Jamaica Plain, agost de 2010.
La festa havia estat idea de la seva mare, i aquest era el primer problema.
«La mare de la Marisol t'ha convidat personalment», va dir la Margaret. Era dreta al taulell de la cuina, signant una targeta amb un bolígraf que no parava de saltar-se. «Personalment, Tina. M'ha aturat davant de la bugaderia.»
«La Marisol i jo no hem parlat gaire des de sisè.»
«Doncs tindreu moltes coses per posar-vos al dia.» La Margaret va llepar el sobre, va fer una ganyota pel gust i l'hi va allargar. «Setze anys és un aniversari important. Sigues amable. Menja alguna cosa que no siguin patates fregides. A casa a les onze.»
«Dos quarts d'onze em sembla més raonable.»
«A les onze», va dir la seva mare, «perquè tinguis alguna cosa de què queixar-te.»
La targeta era de la CVS de Centre Street i tenia a la portada una magdalena de dibuixos animats amb ulleres de sol. La Tina la va dur les tres illes i mitja fins a casa de la Marisol com hi ha qui porta una citació judicial.
Era l'últim tram d'agost, la setmana en què Boston deixava de fer veure que era agradable. L'aire era tan espès que semblava que es pogués mastegar. Els llums dels porxos s'anaven encenent al llarg del carrer de cases de tres plantes (triple-decker), cadascuna amuntegada com tres apartaments que algú hagués posat en equilibri l'un damunt de l'altre desafiant-los a no caure. En algun lloc, una porta mosquitera va picar dues vegades. Més enllà de les teulades, un tren de la Orange Line (línia taronja) va entrar retrunyint a Green Street i en va tornar a sortir retrunyint, un so que pujava i baixava com el temps.
La Tina duia a la bossa un exemplar de *Jane Eyre* de la biblioteca, per si de cas.
***
El pati del darrere de la Marisol era un rectangle llarg de gespa cansada darrere d'una casa de tres plantes (triple-decker) groga, tancat per tres costats. Algú havia penjat llums de colors des del porxo del darrere fins a un auró tort, i es gronxaven una mica cada vegada que passava un tren. Hi havia cadires plegables en fileres desiguals, una tauleta de joc que s'enfonsava sota plats de paper i bols de patates, i una nevera portàtil plena de gel que es fonia i refrescos de marca blanca. L'oncle de la Marisol era dret davant d'una graella al costat de la tanca, girant frankfurts amb la serietat d'un cirurgià. Un altaveu als graons del porxo reproduïa les mateixes cançons d'estiu que totes les emissores dels Estats Units posaven des del juny.
La Tina va donar la targeta a la Marisol, que la va abraçar amb entusiasme sincer, va dir «Mare meva, has vingut» i de seguida se la van endur tres noies amb polseres d'amistat iguals.
Així que la Tina va fer el que sempre feia a les festes. Va buscar la vora.
Va agafar un plat de paper que no tenia intenció d'omplir i es va quedar a prop dels graons del porxo, on la llum era més feble. Des d'allà ho veia tot. Un grup de nois feia veure que no mirava un grup de noies. Els cosins petits de la Marisol s'empaitaven entre les cadires. Dos dels més grans ballaven amb ironia, i després amb menys ironia. La mare de la Marisol va treure el cap per la finestra de la cuina per cridar alguna cosa en castellà a l'oncle, que li va respondre cridant sense girar-se.
La Tina observava cares. Era un costum que no examinava gaire de prop. Mai no hauria dit que buscava ningú. Hauria dit que s'avorria, i era veritat. Però cada vegada que s'obria la porta del pati, una part d'ella aixecava el cap, com fa un gos quan sent unes claus.
Ningú dels qui entraven per la porta era ningú.
S'estava plantejant treure *Jane Eyre* quan es va fixar en el noi del costat de la tanca.
No ballava. No menjava ni parlava amb ningú. Estava ajupit a l'ombra darrere la graella, on no arribaven els llums de colors, i allargava el braç cap als matolls amb una cosa petita i negra a la mà. Tenia el cap inclinat, i a la cara l'expressió de qui intenta sentir una conversa a través d'una paret.
