La càmera va trobar la tenda a les 11:43. Durant diversos segons, Catalina va pensar que la forma taronja era una falla de la imatge. L'aigua s'havia congelat al llarg de la carcassa de la lent durant el descens, deixant una mitja lluna translúcida per la meitat inferior de la pantalla. Més enllà, el llum il·luminava gel pàl·lid, partícules en suspensió i alguna cosa que no podia pertànyer a sota d'una glacera.
“Atura't aquí.” Nicolás va retirar el dit del control del torn. La imatge es va balancejar suaument. Estaven espatlla amb espatlla dins del refugi de perforació, i les parkes es tocaven cada vegada que algú es movia. Una petita estufa empenyia aire càlid contra la bota dreta de Catalina. El peu esquerre li havia estat adormit durant vint minuts. Sobre ells, el sostre de tela grunyia amb el vent i deixava caure cristalls sobre les caixes de l'equip.
Nicolás es va inclinar més cap al monitor. “Marcador de prospecció?” “A aquesta profunditat?” “Alguna cosa del sondatge.” Catalina va mirar el comptador de profunditat. Seixanta-tres coma quatre metres. El registre de perforació estava obert al costat. Ella havia signat cada secció recuperada personalment. “Gira el capçal.”
La càmera va girar. La llum va recórrer una corba de material taronja, una costura negra i un tros curt de tub d'alumini. Cap dels dos no va parlar. La tela queia entre dos pals. Al llarg de la vora inferior, una fina cresta de gebre havia format una franja blanca. Una corda de tensió desapareixia més enllà de la llum. Era una tenda.
Nicolás li va passar per sobre i va netejar el monitor amb la màniga, com si el problema pogués ser al seu costat del vidre. “Hi podria haver un antic pou d'accés?” “Possiblement.” Era la resposta correcta. Havien prospectat una àrea limitada. Una obertura enterrada podria trobar-se més enllà. Algú podria haver baixat des d'un altre lloc, anys o dècades abans. Ella es va aferrar a aquella explicació mentre Nicolás abaixava la càmera mig metre més.
El sostre de la tenda es va moure cap amunt dins del marc. Un rectangle fosc va aparèixer a un costat. “Acosta-la.” “Aquell és tot el moviment lateral que tenim.” “Fes servir el zoom.” Ho va fer. El rectangle es va definir com un pegat cosit: muntanya blanca, línia blava, sis estrelles petites. Sota hi havia les paraules PROYECTO SARMIENTO. Nicolás va baixar la mirada cap a la màniga. El mateix pegat estava cosit a la seva parka.
El ventilador de l'estufa traquetejava. Catalina podia sentir un coixinet fluix que feia tic-tac a dins, un petit so al qual havia deixat de fer cas feia dies. “Quants d'aquests pegats vam demanar?” va preguntar. “Dotze.” “Hi havia mostres?” “No ho sé. Catalina—” “El proveïdor ha posat el disseny en línia?” Ell es va girar cap a ella. “El disseny no és el problema.”
A la pantalla, just sota el pegat, una tira pàl·lida creuava la tela. Una reparació. Nicolás es va inclinar sobre els controls i va augmentar el contrast. Van aparèixer tres trossos de cinta superposats. El més llarg havia estat tallat en diagonal. Un altre quedava gairebé perpendicular, formant una creu torçada. Catalina va recordar com ell havia arreglat la tenda de recanvi a terra del magatzem d'equips. Havia enganxat la tela en un suport d'estanteria mentre desembalava. Rodrigo li havia fet provar la reparació a fora. Això havia estat fa quatre dies.
“Crida en Rodrigo”, va dir. Nicolás no es va moure. “I demana-li que revisi la tenda de recanvi.” “És a l'emmagatzematge.” “Aleshores pot revisar-la de pressa.” Va agafar la ràdio, va donar el seu indicatiu i va esperar. Sorolls d'estàtica van omplir el refugi abans que Rodrigo respongués. Catalina continuava mirant la pantalla. La càmera encara girava una fracció de grau cada segon, alliberant tensió del cable. El panell reparat es va desplaçar cap a l'esquerra. Una entrada parcialment oberta va sorgir de l'ombra.
