Van marxar a l’hora grisa abans que el sol superés els turons de l’est, quan el riu encara guardava la frescor de la nit i la boira s’estenia entre les palmeres com farina vessada.
Les tres naus reials esperaven on les havien varat el vespre abans, amb la proa recolzada al fang. De prop eren més llargues del que Idu s’havia pensat, més llargues que sis homes estirats cap amb peus, i no estaven fetes d’un sol tronc ni de feixos de canyes com els esquifs del poble, sinó de moltes taules de fusta encaixades cantell amb cantell. On les taules es tocaven, Idu veia les línies de cordill que les lligaven, ben tibades i fosques d’aigua. A la popa de cada barca, un gran rem penjava inclinat cap al riu sobre un pal, i al costat hi havia un home amb una mà a la canya com si en fos l’amo. Els ulls pintats a les proes miraven riu avall, cap al nord, cap a on fos que anessin.
Els soldats, que des del camp havien semblat tan llunyans, de prop eren homes corrents. Duien faldellins curts de lli aspre, cenyits a la cintura, i res més per sobre que suor i la pell colrada pel sol d’homes que vivien a l’aire lliure. Dos portaven llances amb puntes de coure lligades a l’asta; un altre tenia un bastó llarg i un escut de cuir tibat sobre un bastiment de fusta, que va recolzar contra el costat de la barca mentre orinava a l’aigua baixa. Cap d’ells no mirava els vilatans amb cap interès especial. Això, va pensar Idu, era pitjor que l’hostilitat. Volia dir que ho havien fet moltes vegades.
Els homes escollits s’aplegaven en un grup desordenat a la riba amb els seus fardells. La majoria duien els mateixos faldellins amb què treballaven els camps, apedaçats a la vora, tacats fins a la cuixa de fang vell. Kheti duia les sandàlies. Hi caminava amb compte, aixecant cada peu ben lluny del fang com si les sandàlies fossin manllevades, i els veïns que havien baixat a acomiadar-los en feien comentaris que ell feia veure que no sentia.
La mare d’Idu no havia vingut. S’havia acomiadat a la porta de casa, a les fosques, agafant-li la cara entre unes mans que feien olor de farina i de fum, i després s’havia girat cap a dins, cap a les gerres de llavors. Hi havia massa feina, i ella no es quedaria a la riba d’un riu mirant barques. Idu ho entenia. Hauria volgut no entendre-ho.
La seva germana havia vingut fins a la primera palmera. Ara s’hi estava dreta, una figura menuda amb els braços plegats, i quan Idu es va girar a mirar-la es va posar les mans en forma de botzina davant la boca.
—Encara és dues passes a l’est! —va cridar.
Uns quants homes van riure. Kheti va aixecar la mà cap a ella, solemne com un sacerdot, i ella li va tornar el gest.
Un soldat va fer senyal als homes perquè pugessin. Van entrar a l’aigua, van passar per sobre la borda i els van dir on seure: al llarg dels costats del buc, amb els genolls arronsats i els fardells a la falda. Sabu no es veia enlloc. El tendal de lli a la popa de la primera barca estava tancat, amb els costats abaixats, i Idu no podia saber si hi havia algú assegut darrere. Va tocar la corda de mesurar que duia enrotllada a l’espatlla, va notar el nus adobat sota el polze i es va quedar quiet.
Van treure els rems. El timoner es va recolzar a la seva llarga canya. El corrent se’ls va endur, i el poble va lliscar enrere cap a les palmeres més de pressa del que Idu hauria cregut que podia marxar tota una vida.
El riu els va portar cap al nord durant cinc dies.