La Tina el va observar un minut sencer. No es va moure.
La curiositat era un altre costum que no examinava gaire de prop. Va deixar el plat buit i s'hi va acostar.
«Estàs bé?»
Ell va aixecar un dit sense mirar-la. Espera.
Ella va esperar, sobretot per incredulitat. Dels matolls sortia el soroll sec i elèctric de les cigales, que pujava fins a un to agut i s'hi mantenia. Darrere seu, la finestra de la cuina dringava de plats, i la mare de la Marisol va riure d'alguna cosa, fort i de cop.
El noi va prémer un botó i es va aixecar. Era més alt del que ella esperava, amb els cabells foscos que semblaven haver estat pentinats per un vent fort i després abandonats. Quan somreia, només un costat de la boca li pujava del tot.
«Perdona», va dir. «Estaven a punt de fer la part grossa.»
«Els bitxos.»
«Les cigales.»
«Estaves gravant els bitxos.»
«I la cuina.» Va assenyalar la finestra amb el cap. «Sobretot la cuina. Els bitxos al principi només feien nosa, i després m'han agradat.» Va girar l'objecte que tenia a la mà perquè ella el veiés: una gravadora digital negra i prima, no gaire més gran que un mòbil, amb una pantalla diminuta i un llum vermell que s'acabava d'apagar. «Soc en Noah.»
«Tina.»
«Tina», va repetir ell, com si ho arxivés en algun lloc. «Vas a l'escola amb la Marisol?»
«Hi anava. A primària. Ara vaig a la Latin.»
«O sigui que ets llesta.»
«Se'm donen bé els exàmens. No és el mateix.»
Això el va fer riure, un so ràpid i sorprès. «Visc a Wyman. La meva mare coneix la mare de la Marisol de l'església, que és l'única raó per la qual soc aquí, però no em queixo. Els frankfurts són excel·lents.»
La Tina va arrufar les celles. «Wyman Street? Jo visc a Boylston.»
«Això són tres carrers.»
«Ja sé quina distància hi ha.»
«Com és que no ens hem conegut mai?»
Ho van esbrinar en pocs minuts, drets al costat de la tanca mentre l'oncle feia veure que no escoltava. Anaven a la mateixa botiga de la cantonada. Havien esperat a la mateixa parada d'autobús de Centre Street, segurament durant anys, a hores lleugerament diferents. Ell començava tercer de secundària superior a l'English High. Tenia una germana, la Grace, que era més gran i manaire i acabava de començar la universitat. La Tina no tenia germanes i tenia una mare que era, segons ella, prou manaire per a unes quantes.
«Segur que t'he vist», va dir en Noah. «A la botiga. Compres les llaminadures àcides que no compra ningú.»
«Algú ha de mantenir-los el negoci.»
«Això és molt cívic per part teva.»
Ella va mirar la gravadora. «I què en fas? Dels bitxos i la cuina.»
Ell va arronsar les espatlles, però no era un gest despreocupat. «Els guardo. Els escolto després. De vegades ajunto coses, com una peceta. Com una cosa de ràdio, sense ràdio.» Va mirar de reüll cap al porxo, on l'altaveu retrunyia. «Tothom fa fotos d'una festa. Ningú no grava com sona. I d'aquí a deu anys la mare de la Marisol no traurà el cap per aquella finestra, i ningú no recordarà que reia així, i llavors simplement haurà desaparegut.» Va dubtar, com si hagués dit massa. «Cada lloc té una història. Desapareix si ningú no la guarda.»
La Tina esperava que fos estrany. No esperava que fos seriós.
«Això és una mica trist», va dir.
«És una mica el contrari.»
«Per què és el contrari?»
«Perquè jo ho guardo.»
Ella no va saber què respondre, així que li va preguntar què més havia gravat. Li ho va explicar: les portes de la Orange Line (línia taronja) a Forest Hills, la seva àvia explicant com es fa l'arroz con gandules i negant-se a donar mesures exactes, una tempesta a través d'una finestra entreoberta, l'home que venia flors davant de l'estació del T i cantava per a si mateix. Parlava de pressa quan en parlava, després se n'adonava, alentia el ritme i li preguntava què havia fet ella tot l'estiu.
