, les columnes endreçades que no acabaven de contenir el que havia vist. «La distància», va dir finalment. «Entre la claredat amb què s’explica i el que va passar al pas de vianants.»
Ruth va assentir, sense descartar-ho, però sense saber tampoc què fer-ne. Va afegir les recomanacions de psiquiatria al pla. El telèfon va tornar a sonar. Mara es va beure el cafè perquè el tenia al davant.
La casa de Magnolia era en un pendent tan pronunciat que, durant gairebé tot el setembre i l’octubre, els esglaons de l’entrada havien estat el lloc on Owen s’aturava i feia veure que admirava les vistes. Aquella nit el llum de la cuina era encès i, des del carrer, Mara el podia veure assegut a taula amb el portàtil i una tassa d’alguna cosa que feia estona que s’havia refredat.
«Encara el portes», va dir ell quan ella va entrar.
Mara va abaixar la mirada. El cordó de Bellwether li penjava sobre l’abric, amb la seva cara en miniatura a la credencial.
«Bé», va dir Owen. «Ja començava a oblidar quin aspecte tens.»
Ella se’l va treure i el va deixar caure al taulell; després li va fer un petó al cap. Els cabells d’ell feien una lleu olor de serradures i d’aire lliure. Aquella tarda havia estat a l’obra, la segona mitja jornada d’aquella setmana, prenent mides d’una casa dels anys vint a Ballard. Els propietaris creien, erròniament, que la paret del darrere no es movia.
«Com estava la paret?»
«Inclinada. Emocionalment i estructuralment.» Es va fregar els ulls. «L’informe va tard. El seu enginyer no para d’enviar-me plànols revisats que contradiuen els últims plànols revisats. Si no el tinc divendres, aniran a buscar algú a qui no importi mentir-los.»
«El tindràs divendres.»
«No ho saps. Només t’agrada dir-ho.»
Tenia raó, i a ella li agradava que li ho digués. A la nevera, subjectat amb un imant en forma de ferri, hi havia el programa d’exercicis de respiració que Alderwick Health li havia imprès quan va acabar el programa de rehabilitació a l’octubre: inspirar durant quatre segons, aguantar, expirar durant sis, tres vegades al dia. S’havia queixat cada setmana del programa i havia tornat a casa més fort, capaç de pujar les escales un altre cop, encara que no de pressa. Encara seguia els exercicis quan es pensava que ella no el mirava.
Mara va escalfar sopa. Ell va apartar el portàtil per fer lloc als bols. A mig sopar, va deixar la cullera.
«Ja fas aquella cara.»
«Quina cara?»
«La que fas quan seus aquí però alhora ets en alguna planta de l’hospital.» Ho va dir amb lleugeresa, però era una conversa antiga, allisada de tant repetir-la. «Sé que no m’ho pots explicar. No t’ho demano. Et demano que, mentre sopo, no siguis aquí sense ser-hi.»
«Això no és just.»
«Una mica sí.»
Ho era. No li podia parlar d’un mestre que podia explicar què havia passat amb una furgoneta blanca però no sentir-ne el perill, ni d’una dona que guardava notes amb dates al mòbil. Només li podia dir que havia estat un dia llarg i estrany i que ho sentia.
«Estrany en quin sentit?»
«Algú que hauria d’haver tingut por i no en tenia.»
Owen s’ho va rumiar. «Em vaig passar sis setmanes tenint por d’un tram d’escales», va dir. «Hauria pagat el que fos per no tenir-ne.»
«Ho sé.»
«Però em diràs que no és tan senzill.»
«No és tan senzill.»
Ell va allargar el braç per damunt la taula i li va agafar el canell, amb el polze recolzat allà on li bategava el pols. Més tard, quan els plats eren a l’escorredor i els llums de la planta baixa estaven apagats, ell es va aturar a mitja escala i ella va esperar un graó més avall, sense dir res. Al dormitori, amb aquell mig somriure que duia des que tenien trenta anys, li va preguntar si estava massa cansada. Ella va dir que no, i era veritat. Tenia la pell calenta sota els palmells. Podia sentir com cada respiració li movia les costelles, profunda i regular, i hi va deixar la mà més estona de la necessària, tornant a aprendre aquell ritme.
Després ell es va adormir primer, com sempre, amb un braç estès per damunt de la meitat del llit d’ella.
Mara es va quedar desperta escoltant-lo respirar. L’aire entrava pel nas, hi havia una petita pausa i sortia a poc a poc. Era un costum de les pitjors setmanes, quan es despertava a intervals per assegurar-se’n. S’havia dit que ja ho havia deixat de fer.
Em passava les nits despert escoltant-me respirar.
Va pensar en Daniel alineant les dues ampolles a la tauleta de nit, en la cara que havia fet quan ella li havia preguntat si el canvi el preocupava. No era por. Era alleujament perquè algú, per fi, havia sentit la pregunta adequada. Hauria de, havia dit, com si descrivís una norma que encara coneixia però que ja no podia obeir.
La ressonància magnètica estava programada per al matí. Vindria Neurologia. Algú trobaria alguna cosa, o potser ningú no en trobaria res, i, fos com fos, la nota que ella havia escrit quedaria al seu historial amb una aparença de certesa que ella no sentia.
El veuria abans que ningú, va decidir, abans de la prova, abans de la ronda. Li tornaria a preguntar de què tenia por, i aquesta vegada escoltaria el que no digués.
Al seu costat, Owen inspirava, feia una petita pausa, expirava. Mara va comptar fins que en va perdre el compte, i encara no va poder dormir.