Gairebé no els calien els rems. El Nil volia anar on anaven ells, i els remers treballaven sobretot per mantenir les barques a l’aigua més forta, lluny dels bancs de sorra que la crescuda havia deixat. Idu va aprendre a seure sobre les taules sense que se li adormissin les cames, a dormir a estones recolzat a l’espatlla del seu pare, a menjar a poc a poc el pa de la seva mare perquè no n’hi hauria més com aquell. Mirava la terra. Era la mateixa terra, sobretot: palmeres i camps de llim negre, pobles de tova, homes fins als genolls dins dels canals, la llarga línia pàl·lida del desert alçant-se a banda i banda. Però continuava i continuava, camp rere camp, poble rere poble, i cadascun, suposava Idu, tenia el seu cap de poble i la seva baralla per dos colzes.
El segon dia la primera barca es va avançar i no va esperar. Al vespre ja havia desaparegut darrere un revolt, i amb ella el tendal tancat. Idu va notar que se li afluixaven les espatlles i es va avergonyir de fins a quin punt.
El tercer dia van atracar en una ciutat més gran que cap que Idu hagués vist, on un ampli embarcador era ple d’homes portats d’altres pobles del districte. Hi havia crits, i un escriba amb una tauleta, i una llarga espera al sol mentre comptaven i repartien els homes. Quan les barques van tornar a sortir anaven més plenes. Idu es va trobar estret contra un desconegut, un home prim potser de l’edat del seu pare, amb una cara arrugada com un odre vell i una cicatriu que li travessava blanca el dors d’una mà.
—Primera vegada —va dir el desconegut. No era una pregunta.
—Tant es nota?
—Ho mires tot. —L’home va somriure i va deixar veure un forat on hi havia hagut una dent—. La segona vegada mires el pa. Soc Senbi. Vinc de riu amunt, del districte de sobre el vostre. Aquest és el meu tercer torn.
—El tercer? —Kheti es va inclinar per darrere d’Idu—. Envien un home més d’una vegada?
—Envien qui els dona el cap de poble. El meu cada any m’estima menys. —Senbi va arronsar les espatlles—. No és tan dolent, si no ets estúpid. Fas el teu torn i després tornes a casa, i venen altres homes a ocupar el teu lloc. Allà —va assenyalar el nord amb la barbeta— us posaran en una colla, i la colla té un nom, i dins la colla sereu en una companyia més petita amb el seu propi nom, i aprendreu a odiar els homes de la companyia del costat. Així passa el temps.
—Quins noms? —va preguntar Idu.
—El que hagin escrit els escribes. Amics del rei. Borratxos del rei. Una cosa així. —Senbi va riure en veure la cara d’Idu—. Ho dic de debò. L’última vegada la meva companyia es deia els Verds, i ningú no em va saber dir per què.
Des de l’altre extrem de la barca, un home dels pobles del sud va cridar alguna cosa que va fer riure els seus veïns. Idu en va entendre potser la meitat. Les paraules eren les mateixes que ell parlava, però torçades, amb els finals empassats o estirats, de manera que li costava seguir-les, com si escoltés a través de l’aigua. Un home al seu costat va respondre amb la parla d’alguna ciutat del nord, ràpida i retallada, i els del sud se’n van burlar. Idu es va adonar que era entre homes de llocs que només havia sentit anomenar, i que per a ells la parla del seu poble devia sonar igual d’estranya.
El capatàs havia pujat a la ciutat del districte. Es deia Nebi, i no ho deia dues vegades. Era un home robust, amb el cap rapat i un faldellí de lli una mica més net que el de ningú, i duia un bastó curt que no feia servir però que mai no deixava. Responia, van deduir aviat els homes, davant l’oficina de Sabu. Anava d’una punta a l’altra de la barca revisant fardells i cares, i quan va arribar a Kheti, Kheti va parlar.
—Capatàs. Quan ens faran tornar? Vam deixar camps per sembrar. Si som a casa abans de la collita…
—Tornareu a casa quan l’escriba us alliberi.
—I quan serà això?
Nebi el va mirar com si li hagués preguntat quan decidiria el sol sortir per l’oest. —Quan l’escriba us alliberi —va repetir, i va passar endavant.