Alguna cosa hi jeia travessada. Al principi va pensar que era una manyopla. Després la llum va arribar al canell. La mà estava nua, amb la palma cap amunt. Els dits s'havien encorbat lleugerament, com si esperessin un objecte que algú hi havia prometut posar. Una polsera de cordó envoltava el canell. Dues comptes metàl·liques i opaques reposaven contra la pell. Nicolás va abaixar la ràdio.
Darrere d'ells, la porta del refugi es va obrir i Andrés va entrar portant un termos sota el braç. “Rodrigo diu que volíeu...” Es va aturar quan va veure les seves cares. Catalina es va apartar perquè pogués veure el monitor. Durant un moment, l'únic moviment venia de la càmera, que girava lentament sobre la mà. Andrés va deixar el termos. “Pots aclarir-ho?” Nicolás va ajustar el focus.
Una de les comptes tenia una cara aplanada. El cordó entre elles era fosc, gairebé llis de tant desgast. Andrés es va treure el guant dret. Catalina havia vist la seva polsera centenars de vegades. La seva filla l'havia fet abans del seu primer destacament antàrtic. Havia reparat el nus dues vegades i s'havia negat a canviar el cordó. Va posar el canell al costat de la pantalla. Fora, Rodrigo va sonar per la ràdio: “Sóc a l'emmagatzematge. La tenda de recanvi és aquí. Què he de revisar exactament?” Ningú li va respondre.
Catalina va agafar la ràdio de mans de Nicolás. “El panell reparat. Descriu-lo abans de tocar res.” Rodrigo va trigar un moment. Ella va sentir com es tancava una porta al seu costat, aïllant del vent. “Tres tires. La llarga s'inclina cap a la costura de la porta. La curta la creua.” “La tenda és dins la bossa?” “És a la prestatgeria on la vam deixar per assecar-se. Veig tot el panell.” “S'ha aixecat la reparació?” “No.”
“Gràcies. Deixa-la allà. La fotografiarem.” Catalina va posar la ràdio al costat del registre de perforació i va escriure 11:43 al marge, seguit de l'informe de Rodrigo i de l'hora de la seva trucada. Volia tornar a mirar el canell d'Andrés. En lloc d'això, va mirar l'indicador del gravador. Encara era vermell. “Nicolás, quant en tenim?” “Tot des que la càmera va entrar al sondatge. El gravador funciona localment.”
“Deixa'l funcionant fins que la càmera surti. Després fes dues còpies del fitxer original en discos separats. Sense retallar, sense desar els canvis de nitidesa sobre l'original.” “Sé com es guarda un fitxer font.” “Ja sé que ho saps.” Va notar la tensió a la seva pròpia veu. Nicolás va comprovar que el fre del cable aguantava i va treure una etiqueta neta de la maleta. Va escriure la data, l'identificador de la càmera i l'hora d'inici sense que li ho demanessin.
Andrés es va tornar a posar el guant. “Respira, Cata.” “Si us plau, no em gestionis.” “D'acord.” Va allunyar el termos dels controls, on algú podria ensopegar-hi i tombar-lo sobre el gravador. Aquella era la seva resposta a haver-li dit que deixés d'ajudar. Abans, Catalina li hauria agraït que hagués vist el risc. Ara no trobava la manera de fer-ho sense reconèixer l'altra cosa.
Va assenyalar la pantalla. “Tenim una tenda amb el nostre distintiu i una reparació semblant a la vostra. Tenim una mà amb una polsera semblant. No sabem qui les ha posat allà ni quan.” Nicolás va seguir el dit fins a l'entrada. “Pots dir ‘una mà’, però no pots fer que sigui menys una mà.” “No intento fer-ho.” Va tornar a mirar els dits pàl·lids. “Ara no, almenys.”