«Llegir», va dir. «Fer de cangur. Llegir més.»
«Què llegeixes ara?»
«*Jane Eyre*. El tinc a la bossa, per si aquesta festa era un desastre.»
«I ho és?»
«La festa o el llibre?»
«Qualsevol dels dos.»
S'ho va pensar. «El jurat encara està deliberant sobre tots dos.»
Ell va somriure d'orella a orella i després li va preguntar de què tractava el llibre, i ella l'hi va explicar, i el que la va sorprendre no va ser que ho preguntés sinó que escoltés. No mirava per sobre d'ella cap al grup de noies. No esperava una pausa per tornar a parlar. Quan ella va dir que algun dia volia viure en un altre lloc, un lloc on es pogués veure un horitzó sense una línia de tren travessant-lo, ell no va riure. Li va preguntar on.
«Encara no ho sé», va dir ella. «En algun lloc que no sigui a tres carrers d'on vaig néixer.»
«Jo ho trobaria a faltar», va dir ell. «Però voldria veure com te'n vas. Només per sentir què en diries.» Va aixecar la gravadora. «Puc?»
«Pots què?»
«Gravar-te. Només una mica. Pots dir que no.»
Ningú no li ho havia demanat mai. Ningú no havia pensat mai que res del que ella digués pogués valer la pena guardar-ho. Va sentir que se li escalfava la cara, i va agrair la foscor darrere la graella.
«I què diria, jo?»
«El que sigui. Et faré una pregunta.»
«D'acord», va dir ella. «Però si és estrany, ho esborres.»
«Tracte fet.»
Ell va prémer el botó. El llum vermell es va encendre, petit i fix, i va sostenir la gravadora entre tots dos, sense posar-l'hi del tot a la cara. La seva veu va canviar lleugerament, es va fer més acurada, com sona la gent quan llegeix en veu alta a classe.
«Vint-i-u d'agost de 2010. L'aniversari de la Marisol. Tina Walsh.» La va mirar. «Com sona aquest estiu, per a tu?»
Ella va obrir la boca per dir *cigales*, perquè era la resposta òbvia i a ell li agradaria. En canvi, li va sortir una altra cosa.
«El nostre ventilador de sostre», va dir. «Fa clic. Cada vegada que dona una volta. La meva mare diu que l'arreglarà des que jo feia quart, i mai no ho fa, així que es passa tot l'estiu fent clic, clic, clic, i deixes de sentir-lo, i després no pots dormir sense.» Va fer una pausa. El llum vermell la mirava. «I la meva mare taral·lejant a la cuina. No sap que ho fa. Mai no és una cançó de veritat. Crec que se les inventa.»
En Noah no va dir res. Tampoc no va parar de gravar. Darrere seu les cigales es van inflar, i el tren va retrunyir en algun lloc cap al nord, i la mare de la Marisol va tornar a cridar el nom de l'oncle.
«Ja està», va dir la Tina. «Aquest és el meu estiu. Ventiladors i taral·lejos. Molt emocionant.»
Ell va prémer stop. «És una resposta molt bona.»
«És una resposta avorrida.»
«Aquestes són les bones.» Va passar el polze per un menú de la pantalla diminuta. «Vols sentir-ho?»
«No.»
Ho va reproduir igualment, apropant-li l'altaveu a l'orella. Una noia petita i metàl·lica va dir *El nostre ventilador de sostre. Fa clic.*
«Mare meva.» La Tina es va tapar la cara. «Així és com sono? Sembla que tingui dotze anys.»
«Sembla que siguis tu.»
«Això és pitjor.» Ara reia, sense poder-ho evitar, com només reia a casa. «Esborra-ho. Vas dir que ho esborraries si era estrany.»