Kheti es va tornar a recolzar. No va dir res. Al cap d’una estona Senbi li va oferir un tros de dàtil sec, i ell el va agafar, i van mastegar en silenci mentre el riu passava.
El quart dia les barques van amarrar en una estació de proveïment a la riba occidental.
Idu la va olorar abans de veure-la: pa, un gran núvol calent que arribava per sobre l’aigua, tan dens i bo que els homes de les barques van deixar de parlar. Llavors va aparèixer la riba, una llarga filera baixa d’edificis de tova arrecerats per sobre de la línia de la crescuda, amb fum que s’alçava darrere els murs i portadors que hi entraven i en sortien com formigues d’un niu.
Van deixar baixar els homes per estirar les cames i anar a buscar les racions. Idu es va acostar al forn tant com va gosar. Dins d’un pati emmurallat, dones i homes treballaven al voltant de clots poc fondos de brases enceses. Fileres d’olles de fang s’escalfaven entre les brases, pesants i de parets gruixudes, amples de boca, en forma de campana capgirada. Un home en va treure una amb un drap plegat, i una dona hi va abocar massa d’una gerra —no massa pastada com la de la seva mare, sinó una cosa més humida, gairebé una pasta líquida—, i l’olla es tornava a posar dreta entre les brases amb una altra olla capgirada al damunt com a tapa. Més enllà, un noi desemmotllava el pa acabat dels motlles refredats amb un cop del palmell: pans alts i cònics, de crosta bruna, que apilava en cistells. Hi havia dotzenes de motlles. N’hi havia centenars.
Més enllà del forn hi havia gerres de cervesa en fileres contra un mur, cadascuna segellada amb un tap de fang gris premut sobre la boca. Alguns taps duien una marca imprimida mentre el fang era humit. Idu no la sabia llegir.
A la porta d’un magatzem, un escrivent seia amb les cames creuades i una tauleta d’escriure als genolls, i a mesura que els portadors passaven davant seu amb cistells, ell feia una marca per cadascun. Nebi s’hi estava davant amb el seu home, anomenant la colla, i l’escrivent comptava i els portadors deixaven pans i cebes i un feix de peix sec.
Idu també comptava, perquè no ho podia evitar. Vint pans per a la primera companyia. Va comptar els homes. Vint. Va mirar com la segona companyia rebia els seus i va tornar a comptar, i el pa coincidia exactament amb els homes. Va notar que alguna cosa se li deslligava al pit, i després es va sentir ximple.
Llavors va començar la càrrega a la tercera barca.
Era la barca que havia portat els homes del seu poble, i ara la buidaven d’ells: els van dir que seguessin amb els altres mentre els portadors pujaven i baixaven per una passarel·la recolzada al costat. Cistells de pa. Gerres de cervesa, amb els taps de fang ben drets. Sacs que potser eren de gra. Idu va comptar sense voler-ho i va perdre el compte als trenta cistells, va tornar a començar i el va tornar a perdre. Era més del que la colla menjaria en molts dies. Era més del que la colla menjaria en molts dies encara que tots mengessin com Senbi, que ja s’havia menjat el seu pa i mirava amb interès el d’Idu.
—On va, tot això? —va dir Idu en veu baixa.
Kheti va seguir la seva mirada. Per un moment la cara li va fer el mateix que havia fet al graner.
—No ho sé —va dir—. I tu tampoc.
—Però és la nostra barca. Hi anàvem nosaltres. Si ho apunten per a la nostra colla…
—Saps què apunten? —La veu de Kheti era baixa i molt serena—. Saps llegir la tauleta de l’escrivent? Saps qui ha manat omplir la barca, o on va, o qui en menjarà? Hi ha altres colles davant nostre. Hi ha homes a les obres que no en marxen mai. —Va posar una mà a l’espatlla d’Idu, sobre la corda—. El riu és llarg, i n’hi ha molts que en mengen.