Van retirar la càmera a poc a poc. Nicolás anunciava cada marca del cable mentre Catalina vigilava algun canvi a la imatge que mostrés on acabava la cavitat. A seixanta-un metres la tenda va desaparèixer darrere d'un banc de gel. A cinquanta-nou, el llum només mostrava la paret perforada. No va aparèixer cap segona obertura, però la càmera no podia veure més enllà d'aquell banc. Catalina es va obligar a anotar aquella limitació. Havia dissenyat la prospecció per localitzar aigua tèbia i gel inestable, no per buscar en totes direccions un pou fet per humans.
Quan la càmera va arribar a la superfície, el vent havia canviat. Empenyia contra la porta del refugi mentre portaven la maleta sellada del gravador i els discos cap al mòdul principal. L'estació era sobre roca sota la glacera, i el magatzem d'equips estava situat en el trajecte entre el refugi de perforació i el menjador calefactat. Catalina podia veure la finestra del magatzem il·luminada pel sol de la tarda. L'informe de Rodrigo havia arribat des d'allà, no de la cavitat soterrada. Va descobrir que necessitava establir fins i tot això.
Nicolás va transferir la gravació en una taula del petit laboratori mentre Catalina observava com es completaven les mides dels fitxers. Va desconnectar el primer disc, hi va enganxar la seva etiqueta —CÒPIA MESTRA INTACTA, prospecció amb càmera, data i hora— i el va posar en una maleta acolxada. La segona còpia es va desar en un altre disc per a l'examen. Va obrir la còpia de treball i va comprovar tres punts amb el gravador: el descens, el pegat i la mà. Només llavors Catalina li va permetre deixar d'anotar cada pas al registre.
“Si en vols una tercera còpia, digues-ho ara”, va dir Nicolás. “Dues d'independents abans de començar a treballar. Una tercera després de verificar-les.” “Això és el que anava a suggerir.” Va somriure amb cansament. “Bé. No voldria que la meva feina també es tornés misteriosa.”
Al menjador, Vera va arribar amb una safata de mostres que encara no havia guardat. Nerea va portar la seva llibreta de camp. Rodrigo va venir de l'emmagatzematge després de fotografiar la tenda de recanvi amb una regla al costat del panell reparat. Andrés va portar el termos i sis tasses, tot i que només quatre persones n'agafaren una. Van mirar la còpia de treball en el portàtil de Nicolás. En la segona reproducció, ningú li va demanar que aturés al pegat. A la tercera, sí que ho va fer Nerea.
“Un proveïdor podria haver-n'hi fet més”, va dir. “Tenien el disseny. Dona'm una tarda i podria preparar una tenda amb aquest pegat.” Va tocar la vora del portàtil, no la pantalla. “La reparació és pitjor, però algú va veure la nostra de recanvi quan la vam provar.” “Algú hauria de portar una tenda allà baix”, va dir Rodrigo. “Aquesta és la part que m'importa.”
“Un antic pou d'accés”, va dir Catalina. “La quadrícula no cobreix tot el pendent.” Rodrigo va assentir. “Potser. Abans que ningú baixi, vull les dimensions de la cavitat, el gruix del sostre sobre la nostra obertura i un segon ancoratge lluny de la perforadora. Si aquella tela és contra la paret, no sabem què sosté l'espai al costat.” Va posar les seves fotografies al costat del portàtil. La reparació de la tenda de recanvi estava intacta, tal com ell havia informat.
Vera va ampliar un fotograma que mostrava gel al voltant de la corda de tensió. “Quina edat té aquesta capa, suposadament?” “El perfil preliminar la situa cap als dotze mil anys”, va dir Catalina. “No hem datat gel d'aquesta profunditat exacta.” “Encara que ho haguéssim fet, això dataria el gel, no la tenda.” Vera va separar les mans deixant un buit entre elles. “Una obertura pot admetre material més jove. Primer cal esbrinar si el gel que la envolta va ser pertorbat.”