«No és estrany.» Va inclinar la pantalla perquè ella la veiés. L'arxiu era en una llista curta, una sèrie de números i després, al costat, unes lletres que ell havia teclejat amb el polze mentre ella es tapava la cara: *TINA 8-21-10*. «Ho veus? Té etiqueta. Ara és oficial. No puc esborrar coses oficials.»
«Això no és cap norma.»
«És la meva norma.»
Hauria d'haver estat molesta. Sobretot estava una altra cosa.
***
El pastís va sortir a les nou, amb setze espelmes que s'inclinaven per la calor. Tothom va cantar malament. La Marisol va plorar una mica i va fer veure que no. La Tina i en Noah van acabar compartint l'espai d'una sola cadira plegable al final d'una filera, ell assegut i ella enfilada al braç perquè les altres cadires les havien ocupat les ties.
«Saps quina és la millor història d'amor?», va dir ella, sense venir a tomb, perquè el xicot de la Marisol li acabava de fer un petó a la galta i tothom havia fet sorolls.
«Tinc la sensació que m'ho diràs.»
«Romeu i Julieta.» Ho va dir amb lleugeresa, mig en broma. Només mig.
En Noah va fer una ganyota. «De debò?»
«Què té de dolent Romeu i Julieta?»
«Res. Les paraules són genials. El final em fa tornar boig.» Es va tirar enrere a la cadira. «No esperen. No parlen amb ningú. O sigui, hi ha un frare sencer allà mateix, i una dida, i ho fan tot en tres dies i després es moren. Si un dels dos hagués enviat un missatge.»
«No tenien missatges.»
«Tenien un frare.» Va negar amb el cap. «No sé. M'agraden les històries on la gent es fa gran. On pots veure què passa després.»
«El després és avorrit», va dir la Tina. «Per això ningú no l'escriu.»
Li va sortir més tallant del que volia. Alguna cosa dins seu s'havia encongit, un dolor petit i privat que no hauria sabut explicar, com si ell hagués trepitjat una cosa que ella guardava a terra de la seva habitació.
En Noah la va mirar. No amb la mirada ràpida que fa la gent quan vol passar a una altra cosa, sinó amb una de més llarga, com si hagués sentit una nota que no esperava.
«D'acord», va dir. «Potser és una bona història. Només volia que tinguessin una continuació.»
«Pres nota», va dir ella, i el dolor es va alleujar, tot i que no va desaparèixer del tot.
«Tothom!» La tia de la Marisol era dreta als graons del porxo amb una càmera digital platejada. «Foto! Tots els adolescents, al costat del pastís, au, abans que es fongui!»
Hi va haver un rondineig general i un remenament general. Algú va arrossegar la tauleta més a prop. El pastís havia quedat reduït a una ruïna de crema. Es van apartar les cadires plegables, es van abandonar plats de paper a la gespa. D'alguna manera, en l'aglomeració, la Tina va acabar a l'extrem de la segona filera amb en Noah al costat.
«Deixa això», li va dir la tia.
«Forma part del meu estil», va dir en Noah, i es va quedar la gravadora a la mà.
«Digueu *dieciséis*!»
Tothom ho va dir, malament. Els llums de colors es gronxaven damunt seu mentre passava un tren. Els cabells d'en Noah eren un desastre. El seu somriure pujava del tot per un costat. La Tina no tenia ni idea de què feia la seva pròpia cara. El flaix va esclatar, i per un segon tot el pati es va tornar blanc.
«Una més!», va dir la tia, però aleshores tothom ja se n'anava.
***
A les deu i quaranta, la Tina va dir que havia de marxar.
«Toc de queda?», va preguntar en Noah.
«Les onze. La meva mare ho va triar expressament perquè tingués alguna cosa de què queixar-me.»
«Ja m'agrada.» Es va aixecar. «T'acompanyo. M'enxampa de camí.»
«Wyman no queda de camí cap a Boylston.»
«Sí, si fas la volta llarga.»
El carrer era més fosc que el pati i molt més tranquil. La calor no havia afluixat; simplement s'havia assentat, feixuga i pacient, damunt dels cotxes aparcats i les tanques de filferro i les cases de tres plantes (triple-decker) amb la claror blava dels televisors a les finestres de dalt. Un gat els observava des d'un porxo. La música de la festa es va anar aprimant darrere seu fins que només va ser una línia de baix, i després res.