Idu sabia que era veritat. També sabia que el seu pare no havia dit que el pa s’enviés honestament. Va mirar l’escrivent, que no mirava gens la tercera barca, i després va apartar la vista, perquè Nebi s’havia girat.
Els van ordenar que tornessin a bord. Un home d’un dels pobles del nord tenia un peu inflat el doble de la mida per un tall que havia amagat dos dies, i s’estava al peu de la passarel·la amb el seu fardell i un cistell de cebes de la companyia, incapaç de recolzar-hi el pes. Nebi li va dir que pugés. L’home ho va intentar i va ensopegar. Kheti va passar per davant d’Idu, li va prendre el cistell, es va penjar el fardell de l’home a la seva espatlla i el va ajudar a pujar per la passarel·la donant-li el braç.
—T’he dit que carreguessis per ell? —va dir Nebi.
—No, capatàs.
—Doncs no ho facis. Si ell no pot carregar, l’escriba escriurà que no pot carregar, i algú decidirà què val. Aquest no ets tu. —Nebi es va donar un cop de bastó al palmell—. Seu.
Kheti es va asseure. Es va quedar el cistell als peus, i Nebi, al cap d’un moment, l’hi va deixar.
Quan les barques van sortir, la tercera no les va seguir. Es va quedar a l’estació amb la seva càrrega, i més tard aquell dia, mirant enrere des d’un tram llarg i recte, Idu la va veure moure’s per fi —no darrere d’ells, sinó a través del riu, cap a un embarcador de l’altra riba que ell no podia veure.
El cinquè dia, cap al migdia, Senbi li va tocar el braç i va assenyalar.
Al principi Idu no va veure res més que la vora del desert a la banda occidental, els familiars penya-segats lleonats. Després es va adonar que un tram no estava bé. Era més pàl·lid que la resta, cru i gairebé blanc sota el sol, tallat en línies dures i rectes on la resta del desert s’estenia en pendents suaus. Per sobre i per sota hi penjava una calitja de fum, molts fils prims que s’alçaven i s’escampaven en un sol vel brunenc.
—Focs de cuina —va dir Senbi—. Milers. Oloraràs el pa abans d’olorar el riu.
L’aigua es va anar omplint. Primer embarcacions petites: esquifs de papir, pescadors, un rai de canyes lligades carregat d’olles. Després barques més grans, i més grans encara, fins que Idu es va quedar mirant una nau de càrrega que anava tan enfonsada sota el pes que el riu gairebé li passava per sobre la borda. A coberta, lligats i falcats amb fusta, hi havia blocs de pedra. Cadascun era més alt que la cintura d’un home i més llarg que un home estirat, d’arestes vives i pàl·lid, i la barca de sota grinyolava en moure’s.
—Quants homes calen per aixecar-ne un? —va bufar Idu.
—No els aixeca ningú —va dir Senbi—. Ja ho veuràs.
Les barques van deixar el riu per entrar en aigües més tranquil·les, una extensió ampla alimentada per un canal excavat, i la riba se’ls va tirar a sobre de cop. Al llarg s’hi estenien embarcadors, rampes de terra piconada i fusta on les barques arribaven costat per costat. Darrere s’alçaven magatzems de tova, llargs i baixos, amb les portes vigilades. Més enllà, al terreny que pujava, hi havia refugis d’estores de canya i fileres d’edificis més llargs, i camins emblanquinats pels peus, i homes per tot arreu: carregant, arrossegant, cridant, ajupits a l’ombra dels murs per menjar. Més amunt encara, tallades a la mateixa cara de l’altiplà, s’alçaven les terrasses d’una pedrera. Idu hi veia les colles, petites a aquella distància, i sentia, sota tot l’altre soroll, un picar incessant de pedra contra pedra.