Nerea va mirar de la fotografia de la reparació al vídeo. “O la imatge de la càmera està corrupta. Repeteix un patró que tots hem vist perquè alguna cosa aigües amunt ha barrejat fitxers.” “Això no explicaria la mà”, va dir Andrés. “Ho faria si tota la imatge vingués d'un altre lloc”, va respondre ella. Catalina va apreciar la proposta perquè es podia comprovar. La gravació original incloïa les marques del cable i les seves veus. La podien comparar amb el registre de profunditat independent i amb les comprovacions de la càmera de Nicolás.
“I nosaltres?” va preguntar Andrés. “Portem una setmana treballant en el fred i dormint malament. Si se'ns escapa alguna cosa simple, prefereixo trobar-la ara.” “Això no és una explicació per a una imatge gravada”, va dir Vera, “però pot afectar com la llegim.” Es va treure les ulleres i les va netejar amb la punta de la camisa. “Ho deixem a la llista.”
Catalina va dibuixar columnes al revers d'un full meteorològic no usat: observació, possible explicació, prova. Va anotar el pegat i la reparació per separat. El proveïdor podria explicar un pegat; no explicava l'accés. Un pou podria explicar l'accés; no explicava per què la tenda de recanvi seguia a l'emmagatzematge. Una falla tècnica podria explicar una imatge; però calia una falla que superés la comparació amb el gravador i el registre de profunditat. Cap de les suggerències no mereixia ser descartada encara.
Nicolás va picar amb el dit el mapa imprès del lloc. “Parlant de coses que cal comprovar, vaig tornar a importar el fitxer de calibratge de la prospecció per radar quan vam arribar. La còpia de la unitat del projecte no es va carregar bé la primera vegada. Aquestes coordenades van sortir d'allà.” “Vas comparar les característiques representades amb les lectures de camp”, va dir Catalina. “És clar. Només dic que la importació és al registre si volem refer com vam triar aquest sondatge.” Va dibuixar un petit cercle al voltant del lloc de perforació. La conversa va continuar sense que ningú preguntés per què el fitxer s'havia resistit a carregar-se.
“Qui pot veure la gravació?” va preguntar Nerea. “Tothom aquí, a la unitat de treball?” Nicolás va assentir. “La còpia mestra es manté desconnectada. Faré una còpia de només lectura per a qui necessiti mesurar fotogrames.” “Bé”, va dir ella. “Si demanem ajuda a gent de fora, han de veure el que veiem nosaltres.”
Catalina va plegar el full meteorològic per la seva marge en blanc. “Enviaré un informe a l'oficina del programa quan haguem descartat les falles obvies de gravació. Aquesta nit sabrem més.” Vera la va mirar. “Què guanyaríem esperant?” “Un informe que no anunciï un cos basant-se en sis píxels i una polsera.” “Aleshores no anunciïs cap cos. Explica'ls què ha gravat la càmera.”
Andrés va deixar la tassa. “Potser ens poden dir si algú ha treballat aquest pendent abans de la nostra prospecció.” Catalina havia pensat demanar aquests registres ella mateixa, quan pogués formular la pregunta. Va sentir la distinció i no li va agradar. Si hi havia hagut una ruta d'accés no documentada, algú fora de l'estació ja podria saber-ho. “Tens raó”, li va dir a Vera. “Un missatge d'estat factual. Imatges disponibles a petició. Sense identificació.” Vera va assentir una vegada i va tornar a la pantalla.
Rodrigo va consultar la previsió a la pantalla de paret abans de marxar cap al magatzem. S'esperava que un sistema de baixa pressió arribés a la costa en uns tres dies; el seu recorregut i la seva intensitat encara eren incerts. “Començaré l'inventari de cordes”, va dir. “Inventari, no descens”, va respondre Catalina. “Per això he dit inventari.”