Al cap de mitja illa, la Tina es va adonar d'un llumet vermell a l'altura del maluc d'en Noah.
«Estàs gravant els nostres *peus*?»
«Les teves sandàlies fan un so molt específic.»
«Para.»
«És com una plantofada petita i després un fregament—»
«Noah.»
Ell la va apagar, rient, i es va ficar la gravadora a la butxaca, i durant una estona cap dels dos no va dir res. No era incòmode. Ella sentia el que ell devia estar sentint: el brunzit d'un aire condicionat de finestra, unes rialles enllaunades de televisió que baixaven d'un tercer pis, les seves passes, desiguals, les d'ell una mica més lentes que les d'ella fins que les va acompassar.
A la cantonada de Boylston, sota un fanal que brunzia, ell va treure el telèfon, un mòbil de tapa platejat i ratllat amb un adhesiu mig desenganxat al darrere.
«Em dones el teu número? O tens Facebook? O AIM, si ets prehistòrica.»
«No soc prehistòrica.» Va treure el seu telèfon, l'antic de la seva mare, amb una esquerda a la pantalla exterior. Se'ls van intercanviar, i ella va teclejar el seu número al d'ell amb el polze, prement cada tecla dues o tres vegades per aconseguir les lletres correctes del seu nom. Quan l'hi va tornar, ell s'havia desat al seu com a *Noah (el noi dels bitxos)*.
«Molt professional», va dir ella.
«Tinc una marca.»
El seu edifici era el quart, amb el llum del porxo ja encès, perquè la Margaret sempre l'encenia a les deu i feia veure que era casualitat. Es van aturar al peu de les escales. Per un moment, en Noah va semblar a punt de dir alguna cosa important. Després només va dir: «Bona sort amb *Jane Eyre*.»
«Bona sort amb les cigales.»
«És molt difícil treballar-hi», va dir ell, i va aixecar una mà, i se'n va anar carrer amunt. Per la volta llarga, va notar ella. Gens en direcció a Wyman.
***
A dalt, el pis era fosc excepte pel llum de sobre els fogons. La seva mare va cridar «Ets tu?» des de l'habitació, i la Tina va dir «Són les onze menys vuit», i la seva mare va dir «Fanfarrona», i aquí es va acabar la cosa.
La Tina es va estirar damunt dels llençols amb la finestra oberta. La calor pressionava. En algun lloc carrer avall, va petar la porta d'un cotxe, i un tren de la Orange Line (línia taronja) va sospirar en entrar a l'estació i en tornar-ne a sortir.
Damunt seu, el ventilador de sostre girava. Clic. Clic. Clic.
Va pensar en el noi que li havia demanat de guardar la seva veu. En com l'havia mirada quan ella li havia parlat amb duresa, no ferit, només escoltant amb més atenció. En l'etiqueta de la pantalla diminuta: el seu nom, la data, com si la vetllada fos una cosa que es pogués arxivar i tornar a trobar.
El telèfon va vibrar a la tauleta de nit. Un missatge, de *Noah (el noi dels bitxos)*.
*per cert el teu ventilador fa molt soroll. el sentia a la gravació.*
Va riure en veu alta, sola a les fosques, i encara no va respondre, perquè volia pensar alguna cosa enginyosa, i perquè una part d'ella volia retenir el moment una mica més abans de deixar que es convertís en una conversa.
Havia passat tal com ella sempre havia sabut que passaria. Havia entrat en un pati ple de desconeguts i allà, al costat de la tanca, hi havia algú que havia reconegut. No la seva cara. Una cosa per sota.
Tenia quinze anys. Encara no sabia que el que realment havia fet aquella nit era menjar-se mig frankfurt, discutir sobre Shakespeare i intercanviar números de telèfon amb un noi que vivia a tres carrers.
Només sabia que l'havia trobat.
El ventilador continuava fent clic. Al final, s'hi va adormir.