A mesura que s’hi acostaven va distingir una colla a la terrassa més propera treballant en un bloc mig alliberat. Uns brandaven percussors de pedra arrodonits agafats amb les dues mans, colpejant un solc al llarg de la base; d’altres, ajupits amb cisells de coure i mallets de fusta, tallaven una línia més recta. La pols se n’aixecava a bufades i baixava pendent avall.
La seva barca va encallar entre d’altres en un embarcador on descarregaven una nau de càrrega. Idu en va baixar amb el fardell, es va quedar amb l’aigua fins a les canyelles i es va oblidar de moure’s.
Havien portat un bloc a palanca fins a la vora de la nau, on unes fustes baixaven de la coberta fins a l’embarcador. A sota esperava un trineu: dos patins gruixuts de fusta, corbats cap amunt per davant, units per travessers. Homes amb llargues palanques de fusta feien avançar la pedra l’amplada d’una mà cada vegada, falcant-la després de cada empenta, mentre un home al costat marcava el ritme. Havien passat cordes al voltant del bloc i del trineu, i quan per fi es va inclinar sobre les fustes i va lliscar avall, les cordes corrien per les mans d’homes ben plantats a la riba, alentint-lo, frenant-lo, fins que es va assentar sobre el trineu amb un gemec de fusta.
Llavors una filera d’arrossegadors va agafar les llargues cordes de davant, inclinant-s’hi. Un home caminava davant el trineu amb una gerra, abocant aigua al terra davant dels patins, on la pols s’enfosquia. El que marcava el ritme va començar un cant, i els arrossegadors responien en cada estirada, i el trineu es va moure. A poc a poc. Però es movia.
Idu va intentar mesurar-ho. El bloc feia potser dos colzes d’alt, dos i mig de llarg; el trineu de sota pesava més del que semblava. Va comptar els arrossegadors: divuit a les cordes, i més a punt al costat. Si un home podia estirar tant, i la pedra pesava tant més que el mateix espai de fang… però quant més? No sabia el pes d’un colze de pedra. No sabia quant ajudava l’aigua, o el terra moll, o el pendent. Hi va donar voltes fins que el trineu va haver pujat pel camí i desaparegut, i la xifra a què va arribar no era cap per la qual hauria deixat que el seu pare clavés la pala.
Kheti havia fet unes passes per l’embarcador, fins on rotllos de corda gruixuda reposaven sobre una estora a l’ombra del mur del magatzem. Es va ajupir i va aixecar una punta del rotllo més proper. Era tan gruixuda com el canell d’Idu, feta de tres grans cordons cargolats, cadascun de molts de més petits. Kheti la va fer girar entre les mans, hi va prémer els polzes per veure com s’obria i es tancava el trenat, la va doblegar, la va olorar, hi va passar el palmell al llarg d’un tram buscant-hi trencades.
—Bona —va dir, sobretot per a si mateix—. Fibra de palmera, ben neta. Torsió atapeïda, igual de punta a punta. Qui l’ha feta sabia el seu ofici. —La va deixar caure sobre el rotllo—. Una corda així aguanta moltíssim.
—Aparta’t d’aquí —va dir un home a la porta del magatzem, i Kheti es va aixecar i va tornar.
Al vespre van fer pujar la colla des de l’embarcador fins a un llarg refugi d’estores de canya a la vora del campament, on van assenyalar a cadascun una franja de terra no més ampla que les espatlles d’un home. L’aire de dins era espès de l’olor d’altres homes que hi havien dormit abans. Van repartir pa, i cebes, i una mica de peix sec, i Senbi va ensenyar a Idu com estovar la crosta dura del pa cònic amb un glop de cervesa.
Abans que es fes fosc, Nebi els va reunir a fora, i un escriba va llegir d’una tauleta què faria la colla. Al principi Idu només en va entendre una part: paraules per a companyies, per a pedres, per a un lloc. Després Senbi ho va murmurar planerament. A partir de l’endemà al matí, la seva companyia treballaria a l’embarcador del riu, descarregant les barques de pedra a mesura que arribessin.