Catalina va enviar el missatge des de la sala de ràdio. Va descriure la profunditat de la càmera, la cavitat, la tenda i la mà visibles, i les proves que pensaven fer. Va adjuntar fotogrames fixos identificats com a processats per a la visualització i va oferir el fitxer original complet. No va escriure que la polsera pertanyia a Andrés. La diferència entre retenir una interpretació i retenir una observació la va inquietar prou perquè hi afegís una frase: es veia al canell una polsera semblant a la que porta un membre de l'equip.
Tard aquella nit, sota la llum llarga del dia, el mòdul principal es va fer més silenciós sense fosquejar. Nicolás comprovava la carcassa de la càmera per trobar marques que poguessin explicar una imatge composta. Vera s'havia endut una còpia del registre del gel. Catalina estava al laboratori amb la llista de comprovacions de descens de Rodrigo i el portàtil. Un descens requeriria un ancoratge amb càrrega certificada lluny del sondatge, una segona corda, comunicació contínua, una comprovació d'aire a l'entrada de la cavitat i prou reserva de bateria per treure una persona si fallava el primer llum. Va escriure les condicions de retorn abans que els objectius.
Andrés va entrar portant el termos. Va mirar la llista de comprovació i no la pantalla. “No baixaràs avui?” “No sense l'aparellatge de cordes de Rodrigo. O una lectura d'aire.” “Bé.” Li va servir l'últim del te a la tassa. Ja s'havia refredat, però ella se'l va beure. “No podies dormir?”, va preguntar. “És gairebé mitjanit i el sol encara és a la finestra.” “Aquesta no era una resposta.” Es va asseure al seu costat. “No.”
Va obrir la còpia de treball i va congelar la imatge a l'entrada de la tenda. Andrés es va tornar a treure el guant dret i va posar el canell al costat del portàtil, amb cura de mantenir-lo lluny del teclat. La polsera de la seva filla tenia dues comptes rodones. Catalina l'havia vist remenar el nus durant reunions llargues, retorçant el cordó fins que li deixava una marca a la pell. La mà de la pantalla portava un cordó més fosc. Una de les seves comptes presentava a la càmera una cara ampla i plana.
“Potser estava feta així”, va dir Catalina. “Les meves no ho eren.” Va girar el canell. Les dues comptes van captar la llum per les seves vores corbes. “Una còpia, doncs. Algú podria haver aplanat una.” “Sí.” Es va inclinar cap a la pantalla. “Mira la vora. No està tallada. És desgast. El rosari del meu avi va quedar així contra la sivella del cinturó, i li va costar gairebé tota la vida.” Ella va ampliar la imatge de treball sense desar el canvi. La cara plana trobava la corba en una línia suau i irregular. Semblava gastada més que tallada. No ho podia demostrar amb una imatge de càmera a través d'una lent coberta de gebre.
“Podria ser un artefacte d'il·luminació”, va dir. “O una compta que ja naixia defectuosa.” Andrés va esperar mentre comparava els fotogrames abans i després del petit gir de la càmera. La cara plana es mantenia amb la compta. “Podem comprovar la imatge”, va dir. “I si baixem allà, podem examinar la polsera. Mentrestant, la semblança no és identificació.” “Ho sé.” Va posar la mà enguantada sobre el canell nu, escalfant-lo.
Catalina va tornar a mirar la fotografia de Rodrigo de la tenda de recanvi. La seva reparació tenia quatre dies. El cordó de la cavitat semblava gastat i llis. Si la cara plana de la compta era desgast, venia d'anys de fregar contra alguna cosa més dura que ella mateixa, no de quatre dies. Un engany podria posar una polsera vella en una tenda nova. Un pou podria haver posat totes dues sota el gel. Cada possibilitat deixava feina per fer. Andrés va mirar la mà i després el seu propi canell cobert. “De qui és la mà?” Catalina no va tancar ni la imatge ni la llista. “Ho descobrirem”, va dir.