—Això és bo? —va preguntar Idu.
—És a prop de l’aigua —va dir Senbi—. I lluny dels capatassos del turó. Podria ser pitjor.
Quan l’escriba acabava, hi va haver moviment al camí de sota els refugis. Un grup d’homes hi pujava amb lli net, dos d’ells amb bastons, i un servent sostenia un para-sol de canya teixida darrere l’home del mig. Idu el va reconèixer abans de poder-li veure la cara, per la quietud de la seva manera de caminar.
Sabu va passar a deu passes de la colla. Parlava amb l’home del costat, un home baix amb un estoig d’escriure penjat d’una corretja a l’espatlla, i els seus ulls recorrien els homes reunits com els ulls d’un pagès recorren un camp d’ordi corrent. No es van aturar en Idu. No es van aturar en Kheti. Van seguir endavant, i el grup va seguir endavant, i el camí va quedar buit.
Idu es va adonar que havia estat aguantant la respiració. Va deixar anar l’aire a poc a poc. Havia temut l’atenció de Sabu durant cinc dies. No esperava témer-ne més l’absència. Un home que et mirava estava decidint alguna cosa. Un home que no et mirava ja ho havia decidit.
Quan la reunió es va desfer, Kheti va anar a trobar Nebi.
—Capatàs. Les barques que tornen al sud… podria un home enviar-hi un avís? Només un missatge al meu poble. La meva dona sembra sola. Si algú li pogués dir que hem arribat…
Nebi el va mirar una llarga estona. No semblava enfadat. Semblava cansat.
—Les barques porten el que els escribes hi posen —va dir—. Ves a menjar.
Això va ser tot. Kheti va tornar i es va asseure vora el petit foc que la companyia havia fet amb pastissos de fems i restes de canya, i Idu es va asseure al seu costat.
Durant una estona cap dels dos no va parlar. Al seu voltant el campament s’assossegava amb els seus sorolls nocturns: un centenar de converses en una dotzena de parles, algú que cantava malament, la tos d’un home al refugi del darrere, i sota de tot, fins i tot ara, un picar feble des de la pedrera, on alguna colla seguia treballant a la llum de les llànties.
—A casa —va dir Kheti per fi—, quan discutia amb el cap de poble, coneixia el terreny. Sabia on era la riba, i sabia què volia ell, i sabia que si m’equivocava hauria de menjar a la seva taula igualment i arreglar-ho. —Va fer girar un tros de canya al foc—. Aquí cada corda és d’algú. Cada pa. Cada barca. Cada ordre ve d’un home que la va rebre d’un home que la va rebre d’un home, i mai no veuré el de dalt de tot. Ni tan sols puc fer saber a la teva mare que som vius.
Idu va alçar la vista cap a la forma fosca de l’altiplà. Ara no veia la pedra crua, només el fum que agafava la llum dels focs de sota, i per sobre, les estrelles.
—Pot un home mesurar una cosa tan gran? —va preguntar—. Una muntanya?
Kheti va callar prou estona perquè Idu pensés que no respondria.
—Una muntanya només és moltes mesures petites —va dir—. Una pedra, i la següent, i la següent. Com els nusos d’una corda. —Va allargar la mà i va tocar la corda a l’espatlla d’Idu—. I cadascuna pot estar equivocada.
Idu es va treure la corda de l’espatlla i se la va enrotllar a les mans, posant cada nus al costat de l’anterior, com li havien ensenyat. Va trobar el lloc adobat pel tacte.
Al matí baixarien a l’embarcador on arribava la pedra. Veuria descarregar les barques, les palanques i les cordes i els trineus, i potser aprendria el pes d’un colze de pedra.
Encara recordava vint-i-quatre racions per a divuit homes. I ara havia vist quant de pa podia portar un riu, i amb quin silenci una barca podia girar cap a un embarcador que ningú no anomenaria.